La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Francesc
Martínez Sanchis, autor de “Premsa
valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democrática
(1958-1987)” (Universitat de València, Universitat Jaume I,
Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra)
PREMSA VALENCIANISTA.
UN REPÀS PEL MÓN DE LA PREMSA AL PAÍS VALENCIÀ
DES DE LA PLOMA DE FRANCESC MARTÍNEZ SANCHIS, MIRANT DE BEN PROP LA REPRESSIÓ,
LA RESISTÈNCIA CULTURAL I LA REPRESA DEMOCRÀTICA.
EL LLIBRE, L´ASSAIG FA UN RECORREGUT PEL TEMPS
DE 1958 A 1987.
EL LLIBRE ES TROBA DINS DE LA COL-LECCIÓALDEA
GLOBAL, COEDITADA PER PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE
VALÈNCIA, UNIVERSITAT JAUME I, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA I UNIVERSITAT
POMPEU FABRA.
ÉS UN ASSAIG QUE MIRA DE BEN PROP LA HISTÒRIA
CONTEMPORÀNEA EN MATÈRIA DE COMUNICACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ.
Sobre l´ autor, Francesc Martínez Sanchis:
https://es.wikipedia.org/wiki/Francesc_Mart%C3%ADnez_Sanchis
És periodista, historiador i Doctor en Comunicació , així com profesor associat de la Universitat de València. Ha
treballat en Levante El MERCANTIL Valenciano, Canal 9 Radio, Radio Cadena Rato
i l´edició valenciana d´El País. Ha coordinat , en
diverses etapes les revistes: Sembra, L´Esport Adaptat i Papers de l´Horta i
els gabinets de prensa del Consell metropolità de l´Horta, la Mancomunitat
Intermunicipal de l´Horta Sud i l´Ajuntament d´Alcudia. Col-labora des de 2001
en Saó. És autor d´una extensa obra de recerca sobre prensa i comunicación del
País Valencià, de la qual destaquem els llibres: Periodisme contra les cordes;
El valencià en els mitjans de comunicación i Periodisme local i comarcal.La
comunicación valenciana de proximitat.
ALLÒ QUE ENS DIUEN ELS EDITORS:
Després de la desfeta del
valencianisme republicà com a conseqüència de la Guerra Civil, a finals dels
anys cinquanta del segle XX la premsa valencianista reprèn la tradició
històrica. Entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la
primera legislatura autonòmica, van sorgir tot un seguit de revistes que empren
el català com a element recuperador de la identitat valenciana. Publicacions
com Gorg, Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal, Trellat, Generalitat, L'Espill,
l'Horta o El Temps, entre altres, configuren un nou teixit identitari que
aglutinarà persones forjades en la lluita antifranquista i les plataformes
democràtiques de la Transició, influenciades pel nou valencianisme articulat al
voltant del pensament de Joan Fuster. Aquest moviment va dipositar en la premsa
moltes de les esperances de normalització de la llengua.
Cazarabet conversa amb Francesc Martínez Sanchis:
En la introducció destaques que la premsa
valencianista és un model de periodisme popular, però fins quin punt i com i de
quina manera es converteix en aquest model? Per què ha d’haver-hi com una
voluntat, no?
