Los molinos de agua valencianos
En el
apartado de Arte y Patrimonio de este Km36 nos hemos encontrado con la decisión
de acercaros al Patrimonio Industrial como una “pequeña obra de arte” y donde
hay arte, también hay memoria del trabajo porque hay gente que bajo su sudor
eran artesanos en su día a día. Los molinos de agua fueron hace unos años, la cosa se remontan a siglos, pequeñas obras de arte que no fueron pensadas
como tal, porque se era muy práctico y se iba a saciar no pocas bocas con
hambre, pero creo, que, a su manera, lo eran por activa y por pasiva. Directa o
indirectamente.
Patrimonio
industrial y memoria del trabajo en Cazarabet y más allá de él…
Nos
acercamos, mediante el trabajo volcado en un libro que nos acerca la
Institución Alfons el Magnànim:
“Els molins d´aigua valencians .Segles XIII y XIX” a
un libro que es memoria de una forma de trabajar y de la fuerza y la
importancia que tenía, en ciertos tiempos, el agua; hoy estos lugares,
reencontrados en el tiempo, son considerados una obra de arte, del arte
industrial y de la memoria del trabajo, pero arte al fin y al cabo.
El libro,
como decíamos, fue editado por la Institució Alfons el Magnànim i viaja a los
molinos de agua valencianos .La edición está en valenciano y la conversación
que mantuvimos con el autor, también. Aquí os lo dejamos para que lo
disfrutéis.
Cazarabet conversa con... Tomàs Peris Albentosa,
autor de “Els molins d'aigua valencians (segles XIII-XIX)” (Institució
Alfons el Magnànim)
Un llibre que enregistra la historia al voltant
d´ñ aquest important vestigi del patromini de la historia del treball
del l nostre passat…el més recent, segle
XIX al més pretèrit, amb vestigis de molins del segle XIII.
El llibre sota la
investigación i l´estudi de Tomàs
Peris Albentosa
ha estat editat per
la Institució Alfons el Magnànim.
El llibre entroca, i molt, amb el nostre butlletí
de Memòria del treball i patrimoni industrial,
Alarifes--http://www.cazarabet.com/alarifes/-- .
Allò que ens diu i ens explica el llibre editat per la Col-lecció Arxius i Documents de la Institució Alfons el Magnànim:
Els molins
d'aigua valencians (segles XIII-XIX) aprovecha la experiencia investigadora
del autor en la temática de los usos históricos del agua en territorio
valenciano para ofrecer una síntesis que recoge información archivística,
noticias procedentes de estudios clásicos sobre el aprovechamiento energético
de las aguas, numerosas monografías locales y comarcales, así como las
principales ideas de los debates mantenidos por los especialistas desde la
década de los años ochenta.
El libro trata de ofrecer una visión global
que integra los aspectos materiales y técnicos, hasta ahora priorizados por los
investigadores, con el análisis de los usos sociales del agua desde una
perspectiva institucionalista. Constatar que una gran mayoría de molinos
funcionaron dentrode acequias construidas con el
objetivo prioritario de regar los campos, y que la conflictividad en la
que se vieron implicados los casales molineros se mantuvo en unos niveles
mucho más bajos de lo que venía sosteniendo la historiografía, corrobora la
consideración de instituciones exitosas que suele atribuirse a las
organizaciones valencianas tradicionales que aglutinaban a los usuarios de las
aguas. Las fórmulas adoptadas para gobernar acequias y distribuir caudales
fueron subóptimas, pero especialmente acertadas. Fue
así porque provenían del consenso alcanzado por los usuarios y tuvieron
capacidad para atender demandas crecientes sin perder de vista el carácter
limitado del recurso del agua. También a causa de caracterizarse por una alta
flexibilidad, lo que permitía adaptarse tanto a la aridez veraniega y a la
fuerte irregularidad de los caudales disponibles como a la estacionalidad de la
respectiva demanda del riego y la moltura.
Tomàs Peris Albentosa:
Algun del seu treball:
http://perlesdecarcaixent.blogspot.com.es/2007/01/toponmia-iii-els-molins-de-carcaixent.html
http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/21922/DT%2011-04.pdf
https://www.bromera.com/detall-noticia/items/presentacio_historia_ribera.html
Segons Tomàs Pérez
Molina:
Peris Albentosa
es un historiador modernista prolífico, dedicado su interés historiográfico a
la historia rural valenciana. Desde los estudios sobre la estructura social de
la propiedad agraria ha llegado a indagar, con nuevas preguntas y
planteamientos, las relaciones sociales en el regadío valenciano, tan activo
durante el feudalismo. Ahora reseñamos una síntesis interpretativa de temática
hidráulica, los molinos de agua valencianos a lo largo del periodo feudal. Es
un balance de la amplia investigación molinar valenciana de las últimas tres
décadas, donde contrasta diversas tesis y metodologías, junto a un minucioso
aporte de datos e informaciones locales y comarcales (la bibliografía final así
lo atestigua).
