Patrimoni oral i frontera
lingüística:
voluntaris sards
a la Guerra Civil espanyola
Joan Armangué i Herrero
També Sardenya va dividir-se en dos
durant la Guerra Civil espanyola. Escriu Martin Clark: «I Sardi combatterono da
entrambe le parti. I “volontari” nella Milizia Fascista erano attratti
dall’alto salario; 219 di loro morirono combattendo per Franco. Ma ci furono
anche 20 Sardi uccisi dal lato repubblicano».[5]
En la historiografia oficial i acadèmica, però, han desvetllat més interès els
20 antifeixistes que no pas els 219 legionaris: el mateix Clark ens recorda els
noms d’alguns d’aquells «sardi uccisi dal lato repubblicano»: Giuseppe Zaddas,
Pompeo Franchi, Giovanni Dettori…[6]
Els joves feixistex, en canvi, havien caigut... en l’anonimat.[7]
2. Pel que fa a l’Estat Espanyol, els
mètodes de recerca propis de la història oral arriben amb la democràcia.[8] Els temes privilegiats pels historiadors han estat tant la Guerra Civil
com la vida quotidiana durant el franquisme.[9] Dins d’aquest quadre, però, no hi ha trobat espai, com és natural, la
participació dels legionaris sards al «Cos de Tropes Voluntàries».
Finalment, pel que fa a l’illa de
Sardenya, cal tenir en compte que la catalanitat de l’Alguer ha cridat
l’atenció de nombrosos estudiosos catalans, els quals sovint han fet ús de
fonts orals per a llurs recerques:[10]
però els temes escollits han estat sempre lligats tant a la dialectologia i al
procés de normativització de la variant lingüística local com als diversos
gèneres del folklore... entre els quals han estat negligides les històries de vida.[11]
3. Efectivament, una concepció més
moderna i, sobretot, més vital del folklore, classifica entre els gèneres
propis de l’etnopoètica les històries de vida, primer pas per a la reconstrucció oral de la
història local, però també objecte d’estudi amb un valor propi. Des d’un punt
de vista literari, les narracions d’experiències reals es caracteritzen pel seu
aspecte altament realista i per la seva funció biogràfica o historiogràfica.
Quan es tracta, a més, de fets personals, «aquestes experiències són recreades
per l’informant de forma que el relat resultant no pot considerar-se com una
crònica d’uns fets reals, sinó com un relat que explica una part de la realitat
o una determinada visió d’aquesta realitat».[12]
Es tracta, doncs, d’un preciós fons
documental que pot enriquir no només els estudis de folklore i la
historiografia, sinó també la sociologia, la psicologia, l’etnologia, etc. El
caràcter realista d’aquestes narracions de vida, però, ha fet que els
folkloristes sovint hagin deixat de banda el seu estudi, de manera que rarament
es troben exemples d’aquest gènere en els repertoris de narrativa folklòrica.[13]
La seva recollida, per tant, esdevé una necessitat urgent, activada de manera
sistemàtica per prestigioses institucions, entre les quals volem recordar la
Diputació de València, que a través de la seva xarxa de Museus porta endavant
l’«Arxiu de la memòria oral valenciana – Registre de la paraula».[14]
Es tracta a més d’un bon exemple de col·laboració entre l’Administració i els
Centres d’estudis territorials. En efecte, l’interès pluridisciplinari dels
testimoniatges orals demana una aproximació que va més enllà de les
possibilitats de l’individu i ha de recolzar en l’equip. Les Associacions
culturals i els Centres d’estudis poden esdevenir, d’aquesta manera, els
protagonistes privilegiats de la fase inicial del procés. En un segon moment,
però, hauran de lliurar els resultats del treball de recollida a d’altres
estudiosos especialitzats, per tal que es creï aquell distanciament
imprescindible per a aconseguir l’objectivitat indispensable per a l’anàlisi
científica.[15]
4. En aquests article volem presentar
la recent experiència del Centre d’Estudis «Arxiu de Tradicions», que
actualment adreça els seus esforços vers la localització de nous documents
orals, narratius, pertanyents al gènere de la biografia etnografica,[16]
circumscrits a la participació militar dels voluntaris sards, del bàndol
feixista,[17] a la Guerra
Civil espanyola. Té també en compte, però, el suport documental procedent
d’altres fonts – epistolars, fotogràfiques, bibliogràfiques, etc. –, no només
per tal de confirmar el contingut de l’entrevista, sinó sobretot per aportar
altres punts de vista que permetin de completar la informació. Aquests
documents de suport per a la recerca provenen, normalment, dels arxius
familiars dels mateixos informadors i són inèdits. La inehaurible riquesa
d’aquests fons confirma la validesa del mètode d’aprofitament de les fonts
orals, ja que la humanització de la recerca fa possible l’accés a una intimitat
que normalment resta fora de l’abast del recercador.
El projecte al qual ens referim es
troba encara en la fase de recollida de testimoniances, motiu pel qual no ens
serà possible d’anticipar cap conclusió. En aquest sentit, l’oportunitat que
se’ns dóna de publicar aquestes pàgines representa més un estímul per a la
recerca que no pas una plataforma di divulgació científica. De moment, no
podrem fer més que il·lustrar la recerca amb la descripció d’un dels casos que
ha aportat una informació més rica.
5. La primera fase del projecte
consistia a individuar els informadors.[18]
L’edat mínima dels supervivents de la Guerra Civil espanyola hauria
d’aproximar-se, el 2002, als vuitanta-tres anys, motiu pel qual es va decidir
d’eixamplar el camp de les recerques amb la inclusió dels parents de les
víctimes de guerra i dels sobrevivents ara ja traspassats. Per a l’elecció dels
noms van ser d’importància fonamental les associacions d’excombatents.[19]
Efectivament, l’Associazione Italiana Ciechi di Guerra va procurar el primer
nom: Armando Puddu, de Capoterra.