Efectivament,
hi ha una voluntat molt ferma, certa tossuderia, en la premsa valencianista
d’aquest període que arriba a produir 126 revistes
representatives: 14 sorgides en el franquisme i 112 en la Transició. És una nova premsa
valencianista, diferent a la d'èpoques anteriors, ja que és majoritàriament
progressista i assumeix de en la seua majoria i d'una forma heterodoxa els
plantejaments del nou valencianisme inspirat en l'obra de Joan Fuster sobre la
qüestió nacional valenciana, i adopta la normativa unitària de les Normes de
Castelló de 1932 que uneixen la llengua dels valencians amb la resta dels
territoris de llengua catalana. Aquesta premsa no està feta per empreses
periodístiques convencionals, llevat d’escasses excepcions, sinó per
associacions culturals, partits, col·lectius de l'ensenyament, el món universitari,
el progressisme catòlic i grups ecologistes, molts d'ells forjats en la lluita
antifranquista i en les plataformes democràtiques de la Transició. Representa
un viu exemple de periodisme popular perquè és impulsada per la mateixa
societat civil. No és majoritàriament una premsa professionalitzada
periodísticament ni empresarial. L’estructura jurídica i financera d'aquestes
revistes valencianistes es redueix a un equip promotor polivalent (homes i
dones de lletres, polítics i professionals liberals) que sovint realitzen
alhora els treballs de redacció, administració i distribució. L’activitat es
redueix molt al voluntarisme de l’equip promotor el qual sovint no es dota
d’una estructura empresarial clàssica per a l'edició de la revista, sinó que
s’acull a fórmules d'accionariat popular o recorre a la protecció d’una
associació, un partit o una institució pública.
Arranqueu aquest estudi en plena dictadura (després de
què els militars, amb Franco al capdavant, imposaren la dictadura
nacional-catòlica a l´Estat espanyol i València venia d´ésser capital de la
Cultura amb la República. Aquest camí, el de passar de la República a la dictadura, com esdevingué per als ciutadans que
estaven vinculats, més o menys directament a la premsa, perquè a més de
sobreviure a la guerra, postguerra i repressions, tenien que respondre, pot
ser, a veure´s apartats de la professió periodística. Conta'ns, per favor.
Prèviament a la dictadura de
Franco, per tal d’entendre d’on veníem i què havíem perdut, he fet una síntesi
en el llibre de l’evolució de la premsa en valencià des del segle XIX fins a la
Segona República. El franquisme va ser una dictadura feixista implacable amb el
perdedors de la guerra i amb les llengües i cultures de l’Estat altres que el
castellà. El règim va tallar de soca-rel la premsa en català i els avanços
polítics i socials del valencianisme de la República. La repressió contra els
periodistes fou cruenta. Alguns foren afusellats a Paterna o moriren a la
presó, com els directors de La Traca,
Vicent Miquel Carceller, i del periòdic socialista Adelante, Isidro Escandell. Foren depurats nombrosos membres de
l’Asociación de Prensa Valenciana per les seues idees democràtiques i destacats
valencianistes com Manuel Sanchis Guarner estigueren empresonats i desterrats fora
del País Valencià. Molts altres valencianistes foren també tancats, com Gonçal
Castelló, Antoni Igual i Úbeda, Josep Rodríguez i Tortajada, Empar Navarro,
Enric Valor i Maximilià Thous i Llorens. Altres foren depurats, com Francesc
Almela i Vives, Bernat Artola, Maximilià Thous i Orts, Miquel Duran i
Tortajada, Carles Salvador i Enric Soler i Godes. I desenes es van exiliar, com
Vicent Alfaro, Josep Bolea, Francesc Bosch, Eduard Buïl, Angelí i Josep
Castanyer, Carles Esplà, Ramon Fontanet, Emili Gómez Nadal, Ernest Guasp, Gaetà
Huguet, Juli Just, Artur Perucho, Miquel Peña, Josep Renau i molts més.
La premsa valencianista, durant el franquisme, com va
caminar? Tenia trets d´esser una premsa que va
d’haver sobreviure a la repressió?
