Los Pirineos, cordillera emblemática
Los Pirineos son una cordillera
emblemática para todos nosotros, los aragoneses, pero también para todos los
demás vecinos de este carismático accidente geográfico: catalanes, navarros, vascos,
franceses….es un lugar de una fuerza inmensa a la que nunca se la debe
subestimar. Un lugar pletórico, como pocos, y un espacio donde compartir desde
caminatas a pensamientos, instantáneas o momentos inolvidables
Nos abrimos paso por la Cordillera Pirenaica.
Y lo hacemos, hoy, de la mano de la Editorial valenciana Afers que lo edita
todo en su lengua, el valencià…. pero la lectura bien vale la pena un poco de
esfuerzo….esta editorial en poco tiempo
editó dos libros que miraban de cerca a la cordillera de Los Pirineos, pero que
lo hacían de manera muy, muy diferente. Tras los pasos quiere viajar, poco a poco, a ese lugar emblemático para Aragón y
es que es una cordillera que, además es un lugar común de muchos, territorios,
maneras de ver, sentir, vivir…Los libros de los clásicos pirineístas, muchos de
ellos cargados de pesadas cámaras o aparatejos fotográficos nos han acercado
mucho a este lugar, casi mágico, pero con este TRAS LOS PASOS queremos ir un
poco más allá y ofreceros una visión un poco más abierta o como más
desconocida, quizás un poco “más sesuda” a la hora de leer.
Editorial Afers nos acerca, mediante
estos dos libros a un mundo particular y nos hará rebuscar a los pirineístas y
a estimar, aún más si cabe, esta cordillera que es lugar de encuentro.
Vamos, pues con estas dos propuestas:
Cazarabet
conversa con... Heike van Lawick,
traductora de “Un llibre dels Pirineus” (Afers) de Kurt
Tucholsky
Un llibre que edita Editorial Afers i que escriu
Kurt Tucholsky sota la traducció de Heike van Lawick i Neus Andreu.
Es tracta d´un llibre que fins ara que l´ha acollit
Editorial Afers mai havia vist la llum en català.
El viatger i escriptor alemany, Kurt Tucholsky era
una mena de “periodista estrella” de la República de Weimar.
La sinopsi d´aquest llibre o allò que ens aporta
Editorial Afers sobre el llibre, sempre d´una manera tan especial i ben escrita
que no ens atrevim a tocar de cap de les maneres:
El vam descobrir ara fa un any i gràcies a Marianne
Breslauer, la fotògrafa alemanya a qui el MNAC va consagrar aleshores una
estupenda retrospectiva a compte del periple pirinenc —inclosa una breu i un
pelet fantasmagòrica etapa andorrana— que va protagonitzar el maig del 1933.
Resulta que, segons la mateixa Breslauer, la idea de pul·lular per aquí baix se
li va ocórrer llegint Ein Pyrenäenbuch, que recollia la sèrie de
reportatges en què el nostre home d’avui, Kurt Tucholsky (Berlín,
1890-Gotemburg, 1935), va convertir els dos mesos que havia dedicat a recórrer
les nostres muntanyes: d’oest a est, començant per Baiona i Biarritz, acabant a
Albi, i passant per Loiola, Roncesvalls, Lourdes i, naturalment, Andorra.
El que és estrany és que han hagut de passar nou
decennis, que no està malament, perquè el volum vegi la llum en català: la
valenciana editorial Afers n’acaba de publicar Un llibre delsPirineus. Estrany perquè Tucholsky no és un qualsevol: va
ser un dels periodistes estrella de la república de Weimar. D’origen jueu,
veterà de la I Guerra Mundial, de conviccions més aviat socialistes i vocació
pacifista, forma part del que la crítica ha anomenat les set «patums» de la
literatura alemanya del primer terç del segle XX, al costat —atenció— de Thomas
Mann, de Bertold Brecht, d’Arthur Scnitzler, d’Alfred
Döblin, de Robert Musil i, glups, de Franz Kafka.
Quasi res. Amb aquests antecedents, tampoc no és estrany que ja el 1930 optés
per tocar el dos i s’instal·lés a Dinamarca. Amb bon ull, perquè, amb
l’adveniment del nazisme, els seus llibres van ser condemnats a la
foguera.
