Tlfs. 978 849970 - 686
110069
96 páginas
15,5 x 23,5 cm
Aquest llibre recull els textos, inèdits fins ara en la seva versió
impresa, d’un acte que va tenir Josep Benet com a figura central. El 25
d’abril de 2000 li va ser lliurada la Medalla d’Or de la Generalitat de
Catalunya, la més alta distinció del govern català, en reconeixement a
«la seva activitat de resistència política i cultural a la postguerra»,
com a advocat defensor de «nombrosos processats davant els tribunals
civils i militars franquistes» i com a fundador, entre altres, de
l’Assemblea de Catalunya, tal com es fa constar en el Decret que li
atorga l’esmentada Medalla d’Or. Un decret signat pel president Jordi
Pujol, qui havia estat sotmès a una moció de censura presentada pel
mateix Josep Benet amb el suport del PSUC el 1982.
En
els textos que presentem, sobretot en el discurs d’acceptació de la
Medalla per part de Josep Benet, trobem una reflexió sobre la seva
actuació cívica i política durant els temps difícils del franquisme,
però també mostres del seu permanent esperit crític a l’hora d’analitzar
la Catalunya del moment. Aquest text es pot considerar, doncs, com una
de les últimes grans lliçons públiques de Josep Benet, que traspua
optimisme ja que, si bé reconeix que hi ha intel·lectuals «que estan
fent de la provocació, professió», ens invita a «avançar encertadament
cap al futur en aquest segle XXI».
Josep Benet
va néixer a Cervera el 1920. La seva vida es va caracteritzar per la
lluita contra el franquisme i per la defensa de les llibertats i
l’autogovern de Catalunya. El 1944 fundà el Front Universitari de
Catalunya; el 1947 fou un membre destacat de la Comissió per a
l’entronització de la Mare de Déu de Mont-serrat; els anys seixanta va
rebre el premi Joan Maragall de l’Institut d’Estudis Catalans, va
impulsar la campanya «Volem bisbes catalans» i el grup musical Els Setze
Jutges, a més de dirigir les Edicions Catalanes de París; el 1977 va ser
el senador amb més suport popular de l’Estat espanyol; el 1980 va sortir
elegit diputat al Parlament de Catalunya; el 1996 rebé el Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes; el 2000, la Medalla d’Or de la Generalitat, i
el 2001 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat
Rovira i Virgili. Poc abans de morir, el 24 de març de 2008, va deixar
enllestit el primer volum de les seves Memòries.