http://www.redalyc.org/html/176/17646281013/
Els seus treballs, pots apropar-te a ells:
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1693718
Enllaços que vos poden anar
bé:
http://www.xn--enciclopdia-59a.cat/EC-GEC-0194914.xml
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mol%C3%AD_hidr%C3%A0ulic
https://ca.wikipedia.org/wiki/Roda_hidr%C3%A0ulica
Quan gràcies a l´agua s´obté, per exemple, farina:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mol%C3%AD_fariner
https://quartpoblethistoriapatrimoni.wordpress.com/2012/11/30/els-molins-fariners-daigua/
http://www.persee.fr/doc/casa_0076-230x_1991_num_27_1_2577
Cazarabet
conversa amb Tomàs Peris Albentosa:
-Tomàs,
quina importància tenen els molins d´aigua
en la història del País Valencià?
- Al meu parer, té un
doble origen. Per una banda, és un dels pocs casos en que s’aplicava una font
d’energia diferent a l’habitual en les societats preindustrials
(els braços o la força animal de bous o equins). En aquest sentit és un
precedent remot de la producció en fàbriques contemporànies, ja que també
requeria una tecnologia específica y invertir un volum de capital considerable.
Per altra banda, l’estudi dels casals moliners permet esbrinar interessants
aspectes de les relacions socials de l’època analitzada, ja que hi havia molins
senyorials que miraven d’obtindre rendes, molins
camperols que el que pretenien era subministrar un servei que atorgara comoditat als membres de la comunitat (atesa la
necessitat de transformar cereals en farina panificable i com de dur era
obtindré farina amb molins manuals), molins municipals, etc. Amb tot, em
resulta paradoxal que s’haja concedit més importància
a l’estudi dels usos energètics de l’aigua que al regadiu, la qual cosa em
sembla inadmissible en una societat, com la valenciana, en la que (a diferència
de l’Europa atlàntica humida) les grans hortes i els minúsculs horts eren
fonamentals per cobrir necessitats bàsiques i impulsar el desenvolupament
econòmic.
-Per què comences el llibre des del segle XIII?
- Per una banda, considere que està la necessitat d’estudiar processos de
llarga durada per tal de tractar d’entendre els canvis produïts i el perquè de
les permanències i, a partir d’aquest balanç, mirar de posar en relleu els
factors que ho puguen explicar. És per aixó que no em
limite a fer la instantània d’un moment concret, sinó
a perfilar quina ha estat la trajectòria evolutiva seguida. Em considere especialista dels segles xvi-xviii, però crec que és
important estudiar el conjunt dels segles durant els quals estigué vigent el
sistema feudal (xiii-xviii)
per tal de establir canvis i continuïtats respecte de l’època anterior (la
societat andalusina-musulmana) i amb la societat
capitalista contemporània.
-Què és allò
que t´ ha portat a esciure aquest llibre?.
On hi has trobat la inspiració envers els temes que tractes?
- Gran part de les meues publicacions estan destinades a estudiar les
característiques de societats rurals valencianes dels segles xvi-xviii i,
més en concret, com fou l’agricultura d’aquella època i com va anar evolucionant.
En l’origen hi havia la intenció de reivindicar que els llauradors no foren
ignorants atrapats per rutines il·lògiques i supersticions, com se’ls atribueix
des d’una mentalitat urbana i industrial-terciària
que els menysprea, sinó que foren dipositaris d’una complexa saviesa,
col·lectiva i bastant solidària, que mai no deixava d’evolucionar, els
veritables protagonistes de les principals millores tècniques i organitzatives
que es produïren durant aquells segles. Després, he seguit aquesta mateixa temàtica,
però crec que des d’uns fonaments més racionals i propis de la ciència
històrica, en tindre present que la societat valenciana dels segles que estudie era un món essencialment rural i camperol, a penes
esquitxat per alguna ciutat costanera excepcional. Per aquest motiu, em sembla
raonable investigar millor allò que era fonamental i representatiu en lloc de
seguir explicant personatges singulars o minories urbanes.
-Sentes certa dèria
pels ingenis històrics---que tenen a veure amb la teconologia
i la evolució d´aquesta matèria o de la ciencia--- que, d´alguna
u altra manera han ajudat a
l´home i al seu trascòrrer per la història,oi?