Vagi per endavant que Tucholsky no es
limita a descriure rutinàriament el que veu ni a repassar més o menys d’esma
les institucions del país. Al contrari: sempre que pot amaneix el relat amb la
seva personalíssima cullerada, un to entre condescendent i foteta que pot sonar
un pelet molest a les nostres oïdes. Ho advertirem de seguida, només
arribar a la Seu, on —diu— «un policia espanyol tornà a agafar el passaport, es
va rascar l’orella, agafà un llibre per aprendre a llegir, n’aprengué les
lletres de pressa... i aleshores ja estava a Andorra!». La capital, racó de món de mig
miler d’ànimes, la despatxa com «un equip de veïns d’un edifici qualsevol de la
berlinesa Ackerstrasse, que es repartia en cases d’un marró grisós de
construcció primitiva amb pedres nues i sense enlluir i les juntures tapades
amb fang». Només s’interessa per la Casa de la Vall, i no pot evitar el
reglamentari moment gore: «Al racó [de la capella de Sant Ermengol] hi havia
una premsa de copiar vella; no podia ser..., però no m’acabava d’atrevir a
preguntar. Llavors l’home de la clau va alçar la premsa: la garotte. El caragol
per estrangular persones». Davant de l’entusiasme del bon Kurt, s’entén que
l’amfitrió no el vulgui decebre i s’animi a dir-li que ell mateix encara
l’havia vist en acció. Detall més que improbable perquè l’última execució amb
garrot —la del canillenc Juan Mandicó, ja que en parlem— va tenir
lloc el 1860: 65 anys abans! Però va colar, és clar, perquè no hi ha res com un
interlocutor disposat a confirmar els prejudicis. El paquet turístic del moment
incloïa una visita a la sala de plens, on li ensenyen —diu» —l’uniforme dels
consellers, les faldes de gala dels veguers [sic] i el tricorni».
Observació per a la posteritat: «A la caixa de cartró on guardaven els barrets
oficials posava: ‘Columbia, USA’».
A més, podem afegir això:
Sandy rep, de passada
Kurt, en fi, fa nit a la capital —no diu on, només
que per sopar li van posar «tant de menjar que em vaig espantar», i que ho va
regar amb vi dolç espanyol, quina ocurrència— i l’endemà es posa en marxa a
llom del ruc reglamentari. Escaldes és, diu, «un llogaret menut amb algunes
cases elegants; s’hi notava un tímid intent de fer passar allò per un balneari,
però probablement ells mateixos se n’avergonyien una mica»; passa per la
Mosquera i Meritxell —«Una església de muntanya menuda i emblanquinada, farcida
d’exvots i d’estàtues acabades d’adquirir»— i fa parada a Soldeu, qui sap si a
cal Calbó. Hi dina en companyia del traginer i del carter —«Tres iguals», diu—
i li crida l’atenció que «tenien bones maneres i menjaven amb educació».
Recordin allò que els dèiem una mica més amunt de la molesta condescendència
marca de la casa: tan «iguals», potser no.
L’aturada tècnica a Soldeu li serveix per clavar-li
les urpes a Isabelle Sandy a compte dels seus Homes
d’aram, que exhala, diu «tota la nostàlgia d’una professora de piano que
s’havia quedat amb les ganes» (!) I remata sense compassió: «On voldries viure?
A la vall andorrana que té forma de petxina, envoltada de faunes i de déus
boscans, on al matí et plantarien al davant el compte: una orgia al bosc, 85
pessetes?». Amb aquests antecedents, i després d’aquest viatge exprés —dos
dies, una nit— tampoc no sorprèn la sinceritat del veredicte final: «Tornava a
estar a França, i me’n vaig alegrar. Els 5.000 que havia deixat enrere
eren pagesos o petits pagesos. Hi havia set o vuit famílies benestants; la
resta va tirant», diu només arribar a l’Ospitalet.
Però el millor de tot és el colofó final, que
inclou un intent de sociologia recreativa: «I les andorranes, són boniques?»,
es demana. Doncs no gaire, conclou sense manies, «però els andorrans no fan el
servei militar i si un de fora es casa amb una andorrana n’adquireix la
nacionalitat». Així que —visca el cinisme— «enyoraré eternament les dones
d’aquest país. Quina noblesa d’esperit! Quin encant! Quin foc! I quina
nacionalitat tan estupenda!»