És una
premsa de transició entre allò que es va produir en la República i els models
que sorgiran després de la mort de Franco. Durant el franquisme la premsa
valencianista se les va enginyar per sobreviure com va poder, però la repressió
va acabar finalment amb ella. Revistes com Sicània
o Valencia Cultural editades a la
ciutat de València combinaven articles d’afalagament al règim amb articles
divulgatius i culturals de reivindicació valencianista, alguns fins i tot
escrits en castellà per no “ofendre” als feixistes. Però la censura va acabar
amb elles, censura que afectava també la publicitat en català que estava també
molt limitada pels censors. La inanició econòmica i el cansament dels editors
van donar fi a aquestes publicacions. Un altre cas va ser la revista Gorg (1969-1971), fundada per Joan
Senent, la qual va sofrir un expedient de tancament per part del Ministeri
d’Informació i Turisme (MIT) amb l’argument que tenia un “marcado caràcter
valencianista, más bien catalanista”. Senent va mantenir un plet judicial amb
el MIT fins a 1975, finalment el Tribunal Suprem –com no podia ser d’altra
manera– li va donar la raó al MIT. En fi, una vergonyosa repressió.
Quan l´argolla del franquisme va deixar una mica més
d´aire (com a tot arreu amb la Llei de Fraga), com ho va aprofitar això la
premsa valenciana?
La mala
experiència de Gorg, que es pot
considerar el primer focus periodístic cultural del nou valencianisme fusterià,
va fer desistir els valencianistes d’esquerres d’embarcar-se en altres
aventures periodístiques legals perquè sabien que amb qualsevol excusa el règim
acabaria amb elles. Per tant, la Llei Fraga no va suposar una embranzida de la
premsa en català en terres valencianes, però si aparegueren algunes capçaleres
en castellà bastant representatives com la cartellera Túria, Valencia Fruits o
el setmanari La Marina.
De tota manera, la gent apostava i
s´atrevia; així publicacions com Al Vent,
Gorg i Sicània van ésser com a
referents dins un desert esquerp, no?
Sí, hi
havia gent que no mirava el perill. Sicània,
Valencia Cultural, Al Vent i Gorg van
ésser referents, però tingueren una durada efímera, les urpes del règim eren
massa llargues. A més d’aquestes publicacions, en comarques van aparèixer
algunes publicacions culturals locals en català consentides pel franquisme que
es van limitar a esdeveniments de cultura, tradicions, història i folklore
local, les quals no desperten les suspicàcies del règim perquè no
fan una critica política a la dictadura. Els que
sí se la jugaven eren els partits de l’oposició. Només unes poques revistes
clandestines editades per partits polítics es van atrevir a criticar sense
embuts el règim, com és el cas de Lluita del
PSAN, Esquerra del Partit Socialista Valencià, La Veu del Camp del PCE, Terra Ferma del Partit Carlista,
Full d'Informació del País Valencià de Nova Germania, Ho Volem Tot de Germania Socialista o La causa del poble del Moviment
Comunista del País Valencià.
Al Vent fou una publicació en la qual habità, com
bé dius, un cant de la llibertat des de 1964-1969. Després està Gorg, on la cultura és al punt de mira,
de 1969 a 1971. Aquestes dues publicacions es van retroalimentar? Van ésser les
primeres revistes que aportaren un alé important i un esclat de valencianisme?
Com i de quina manera van influenciar a altres publicacions més contemporànies?
(per exemple Saó).
Al Vent i Gorg van ésser revistes que contribuïren
un esclat del nou valencianisme, però no es van retroalimentar. Com he dit, Gorg va ser el primer focus periodístic cultural
del nou valencianisme fusterià, principalment valencianistes d’esquerres
com el mateix Fuster, a més de joves professors nacionalistes de la Universitat
de València i de partits clandestins com el PSAN, el MCPV i Nova Germania i el
Partit Socialista Valencià, entre altres. També hi col·laborà gent del
catolicisme progressista. En canvi, Al
Vent fou una revista liderada pel partit democratacristià Unió Democràtica
del País Valencià (fundat per Vicent Miquel i Diego) que havia assumit també el
nou valencianisme i que fou editada sota l’empara de l’Església de Castelló de
la Plana. La influència de les dues revistes sobre les publicacions posteriors
ve determinada principalment per la continuïtat de les idees nacionalistes
basades en el paradigma fusteria sobre la identitat valenciana, així com pels
col·laboradors que van col·laborar assíduament en publicacions democràtiques com Saó, L’Espill, Generalitat, Trellat,
Valencia Semanal o El Temps, per
exemple. A
més, en el cas de Gorg, aquesta
revista fou una plataforma de
construcció de lideratge. Bona part dels seus col·laboradors es convertiran en
líders socials, polítics i culturals i tindran protagonisme intel·lectual,
polític i cívic en la democràcia.