- En absolut, tot i que estic convençut que són aspectes del coneixement
històric molt rellevants. El que sempre m’ha interessat particularment són els
aspectes socials i els seus fonaments econòmics; però, per tal de poder-los
entendre mitjanament be, no ho se fer sense introduir elements demogràfics,
tècnics, polítics, de mentalitat, etc. És en aquest sentit de globalitat que
m’interessa la història de la ciència i la tècnica, no com parcel·les
especialitzades, aïllades i pròpies d’especialistes.
-Aquest estudi e investigació teva :té més d´apropament
al patrimoni de la historia del treball
o és més aviat està enclavat
dins la investigació geogràfica, amb tot el que abarca aquesta disciplina?
- Ni una cosa ni l’altra. Hi ha molt bons estudis sobre els usos de l’aigua
en general o sobre els molins fets des de la Geografia (de fet, han estat
geògrafs els més interessats en estudiar séquies i
molins) i alguns historiadors ens hem limitat a seguir el camí que obriren i
els hem seguit aplicant altres metodologies. També s’ha reivindicar darrerament
el patrimoni hidràulic valencià com part de la nostra herència històrica.
Reconec que és una perspectiva necessària per sensibilitzar la societat
valenciana, però no és la que més m’interessa. Intente
fer una anàlisi històrica el més global possible sobre societats rurals-camperoles, defugint de la hiperespecialització
temàtica i cronològica que massa vegades afecta al món acadèmic universitari.
-Tot allò referent a l´aigua i al seu patrimoni i
a l´aprofitament hídric és per a vos objecte d´estudi, oi?
- En la tesi doctoral i en estudis posteriors he tractar d’estudiar la societat
d’Alzira i la Ribera del Xúquer dels segles xvi-xviii. Això m’obligava a
atorgar especial rellevància a l’agricultura d’horta que allí es practicava,
que absorbia els principals recursos productius i proporcionava aliment i
matèries primeres. En primer lloc, prenguí consciència de la necessitat
d’estudiar la Séquia Reial del Xúquer i d’altres séquies riberenques. El següent pas fou tractar d’entendre
les principals característiques del regadiu històric valencià. Soc ben
conscient que tots aquest aspectes no formen part de les modes
historiogràfiques actuals, ni a penes interessen a molts estudiosos en el àmbit
universitari. Però crec que entendre els usos històrics de l’aigua, els
conflictes que suscitaren i les respostes institucionals posades en marxa per
propiciar la sostenibilitat de les entitats de regants resulta fonamental en el
món mediterrani en general i és un àmbit d’investigació imprescindible en el
cas valencià.
-La veritat que llegint el teu llibre, articles
de revistes o visitant
certs indrets et fas creus de com i de quina manera, sense els recursos d´avui tenien tant
d´ingeni.La veritat és que et dones compte de que, en
tot moment, i en tota época
hi ha verdaders genis. Qué ens pots dir?.Tú
deus estar-hi sovint rodejats d´ells?
- Els avenços tècnics i
econòmics experimentats en les societats tradicionals foren obra empírica
col·lectiva, resultat de la capacitat d’observació i la dura lluita per
sobreviure en un medi que no és precisament fàcil. No resultaren de la
genialitat de cap personatge especialment intel·ligent. De fet, els llibres
d’agronomia publicats en l’època es limiten a recollir les pràctiques que els
llauradors havien anat experimentant en els camps per tirar endavant a la
família, descartant aquelles que donaven pitjor resultat i mantenint i
amplificant aquelles que mostraven ser més productives.
-Quina és l´època que podriem anomenar d´or en la construcció de molins d´aigua al País Valencià? Coincideixen amb canvis històrics
importants?
- N’hi ha vàries. Una d’important foren els segles xiv-xv. Però la fase de màxima
expansió dels molins hidràulics fou la segona meitat del segle xviii i la
primera del xix,
on concorrien diversos factors que ho estimularen. Un fou la major demanda de
farina (resultat de l’espectacular creixement demogràfic de la població
valenciana), la gran difusió del conreu de l’arròs pel litoral valencià (que
calia blanquejar en molins per poder
ser consumit) i els bons negocis que es podien fer batanant teixits o fabricant
paper en casals moliners específics. Després, ja vindria el triomf de la
màquina de vapor i la millora dels transports, que provocaren el sorgiment de
les fàbriques contemporànies de farina i la lenta decadència dels molins
d’aigua tradicionals, bastant dels quals s’acabaren transformant en “molinets
de llum” per produir la primera electricitat que abastí molts pobles
valencians.