[Coda: el bon Kurt va morir el 1935 a l’exili
danès, sembla que per una sobredosi de barbitúrics].
A. Luengo
Bondia (27-XI-2017)
El seu autor, en Kurt Tucholsky:
Un alemany periodista i autor de idees pacifiques i
molt fermes. Si vos voleu fer una idea: https://es.wikipedia.org/wiki/Kurt_Tucholsky
Cazarabet conversa amb Heike van Lawick:
-Estem al davant
d´un llibre de viatge, en concret de dos viatges. És així?. Quins trets diferents i diferencials
presenta la literatura de viatges?
-És un llibre d’un
viatge: de punta a punta dels Pirineus i el seu entorn, de Baiona fins a Albi.
Però n’és un representant atípic perquè, en realitat, és un llibre d’assajos de
temàtica i de to variats; sense deixar de reflectir-hi el recorregut i tot allò
que inspira a l'autor. És per això que s’ha comparat amb els Quadres de
viatge, de Heinrich Heine, i amb Viatge sentimental a través de
França i Itàlia, de Laurence Sterne. I per aquest motiu, el mateix Tucholsky
diu, quan reflexiona sobre el gènere, que més aviat hauria de dur el
títol Viatge a través meu.
-Té trets diferencials si estem
parlant de la literatura de viatges dels Pirineus respecte a altres llibres de
viatges?-Es podría considerar a en Kurt Tucholsky una mena de pirineista en el
precís moment de fer aquests viatges i escriure sobre els mateixos?
-No diria això,
exactament. El pirineisme té a veure amb l'alpinisme, amb l'esport de muntanya.
Qui llegesca aquest llibre veurà com Tucholsky tenia molts motius per dubtar de
la seua habilitat per a aquesta mena d'exercicis i es divertia parlant-ne.
-Els llibres de viatges allò que
tenen és que perduren, durant el temps, com si aquest no passés. És aquesta la
sensació que tens o què et pareix?
-Si tenim la idea que
descriuen llocs (i persones) i que aquests llocs (i persones) no canvien, sí
que es podria considerar que perduren. Però sembla que no és el cas. No obstant
això, poden tenir l’interès d’una fotografia instantània, presa en un moment
determinat. En qualsevol cas, el llocs i les societats humanes no canvien del
tot, ni tan ràpidament, perquè siga impossible de retrobar-ne aspectes i trets
amb anys de distància.
-El seu ideari d´esquerres,
pacifista, antimilitarista que el porta, fins i tot a l´exili, com li va
influir a l´hora de ficar “negre sobre blanc”?
-En tant que assagista
(que és el que era principalment), l'ideari de Tucholsky es troba reflectit
sense gaires filtres als seus escrits, amb una certa recurrència dels temes que
més el preocupaven.
-Quina metodologia penses que
utilitzava el nostre protagonista a l´hora d´escriure, documentar-se?. Lo que pareix segur és que a l´hora
d´escriure sobre viatges ….aquests s´han de preparar, oi?. Ho anava bastant a l´aventura…?
-En general, es documentava,
evidentment. De fet, fou un lector voraç. Es palesa al llibre que havia llegit
(o llegia durant el viatge) tot el que trobava sobre el tema. Per això cita
sovint H. A. Taine, per exemple. En analitzar el fenomen social i religiós dels
suposats miracles de Lorda, recorre a molta bibliografia, des d’enfocaments
diferents.
-En què es basà o què és el que feu
viatjar per tal d´escriure aquest llibre que té com a protagonista la serralada
pirinenca?
-Sembla que l'incentiu
o el mòbil primer fou un encàrrec editorial. Ara, és indubtable que el Pirineu
captà profundament l'atenció de Tucholsky.
-Era un assagista brillant i
encertat; dinàmic i hàbilidós en les formes i maneres i això, crec humilment,
ho porta terme al seu llibre on hi ha quelcom més que assaig pur i dur, no?
-Depèn del que
s’entenga per “assaig pur i dur”. No fa assaig
científic, evidentment, ni filosòfic. Fa assaig que podríem anomenar
“periodístic”, d’actualitat, pouant alhora d’una cultura general i literària
enorme. Dins de la tradició del gènere a Alemanya, Tucholsky és una fita, i un
gran innovador.