També va sorgir premsa, en castellà, com Valencia Cultural. Què aportà aquesta
publicació que caminà els primers quatre anys dels seixanta?
Sicània (fundada
per Nicolau Primitiu) i Valencia Cultural
(dirigida per Vicent Badia) van ser les primeres en aglutinar els pocs
crepuscles valencianistes existents a la València franquista. Valencia Cultural fou continuadora de Sicània. L’aportació de Valencia Cultural va ser mantenir viva
la flama valencianista, encara que en castellà i dins d’una línia conservadora,
a més de ser un pont entre el valencianisme de preguera i el nou valencianisme que vindrà
després de Nosaltres, els valencians
de Joan Fuster. Sicània i Valencia Cultural representen un
valencianisme sentimental i folklòric d'exaltació d'un costumisme passatista
que no planteja cap projecte polític nacional de futur per al País Valencià. En
canvi, Gorg representa el
valencianisme modern que accepta la catalanitat del País Valencià i la seua
participació en una comunitat nacional anomenada Països Catalans.
La premsa valencianista progressista
d´esquerres i arrelada al territori, la no blavera, des de quan es va
confrontar amb la blavera o amb els periodistes que enarbolaven el blaverisme i
que estaven en molts altres llocs? Com és avui i com va ésser la confrontació
entre la premsa blavera i la que gira en torn al progressisme, el valencianisme
i el fet d´ésser d´esquerres?
Realment
la gran “batalla” de la premsa blavera contra l’opció valencianista d’esquerres
es va produir durant la Transició sota el lideratge del diari conservador en castellà
Las Provincias, altaveu històric de
la burgesia valenciana i defensor visceral del blaverisme, concepció que va
triomfar després de l’anomenada Batalla de València ja que va aconseguir la
implantació de la bandera autonòmica (la Senyera amb franja blava) i el nom de
“valencià” per a la llengua en l’Estatut d’Autonomia de 1982. Hi havia també
dos periòdics blavers menors escrits en valencià secessionista, Murta i Som, molt anticatalanistes i antifusterians que van ser molt
crítics amb Valencia Semanal, Saó, Lluita i El Temps principalment. I per descomptat, aquestes publicacions
nacionalistes (juntament amb altres com Cal
Dir, Trellat i L’Espill i altres) tampoc tingueren pèls
en la llengua a l’hora de criticar racionalment el blaverisme i la seua dolenta
i fanàtica força de xoc, el Grup d’Acció Valencianista, que va protagonitzar
molts episodis de violència contra polítics i intel·lectuals d’esquerres, la
Universitat de València i llibreries i impremtes editores de premsa i llibres
en la nostra llengua. La batalla dels símbols la va guanyar el blaverisme però
la batalla de la llengua normativa, la més important, la va guanyar el
valencianisme d’esquerres i la seua premsa. Els blavers a penes escriuen
valencià, amb el castellà en tenen prou, i el món de la cultura, l’educació i
de les lletres estava hegemonitzat per gent d’esquerres que conreaven la
llengua normativa unitària amb la resta del domini lingüístic català. Tant és
així que els governs autonòmics del PSPV-PSOE i del PP han mantingut el “valencià”
normatiu en l’escola i l’administració pública. Malgrat que el nostre Estatut
anomena “valencià” a la llengua pròpia, la normativa oficial de la Generalitat
Valenciana és convergent amb la resta de territoris de llengua catalana. El
valencià secessionista és residual i no ha entrat en les escoles. La victòria de la llengua és el màxim guany
del nou valencianisme en la Batalla de València i això ha estat possible també
gràcies a la premsa valencianista, als periòdics d’informació i especialitzats
que han editat nombrosos associacions i col·lectius valencianistes d’esquerres.