-Però la teva tasca té molt, també, de recerca arqueológica, veritat?
- No. Els arqueòlegs estudien fonamentalment restes materials per extraure
idees i conclusions sobre societats pretèrites. Per exemple, hi ha
medievalistes que practiquen l’anomenada arqueologia
hidràulica per estudiar séquies i molins d’època
musulmana i dels segles xiii-xv, perquè no disposen de documents, són
insuficients o consideren que els textos escrits ofereixen una perspectiva
parcial (la de la minoria poderosa) i intenten obtindre d’altra informació a
partir de restes de casals moliners i el traçat de les séquies.
Jo també tinc present les publicacions que recullen aquest tipus de resultats,
però la informació que empre procedeix fonamentalment de documents conservats
als arxius, llibres de l’època analitzada o estudis de geògrafs i historiadors
actuals. Aquesta informació escrita és tan abundant pels segle xvi-xix que el
problema rau en el fet que no hi ha bastants investigadors que s’ocupen
d’estudiar tants documents escrits com s’han conservat en els arxius.
-Òbviament, degueren haver-hi molts avanços dins els
ingenis hidràulics des del segle XIII al segle XIX. Conta´ns.
- No
hi hagueren novetats tècniques remarcables i sofisticades des d’època musulmana
fins la industrialització del segle xix. El que es produïren foren adaptacions
relativament senzilles per aplicar l’energia hidràulica per resoldre altres
necessitats que anaren sorgint, com ara modificar les tradicionals moles
farineres per esclofollar l’arròs i llevar-li la corfa externa. També,
mecanismes per reduir els potencials conflictes que podien enfrontar moliners i
regants, com ara derramadors
que deixaven passar aigües avall una part del corrent que circulava per la séquia, evitant d’aquesta manera que la làmina d’aigua reunflara o, com diuen els documents, regolfara. Fou ja a meitat del
segle xix
quan alguns molins urbans que tenien una bona clientela de parroquians
començaren a instal·lar màquines de vapor per seguint molent quan no hi
arribava l’aigua necessària durant l’estiu o les intermitents sequeres.
-Entre els diferents molins
al País Valencià:quina ubicació
geográfica solen tindre?. Quines comarques s´enduen més localitzacions?
- Cal distingir una diversitat geogràfica i d’altra tècnica. Quasi tots els
molins del País Valencià foren de rodet horitzontal (les poques rodes verticals
són tardanes i bastant excepcionals). La principal tipologia tècnica és la que
distingeix entre molins que obtenien l’energia com resultat del pas del
corrent, en rius, séquies cabaloses o barrancs, i els
anomenats molins de cup, que acumulaven l’aigua d’una font o una bassa en un
dipòsit vertical, anomenat cup, i obtenien energia de l’aigua no pel moviment
-cinètica- sinó per la pressió exercida per la columna d’aigua acumulada. La
diversitat geogràfica dels casals moliners és fruit de: a) l’estructura del
poblament (grans molins prop de les ciutats i casals modestos on el poblament
estava menys concentrat); b) els materials constructius (la pedra en zones
muntanyoses i rajoles en les planes d’inundació); c) el cabal hidràulic
disponible (grans casals de fins a 8 o 9 moles en rius i séquies
fluvials cabaloses i molins menuts per aprofitar aigua de fonts i barrancs;
molins de corrent on hi havia molta aigua o una bassa gran per acumular-la i de
cup on calia aprofitar la poca aigua que sortia d’una font o circulava per un
barranc, sobretot a àrees muntanyenques i territoris àrids del sud alacantí.
- I entre aquestes localitzacions hi han diferenciacions…o sigui, són diferents
els molins que poden haver-hi a la zona de la Tinença
de Benifassà a llocs d´ELS Ports, Alt
Maestrat o altres llocs de les provincies de València o Alacant?
- Els molins fariners foren hegemònics i estigueren dispersos per tot l
territori valencià, buscant d’estar el més prop possible dels parroquians als
quals havia de servir, ja que el cereal es conserva millor com gra que com
farina. Però també hi hagué molins arrossers a les comarques que produïen
aquest cereal d’origen asiàtic (marjals costaneres), batans tèxtils (a Morella
i entre Aiora i Alcoi), molins paperers (Morella, Xiva,
Bunyol i al voltant d’Alcoi), almàsseres d’oli, matinets d’espart (Elda), de
vernís (a les zones productores de ceràmica), etc.
.Els molins d´aigua no tots estaven destinats per
a esdevindre les mateixes tasques:n´hi
han per a fer farina, paper, per a roba…on , geogràficament parlant, hi havien
més d´una mena que d´altra?