-Viatja a les dues bandes del
Pirineus i a cada banda hi troba diferències… Tot i que, clar, això és ben
clar…. perquè la serralada uneix, però també fa que els veïns de un costat a l´altre
presentin diferenciacions, no?
-Descriu prou bé les
particularitats que s’hi n sp. Algunes reflexions posen de manifest la seua
agudesa (observadora i interpretadora); d’altres són una mica iròniques. Rares
vegades es limita a descriure llocs o paisatges, ja que, com diu, “qualsevol
pot fotografiar la Wittenbergplatz: això és dir tot i no res”. No li
interessava la simple reproducció n spotsca.
-Però és molt més que un assaig…. És
per allò que deia d´esdevindre també com un llibre dinàmic, d´impresions i
fruit d´un observador molt, molt agut. Què n spots dir?
-En posaria com a
exemple impagable el llarg capítol dedicat a Lorda. Però també les cabòries que
li mereixen alguns costums i l’atenció que dedica a la llengua dels bascos
denoten un observador molt sensible.
-Ens feia aplegar Vicent Olmos,
editor d´Afers, Viure com a bons veins i la veritat és que és un llibre que vam
gaudir molt. Respecte, mantindre cadascú les seves costums i tradicions i a la
seva manera ficar una extensa xarxa de lo que significa “fer comunitat” … però és que crec que aquest llibre d´en Kurt
Tucholsky ve a sumar-hi nous arguments a establir més la xarxa, a un costat i
l´altra de convivencia, no creus?
-Una convivencia que bona falta ens
fa i que seguramente ll ho pretenia per les seves idees pacifistes, no creus?
-I tant que sí, però
sense renunciar a lluitar per una societat més justa, i contra governs que no
respecten les regles de joc d’una justícia imparcial, per exemple (és un dels
blancs preferits de Tucholsky, ja que, a l’Alemanya posterior a la I Guerra
Mundial, el canvi del règim monàrquic a una democràcia
. No havia comportat la
revisió i renovació de l’administració i de l’aparell de la Justícia, entre
altres coses).
-Per què creus que en Kurt Tocholsky
es va deixar enamorar pels Pirineus? Quina mena d´encís van tindre per a ell?
-Es va enamorar de
França, sobretot: de la seua cultura, d’una mentalitat més oberta que la que
coneixia d’Alemanya. Al Pirineu, però, trobà un seguit de paisatges i formes de
vida que mantenien moltes singularitats diverses.
-T´has hagut de documentar per a
construir aquest llibre? Com i de quina manera?
-Bàsicament, per
redactar les notes (i també la introducció). Feia anys que tenia al cap traduir
aquest llibre, i ho havia llegit pràcticament tot de l’autor. Ara bé,
l’actualitat temàtica que caracteritza aquesta mena d’assaig comporta que hi
haja referents que demanen alguna explicació o contextualització per al lector
actual; més encara quan té un rerefons cultural diferent.
- El que crec que es nota en la
lectura és que és un autor del centre d'Europa… no sé és que tenen una manera
d´ expresar-se molt diferent a la que tenen altres autors més llatins,
anglosaxons….?.Es nota, fins i tot , amb les traduccions---i aquest tret crec que
és molt, molt enriquidor---
En el cas de
Tucholsky, jo diria té un llenguatge molt viu, molt fresc, agosarat alguna
vegada, molt proper al llenguatge oral (buscant la complicitat del lector),
condimentat amb humor i ironia, poètic quan vol... Això és un gran valor en la
llengua original i el problema és no perdre’l en passar aquesta prosa literària
a una altra llengua.
-Ostres, amb l´arrivada del nazisme i
del feixisme a Europa i l´anticomunisme en general o la por a ell es va segar
molta herba a sota els peus de no pocs escriptors, artistes… I allò més tris
tés que molts no soportaven els efectes col-laterals de les situacions i
acabaven molt malament, rebent la mort masa aviat. L´extermini nazi i feixista
es va pagar a molt alt preu, oi?
-No es podrà dir mai
prou, això, ni s’hauria d’oblidar mai. És un conjunt d’episodis terribles en la
història contemporània d’Europa i de tant en tant semblen reviscolar d’una
forma o altra.
Cazarabet
conversa con... Patrici Pojada, autor
de “Viure com a bons veïns. Identitats i solidaritats als Pirineus (segles
XVI-XIX)” (Afers)
Patrici Pojada escriu aquest llibre d´assaig
e investigación que edita, ací, Editorial Afers.