Tot i que el valencià ha pres, des de la transició i
la democràcia, força, encara hi ha premsa, molta, diàriament al carrer en
castellà (fins i tot part de la premsa escrita en paper progressista i amb
compromís està escrita diàriament en llengua castellana. Com afecta això a
aquesta part de la població que és d´esquerra, progressista i molt
valencianista?
Amb dades de 2004 (les
últimes elaborades per l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua), sols un poc més del 9% de la població adulta
valenciana llegeix premsa en valencià de paper i un 11% digital. Segurament
aquests percentatges hauran variat en 2016, ho veurem quan disposem de noves dades. Però si partim de
2004, veiem que el nivell és baix, perquè hi ha poca premsa en valencià i la
poca que hi ha no es fa visible en els quioscos; sobreviu gràcies a la
subscripció i la venda en llibreries especialitzades. I no tenim ni un diari en valencià de paper, és
constatable la supremacia de la premsa en castellà que compta amb diaris de
gran difusió. Davant d'això el valencià en la premsa diària ha estat present en
seccions determinades dels diaris progressistes en castellà: El
"Quadern" de l'edició valenciana d'El País (ja desapareguda) i
la secció diària "Panorama" de Levante-EMV són els exemples
més il·lustratius. Aquests diaris progressistes han sabut cuidar-se el lector
valencianista introduint, almenys, un poc de valencià en les seues pàgines. Ara
la cosa ha millorat un poc, Levante-EMV edita una versió digital en valencià. I a més han
sorgit en els últims anys diversos diaris digitals en valencià (com per
exemple, La Veu del País Valencià) que obrin una nova perspectiva i cert
optimisme vers el futur de la llengua en els mitjans.
De tota
manera, tot i la crisis de la premsa de paper i la revolució digital, han hagut
revistes que s´han mantingut i que estan sortint, de tant en tant, al quiosc,
per exemple penso amb El Temps. Té
molt de mèrit, no?
Això té
molt de mèrit, és veritat. Avui encara sobreviuen una vintena des publicacions
sorgides entre 1976 i 1987, entre elles El Temps, Saó, L'Espill,
Camacuc, All-i-oli i d'altres. La tossuderia, la militància
cultural i la fidelitat vers la llengua d'editors, periodistes i entitats que
n'estan al front han fet possible la supervivència d'aquests periòdics, contra
tot pronòstic i amb situacions econòmiques adverses i molta hostilitat i rebuig
del partit conservador que ha estat al front de bona part de les institucions
valencianes en els darrers vint anys.
La premsa
identitària protegida per la intel·lectualitat què va suposar? Per què no es va enfortir mai del tot
l´intent d´implantació, i amb diferents iniciatives, de revistes de caire
satíric?
El
franquisme fou la tomba de la premsa satírica valenciana i d'altres llocs de
l'Estat, i la societat de Transició no va recuperar eixia rica tradició que en
terres valencianes havia donat un bon nombre de capçaleres, com El Mole o La
Traca, per exemple. En la Transició eren el que va haver són intents frustrats de recuperar la
tradició de la premsa satírica valenciana, com títols com El Corcó, El Dàtil.
El Pardalot engabiat o L'Encarnella. Eren altres temps, aquests periòdics
satírics acaben tancant per inanició econòmica. Apuntem dos causes: el baix consum
d’aquesta premsa (la ciutadania que eixia de la dictadura es prenia molt
seriosament la política), i l’escassa publicitat (la inserció publicitària
ocupa el 2% de l’espai redaccional en El
Corcó i el 3% en El Pardalot engabiat), no donava per a mantenir les publicacions.