-Que l´aigua és motiu, moltes
vegades, de conflicte no és cap secret.
Només hi ha que mirar al
País Valencià i a la seva
capital, València i
el seu
Tribunal de les Aigües, però
allò en lo que jo no havia pensat era amb la importància , envers aquests
conflictres, dels molins. Què ens pot comentar-hi.
- Les topades provocades per antagonismes hidràulics (regants contra
moliners, llauradors contra els que practicaven transport fluvial o entre
col·lectius de regants d’una séquia o dels canals que
prenien aigua d’una mateixa conca fluvial) foren habituals, endèmiques, en el
territori valencià dels segles xiii-xix. Els motius són ben fàcils d’entendre:
l’aigua resulta vital en els ecosistemes semiàrids
mediterranis, en part per la marcada irregularitat de les pluges -aridesa
estival, estiatge dels rius i anys de sequera- i en part per la difusió de
collites estivals que demanen ser regades amb freqüència, com ara hortalisses,
la dacsa de procedència americana o l’arròs. Els especialistes recalquen que la
mancança d’aigua per regar -i no d’adobs per recuperar la fertilitat de la
terra-, fou el principal factor que limità la producció agrícola i provocava la
pèrdua de collites o una reducció dràstica dels rendiments. No obstant açò, ha
existit certa tendència a amagar aquest tipus de conflictes per tal de poder
presentar les séquies tradicionals valencianes com
model perfecte de gestió de l’aigua. És innecessari. Foren institucions molt
encertades de gestió comunitària; però no perquè no es veieren afectades mai
per cap tipus de antagonisme, sinó perquè saberen resoldre-los
de manera encertada, generant i aplicant normes que regulaven l’ús de l’aigua
quan resultava insuficient per atendre totes les demandes. Precisament la
existència de conflictes i la necessitat de resoldre’ls és el que feu
evolucionar a les institucions hidràuliques valencianes, fent-les cada vegada
més complexes i flexibles per adaptar-se a la marcada irregularitat dels rius
mediterranis (no es mantingueren immutables des d’època musulmana).
-Els molins d´aigua
van fer
cultura al seu voltant?. A més d´esdevindre
una manera de viure , ja que hi
havien incrustats als molins les seves pròpies cases, on vivía el moliner, la seva familia i això és un tret a tindre
molt en compte, no?
- Més bé formaven part de la cultura popular de l’època. Els molins fariners
foren centres de sociabilitat masculina, com les tabernes (igual que fonts,
forns o altres indrets ho eren de sociabilitat femenina), ja que sovint es
formaven cues dels que esperaven que els arribara el
torn per moldre el cereal que portaven. L’espera donava lloc a llargues
converses on s’intercanviava informació o es practicaven diversos jocs i
diversions (era una societat dura i violenta, però també lúdica i solidària).
22318
Els molins d'aigua valencians (segles XIII-XIX). Tomás Peris Albentosa
422 páginas
17.00 euros
Institució Alfons el Magnànim
Els molins d'aigua
valencians (segles
XIII-XIX) aprofita l'experiència
investigadora de l'autor en la temàtica
dels usos històrics de l'aigua en territori valencià per oferir una síntesi que recull informació arxivística, notícies procedents d'estudis clàssics sobre l'aprofitament energètic de les aigües, nombroses monografies locals i comarcals, així com les principals idees dels debats mantinguts
pels especialistes des de
la dècada dels anys vuitanta.
El llibre tracta d'oferir
una visió global que integra els
aspectes materials i tècnics, fins ara prioritzats pels investigadors, amb l'anàlisi dels usos socials de l'aigua des d'una perspectiva institucionalista. Constatar que una gran
majoria de molins
funcionaren dins de séquies
construïdes amb l'objectiu prioritari de regar els camps, i que la conflictivitat en la qual es veieren implicats els casals moliners
es mantingué en uns nivells molt més
baixos del que venia sostenint
la historiografia, corrobora la consideració
d'institucions exitoses que
sol atribuir-se a les organitzacions valencianes tradicionals que aglutinaven als usuaris de les aigües. Les fórmules adoptades per governar séquies i distribuir cabals foren subòptimes,
però especialment encertades. Fou així perquè provenien
del consens assolit pels usuaris i tingueren capacitat per atendre demandes creixents sense perdre de vista el caràcter limitat del recurs aigua. També, a causa de caracteritzar-se per una alta flexibilitat,
cosa que permetia adaptar-se tant
a l'aridesa estiuenca i la forta irregularitat dels cabals disponibles com a l'estacionalitat de la
respectiva demanda del reg i la moltura.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069