Allò que ens diu la Editorial Afers:
Els Pirineus havien estat tradicionalment un espai
de solidaritat i intercanvis de tota mena, mai una barrera. Ho recorda Patrici
Pojada amb l’estudi Viure com a bons veïns. Identitats isolidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX), publicat per
l’Editorial Afers
L’any 1950, el professor de Tolosa Henri Gaussen va
cloure el Congrés Internacional d’Estudis Pirinencs celebrat a Sant Sebastià
amb el record a la unitat històrica dels habitants dels dos vessants d’unes
muntanyes que mai no havien fet de frontera. Les seves paraules foren: «La
muntanya és una unitat i els Pirineus units abans per la història foren tallats
en dos per una altra història més recent. La seva unitat, però, resta
inqu?estionable. No és el nostre fi retrobar aquella unitat en el pla polític,
això fóra pueril. El nostre objecte és de retrobar-la en el camp científic i,
com que la ciència ha de servir de base a l’economia, nosaltres volem també
ajudar l’economia pirinenca».
Aquesta citació, que l’any 1964 conformava l’epíleg
del llibre Unitat històrica del Pirineu, de l’excursionista i estudiós Josep M.
Guilera, podria haver obert perfectament, a tall d’epígraf, l’estudi Viure com
a bons veïns. Identitats isolidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX), de
Patrici Pojada, catedràtic d’història moderna de la Universitat de Perpinyà,
elaborat originàriament en francès i publicat ara en català per l’Editorial
Afers en versió de Maria Dasca Batalla. Hi hagués estat escaient, perquè
l’autor retroba la unitat pirinenca en el camp científic, a partir de
l’aprofundiment i la reflexió sobre les nocions d’identitat i solidaritat en
una època en què els lligams entre les poblacions dels Pirineus eren molt
forts, tant lingu?ístics com socials i comercials, i també polítics, a través
dels ja coneguts i estudiats pactes de pau, de les lligues i patzeries.
Contra la gent que havia pensat o fins i tot pensa
avui que els Pirineus sempre han estat una barrera, Patrici Pojada recorda, com
ja va indicar Guilera i tots els historiadors —«L’església catalana comença a
dependre de l’arquebisbat de Narbona. El Pirineu no és una frontera», digué
Llorenç Riber— que la barrera l’aixequen els dos Estats que comparteixen la
muntanya a partir de l’època moderna, és a dir, fins que no neixen i es
reforcen els nacionalismes d’Estat, es desenvolupen vies de comunicació de les
altes valls cap a les planes i els centres urbans, especialment el tren; i
s’imposa l’escolarització obligatòria, almenys a França, que va servir per
lluitar contra el que sovint unia els Pirineus: una cultura i unes llengu?es,
per fabricar francesos «mitjans» que, de mica en mica, oblidaran les seves
arrels, i els faran mirar cap al nord, mentre que des de fa segles, i potser
mil·lennis, miraven cap al sud.
Com sabem, recorda l’estudiós, els Pirineus no han
estat mai una frontera humana, cultural o econòmica, i els seus colls foren
frequ?entats d’una manera que costa d’imaginar avui, gràcies als nombrosos
camins de mules, —i camins per trescar-hi a peu, caldria afegir— perquè,
antany, desplaçar-se a peu —i a cavall— era pràcticament l’única manera de
viatjar i, per tant, les muntanyes no representaven obstacles insuperables com
ho seran en l’era del vapor i de l’automòbil. Un aspecte d’aquesta antiga
proximitat, recorda Pojada, és la immigració occitana cap a la península
Ibèrica i als Països Catalans.
Més recentment, i fins ben entrat el segle XX,
podia haver afegit, sovintejaven les relacions familiars a banda i a banda dels
Pirineus orientals a causa, sobretot, de l’emigració laboral i política de la
Catalunya del Sud a la Catalunya del Nord. L’assaig de Pojada mostra com, en
poblacions culturalment i lingu?.sticament molt properes, apareixen uns
fenòmens exteriors que, un cop interioritzats, fan néixer identitats diferents
en benefici i en referència no de les grans poblacions pirinenques, sinó dels
dos grans Estats en construcció, després enllestits, que poden comptar a partir
de llavors amb la fidelitat d’aquestes terres, que havien estat marginals i
vehiculars d’una civilització pròpia, original.