Però hi ha més. La premsa satírica va sucumbir davant de la instantaneïtat dels
humoristes televisius i la vinyeta quedarà relegada en gran mesura a la premsa
informativa. La premsa satírica valenciana –igual que la de la resta de l’Estat–
mai més recuperarà la seua antiga esplendor, I tampoc quallaran els intents
d'Eliseu Climent de recuperar les capçaleres La Traca i Pensat i Fet, entre 1995 i 2008 cada mes
de març, com un producte d'Edicions del País Valencià.
Va
haver-hi una bombolla de mitjans al País Valencià; bombolla que, s´ha anat
desfent arran de la crisi de la premsa tradicional, no?
Realment, avui estem quasi igual que la Transició, amb poca premsa en
valencià i demanant de nou RTVV i TV3. Hem anat arrere. És cer que entre 1976 i
1995 s'hi va haver un creixement moderat i sostingut de mitjans, però ha estat
molt lluny del gran esclat que va experimentar la premsa en català a Catalunya.
Això no obstant, la davallada de la premsa tradicional en valencià es va
produir a partir de 1995 amb l'arribada del PP a la Generalitat que tancà
l'aixeta de les subvencions i la publicitat institucional a la premsa en valencià alhora que va ajudar
econòmicament molt a la premsa diària conservadora en castellà. Tanmateix, la
crisi de 2008 ha clavat la punta a la premsa tradicional. Entre 2008 i 2015 van
tancar una vintena de publicacions informatives d'àmbit local i també
especialitzades a causa de la crisi publicitària i cert boicot d'alguns poders
conservadors a la premsa en la nostra llengua.
Estem en
constant i en ple debat davant del periodisme i la premsa, això crec que és
molt positiu, no? Ara i avui és per qüestions com la
llibertat d'expressió que es veu en conflicte, sovint, per estar lligada a
anunciants que tenen els seus interessos i que, directa o indirectament,
influencien en allò que té o que no té que sortir, des de la transició la
censura s’ha substituït per això, no?
Efectivament,
la publicitat és la nova censura sobre els mitjans de comunicació de les democràcies.
La pressió de les grans empresses a través de la publicitat és enorme per tal
de marcar certes línies informatives o maquillar o no posar la nafra
informativa en determinades qüestions que els puguen perjudicar. Ignacio
Ramonet ho explica molt bé en el seu llibre La tiranía de la comunicación
(1999). Recentment, el dirigent socialista
Patxi López, en una entrevista en la SER, davant la pregunta sobre la
possibilitat de l'abstenció del PSOE per a facilitar la investidura de Mariano
Rajoy, denunciava l'enorme pressió de les empreses de l'Ibex-35 en els mitjans
de comunicació mitjançant la publicitat per a a crear un estat d'opinió
favorable a l'abstencionisme del partit socialista. I pel que fa a la premsa
valencianista de 1976 a 1987, una de les causes de què no haja pogut consolidar
un mercat publicitari estable ha estat l'absència o la quasi inexistent la
publicitat de grans empreses que habitualment fan costoses campanyes
publicitàries en mitjans en castellà.
De tota
manera, segueixen existint pressions polítiques, embolicades o no amb
interessos i amb trames de corruptela, què ens pots dir? Com desfer el nus
entre política i polítics i premsa i fer que aquesta sigui independent des del
finançament, on creu que està el punt d´inflexió?