A més de la història de les relacions comercials,
regulades per pactes, i de les relacions culturals —hi ha un interessant
capítol sobre els estudiants catalans a Occitània, en concret, a Tolosa—, una
de les grans aportacions de l’assaig de Pojada és lingu?.stica,
i en concret, el capítol «Al marge dels idiomes establerts», dedicat a uns
parlars que, opina, no poden ajustar-se a les classificacions tradicionals
entre idiomes, és a dir, el llenguadocià, català, gascó i aragonès. N’estudia
quatre: el massatès, entre el Coserans i el País de Foix; el donasanenc i el
capcinès, entre el llenguadocià i el català; i el benasquès, considerat
generalment com a transició entre el català i l’aragonès, annexat al català per
a uns, a l’aragonès per a altres.
Cazarabet
conversa amb Patrici Pojada:
-Amic, què és allò que t´ha inspirat
escriure/editar aquest llibre?
-És una història una mica llarga i antiga, de certa manera. En efecte,
des de fa moltíssims anys m’interesso por totes aquestes qüestions relacionades
amb la cultura, les llengües, etc., etc. Com que vaig estudiar història però
també lingüística romànica i que sempre m’han interessat les “nostres” llengües,
diria que escriure un llibre així resultava “natural”. Però també tenia la
voluntat de fer conèixer per un públic més llarg alguns resultats de les meves
investigacions tocant les relacions de banda i banda dels Pirineus que mai he
considerat aquestes muntanyes com una frontera (quina frontera?) sinó com un lloc de contactes, d’intercanvis, de trobades
(a vegades violents, és veritat) doncs com un vertader vincle. També val a dir
que com que la meva llengua familiar és l’occità, que sempre hem parlat a casa
i que continuem parlant cada dia, la proximitat cultural amb l’altre costat
dels Pirineus em semblava evident. I, si puc afegir una cosa més, quan vaig fer
la meva tesi doctoral sobre la Vall d’Aran del segle XVII, se me van confirmar
o aparèixer moltes coses.
-Un llibre
valent que surt a la llum quan, per ficar un exemple, la relació entre catalans
i part -que no tots- els seus veïns no és tot el planera que seria desitjable,
no? Què ens pots dir?
-La relació dels catalans amb quins veïns? Crec que sempre hi ha
problemes de veïnatge i, sovint, necessitem coses per diferenciar-nos dels
veïns, coses petites que esdevenen importants, a vegades. Passa a tot arreu i
crea “identitats”. Per tornar al llibre, porta al títol “com a bons veïns” per
què, precisament, els nostres avantpassats intentaven tenir bones relacions amb
els seus veïns ja que aquestes relacions eren vitals per ells.
-Què són, o
què penses que signifiquen els Pirineus, aquesta serralada a banda i banda…-Son
els accidents geogràfics en forma de serralada com a més potents per a separar
que els rius?
-No, no diria que només són un accident geogràfic, una serralada que
alguns converteixen en zona de lleure i també en reserva, algunes vegades...
No, els Pirineus com deia abans són una zona de contactes que tenen una riquesa
històrica i cultural important, que foren refugis i lloc de pas, lloc de vida.
Crec que, finalment, durant segles els Pirineus vertebraren un territori prou
ampli.
-Però en
les fronteres siguin o no tan físiques com els Pirineus hi ha molt més de
positiu…no creus?
-Si he de parlar clar, diria que no són les fronteres com a tal que
crearien problema sinó les fronteres com s’han imposat i instrumentalitzat, des
de fa segles, o sigui les fronteres lineals que separen estats governats des de
centres polítics allunyats. I tot això pas en benefici de les poblacions que,
algunes vegades, se’n trobaren separades (que mirem, per exemple, el cas de la
Cerdanya a partir del 1659), ans al contrari. De fronteres, n’hi ha de tot
tipus: de “físiques”, de culturals i lingüístiques, per exemple. I aquestes
s’han de reconèixer, crec, però, al mateix moment no cal que siguin exclusives
i excloents és a dir que no cal que siguin pretext per a no dialogar amb els
altres, amb l’altre.
-Crec que
si pensem lo contrari, quan ho pensem és per un problema d´ enteniment de les
coses, dels conceptes, de les idees o tarannà amb el veí…Què en penses?
Això no ho sabria dir.