La
resposta és difícil. Un recent estudi dirigit per Cristóbal Crespo i
publicat per l'Escola de Comunicació de la
Universitat d'Amsterdam, titulat «Percepcions polítiques, econòmiques i
organitzacionals dels periodistes. Una amenaça per a la llibertat de premsa»,
en el qual han entrevistat a 500 periodistes espanyols de mitjans regionals i
nacionals, constata les fortes pressions
que reben els periodistes. El 75,6% dels periodistes afirma haver rebut
alguna vegada pressions polítiques a causa de els seues informacions, un 92,2%
afirmen haver rebut pressions dels seus editors, directors o caps a l'hora de
publicar certs continguts, i un 88,5% assegura percebre pressions al voltant de
les seues expectatives econòmiques en l'empresa com a pressió que limita la
seua llibertat de premsa. I més encara, la dona periodista percep un 23% més de
pressions econòmiques que els seues companys. De la mateixa manera, el 95,4%
dels enquestats afirmen que empreses i polítics ofereixen regals i diners a
periodistes. Finalment, el 74,9% afirma que una mala relació amb algun polític
pot posar en risc la seua faena. L'informe revela que la ideologia del
periodista no resulta rellevant a l'hora que aquests reben pressions polítiques
i econòmiques. I aquesta situació és semblant en altres països democràtics. Com
es pot desfer açò? És difícil, però crec que un primer pas seria que les
empreses periodístiques i els periodistes abracen als valors professionals
progressistes del periodisme, és a dir, fer un periodisme crític amb el poder i
defensar els interessos les classes més desfavorides i perjudicades pels poders
polítics i econòmics, sense por i no plegant-se a les pressions. Sols així pot
el periodisme recuperar la credibilitat.
Hi han
molts referents de premsa, molts mitjans els quals tractaven temes variats i
generalistes fins a les que s´aproximaven a certs temes i s´especialitzaven i,
també, revistes literàries. Què ens pots dir? Amics, avui al País Valencià quin
panorama periodístic hi veieu? (vos podeu centrar, si voleu, més amb la premsa,
tant digital com a paper).
El
panorama és extremadament complicat i serà difícil redreçar-lo després de la
desfeta dels últims anys per causes polítiques i econòmiques que ja hem
comentat. Però el panorama actual és més esperançador. L'actual Consell de la
Generalitat Valenciana vol recuperar RTVV i ha acordat amb el President del
Govern de Catalunya fer un acord de reciprocitat per rebre en el futur les
emissions de les televisions i ràdios autonòmiques respectives. A més, la Generalitat Valenciana ha incrementat de gran
manera les ajudes als mitjans que empren el valencià. En 2010 la Generalitat
Valenciana donava uns 120.000 euros a aquesta finalitat, en la convocatòria de
2016 són 2.300.000 euros (dinou vegades més) per a premsa, ràdio, televisions i
mitjans digitals. Igualment el valencià en s'està recuperant més en els mitjans
digitals que no en els tradicionals. Ho veiem amb estudis en la mà. El darrer
estudi sobre aquesta qüestió, constata que en 2011 hi havien 465 mitjans
digitals al País Valencià, 89 dels quals en valencià, el que representa el
19,14% respecte del total. D'aquests mitjans en valencià, 47 són diaris
digitals dels quals hi ha 21 són comarcals i supracomarcals. El percentatge,
tot i ser modest, marca una tendència a l'alça ja que en 207 hi havia solament
32 mitjans digitals en valencià i en 2011 s'arriba als 89. La llengua del país
està prenent força en la premsa digital. Confiem poder caminar en aquesta
direcció.
23276
Premsa valencianista.
Repressió, resistència cultural i represa democrática (1958-1987). Francesc Martínez Sanchis
292 páginas 16 x 24 cms.
20,00 euros
Publicacions de la Universitat de València, Universitat
Jaume I, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra
Després de la desfeta del
valencianisme republicà com a conseqüència de la Guerra Civil, a finals dels
anys cinquanta del segle XX la premsa valencianista reprèn la tradició
històrica. Entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la
primera legislatura autonòmica, van sorgir tot un seguit de revistes que empren
el català com a element recuperador de la identitat valenciana. Publicacions
com Gorg, Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal, Trellat, Generalitat, L'Espill,
l'Horta o El Temps, entre altres, configuren un nou teixit identitari que
aglutinarà persones forjades en la lluita antifranquista i les plataformes
democràtiques de la Transició, influenciades pel nou valencianisme articulat al
voltant del pensament de Joan Fuster. Aquest moviment va dipositar en la premsa
moltes de les esperances de normalització de la llengua.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069