-És més
problema d´ actitud, de comportament i conducta humana, entre veïns
que de res, no?
-Segurament, en major part.
-Per què s´ aixequen tantes barreres entre poblacions que comparteixen
llengua, costums, tradicions…?
-És el fons del problema... i no hi puc respondre fàcilment. Els usos
polítics, el control dels territoris i de les poblacions, tot això ha conduit a
aixecar barreres i, fins i tot, a fer del veïns -el que, sovint, té la mateixa
llengua o una llengua molt propera, i viu de la mateixa manera- un estranger.
Els “nacionalismes” d’estat dels segles XIX i encara XX han tingut, crec, un
paper determinant en aquest fenomen.
-Segueixo
dient que, i en aquest cas, els Pirineus uneixen molt més que no separen. Què
en penses?
-Sí, és clar però han passat segles i les polítiques dels estats que
s’han apoderat dels Pirineus han tingut la seva influència: els veïns, que
tenien contactes constants, han interioritzat, a poc a poc, que hi havia una
frontera, una frontera vinguda línia, i han interioritzat que havien
d’identificar-se en relació amb aquesta dada. A poc a poc, a més a més, les
economies van canviar i les vies de comunicacions van deixar la muntanya per la
plana i els veïns van girar-se l’esquena. I, finalment, les antigues
solidaritats vingueren inútils ja que les relacions s’havien afluixat.
-Quins són
els primers lligams que es trenquen? -I aquells que resisteixen més al pas del
temps?
-És molt complicat ja que tot es pot relacionar: les guerres constants
dels segle XVI, XVII i començament del XVIII van donar un paper més important
als militars que, com a agents dels estats monàrquics, havien de controlar (i
crear, en realitat) la frontera. Això tingué repercussions sobre la economia i
veiem al segle XVIII que les relacions comercials
transfrontereres disminueixen molt. De manera emblemàtica, fins i tot a la Vall
d’Aran que depenia totalment del nord dels Pirineus pel seu abastament, veiem
que les relacions amb els gascons veïns venen cap vegada més febles durant el
segle XVIII. I tenim les mateixes coses entre Coserans i Aran o Pallars, entre
Bigorra i Aragó... Dit això, les relacions pastorals van perdurar més però els
pirinencs van perdre la capacitat “diplomàtica” que tenien de signar paus (les
famoses “lligues i patzeries” o “passeries”) entre ells ja que aquesta
capacitat topar, a partir del segle XVI, amb la voluntat de les monarquies de
controlar totes les iniciatives relatives a el que, per elles, eren “relacions
internacionals”.
- La
llengua té aquí , al voltant del llibre, un
protagonisme molt ferm i és un nexe inquebrantable, no? -Però funciona
arreu? ( em refereixo al “factor llengua”) (em fa
l´ efecte que no , per desgràcia…
-Per mi, la llengua (les llengües) són un element fonamental de la vida
relacional i de l’existència del que he nomenat una “comunitat
occitanocatalana”. Ara bé, algunes vegades, la llengua coneix usos més polítics
que, si fa no fa, pot crear problemes, desgraciadament. Però això és un altre
tema...
-De tota
manera, crec, o vull creure que la gent cerca viure en pau i en convivència….i
que les serralades es poden transitar, com els rius que es poden creuar….
D´aquesta manera sorgeix la força humana per vèncer i allò que és tan
imprescindible els trets que conformen la solidaritat, no?
-Totalment, i vull creure que la solidaritat tindrà força sense, ben
segur, renunciar a res del que som, tots. Conèixer l’altre és un element
fonamental per entendre’l i acceptar totes les formes de pensar, de viure, de
ser... respectant, ben segur la convivència entre tots però una convivència que
no ha d’amagar o fer desaparèixer les diferències. Respectar l’altre és
respectar-se.
-Tot això
queda reflexat al llibre….llibre que és com un fil per començar a estirar i fer
dels territoris llocs permeables en les formes, però impermeables en els
continguts, no?
-Sí, crec que els llocs han de ser permeables o sigui oberts, és això
que ens enriqueix a tots. Ara bé, això no vol dir que tot s’hi val i que no
hàgim de lluitar per “ço nostre” i respectar-ho que siguin les llengües i
cultures, els llocs naturals, el patrimoni, l’entorn, els recursos ara més
escassos que mai...