Capoterra és un petit centre a pocs
quilòmetres de Càller. A més de les víctimes de la Primera Guerra Mundial, el
local monument als caiguts recull un únim nom sota l’epígraf «Guerra di Spagna
– 1937-1938»: es tracta de «Paulis Vincenzo di Giuseppe».[20]
El seu conciutadà Armando Puddu va tenir més sort: l’hivern del 1939 va tornar
a Itàlia, procedent de Cadis, víctima d’una ferida que l’hauria deixat cec per
sempre.
Gràcies a l’amabilitat de la filla,
hem tingut accés a una sèrie de fotografies (Apèndix 1), algunes de les quals
d’inestimable valor documental, que acompanyen la testimoniança oral que ara
publiquem a l’Apèndix 3. Es tracta d’imatges que documenten Armando Puddu a
Trieste (1-3), un «Ricordo della Spagna bella fascista» (4), un altre «Ricordo
del giorno prima del partire al fronte» (5), amb una sèrie de fotografies del
front de Terol (6-10); en acabat, després d’un salt de més d’un any no
documentat, les imatges relatives a l’embarcament, de retorn cap a Itàlia
(11-12).
Ara volem aturar-nos en aquestes dues
fotografies, perquè representen el punt de trobada de les diverses línies
documentals amb les quals treballem: Armando Puddu és a Cadis, a punt de pujar
a la nau-hospital que el portarà altre cop a Itàlia. Al revers de les
fotografies hi llegim la data (26 de febrer de 1939), a més dels noms de les sorelle
que acompanyen el jove Armando: «Adalgisa Angelini, Gina Fin, Silvia Lante
della Rovere, Maria Teresa Caccia, Anna Bongleux». Es tracta de membres de la
noblesa italiana al servei dels ferits de guerra, l’imaginari dels quals va
restar intensament impressionat per aquest inesperat contacte amb les classes
altes de la societat.[21]
El nom del vaixell: «Aquileia», que coneixem bé gràcies a d’altres fotografies
que ens han pervingut a través de canals bibliogràfics.[22]
També a la numismàtica, però, hi ha quedat traça del vaixell: el medaller de
propietat dels fills d’Armando Puddu, efectivament, custodeix una medalla que
reporta, al revers, el perfil de la nau-hospital; i a l’anvers, entre d’altres
motius, els símbols feixistes espanyols i italians. Finalment, des d’aquesta
nau-hospital hom va donar notícia al missioner Antonio Sategna de la immenent
arribada a Sardenya del jove ferit. El missioner va adreçar a la família una
carta que publiquem també en Apèndix. Tot i que certs aspectes formals ens fan
pensar que a l’hora d’escriure la carta es degué seguir un formulari només
parcialment personalitzat, algun passatge té prou força per impressionar
l’emotivitat del lector contemporari: «Voldria – escriu el missioner – trobar-me
prop del pare i de la mare del benvolgut jove per congratular-me amb ells de la
glòria que els arribarà».
6. Aquesta glòria, però, no va arribar
mai, i Armando Puddu va viure la resta de la seva vida en l’anonimat. Estem
convençuts, però, que val la pena de recuperar la humil història d’aquests
soldats caiguts en l’oblit. També ells, com els seus enemics, van ser vençuts
per un amarg destí.
Apèndix 1
Revers de les fotografies de guerra de propietat de la Sra. Giulia Puddu,
filla d’Armando.
1. Postal: «Porgo a te questo mio
unico ricordo, pensandoti sempre da lontano. Ti bacio caramente e sono il tuo
caro Armando. Trieste 5-6-37-XV».
2. Postal: «Guarda la mia pottografia.
Saluti».
3. Postal: «All[a] Signiorina Congiu
Bonaria. Capoterra, Cagliari, Sardegnia. 2 amico mio. Un Capoterreso, un
Romano, un Calabreso. Ti mando saluto a te a tua famiglia». Mà posterior:
«7-37».
4. «Ricordo della Spagna bella
fascista. Puddu Armando».
5. Paper Gevaer Ridax. «Ricordo del
giorno prima del partire al fronte di Teruel. Puddu».
6. Paper Gevaer Ridax. En blanc.
7. Foto Francini / 16844 / Arezzo, C.
Vitt. Em. 63.
8. Foto Francini / 16881 / Arezzo, C.
Vitt. Em. 63.
9. Foto Francini / 17695 / Arezzo, C.
Vitt. Em. 63: «Ricordo di Spagna di tuo fidanzato Armando Puddu».
10. Foto Francini / 21447 / Arezzo, C.
Vitt. Em. 63: «Ricordo di me».
11. «Da sinistra a destra: sorella
capo gruppo Adalgisa Angelini, Armando, sorella Gina Fin, sorella Silvia Lante
della Rovere. Cadice, 26.2.1939-XVII».
12. «Da sinistra a destra: sorella capo
gruppo Adalgisa Angelini, Armando, sorella Gina Fin, sorella Silvia Lante della
Rovere, sorella Maria Teresa Caccia, sorella Anna Bongleux. Cadice,
26.2.1939-XVII».
Apèndix 2
Sàsser, 1939. Carta d’Antonio Sategna, missioner de San Vincenzo, als pares
d’Armando Puddu.
Sassari
Carissimi,
È un missionario di San Vincenzo che
vi scrive: per relazioni che [h]o con la nave ospedale (Aquileia) ebbi notizie
dal suo diletto figliolo Armando che in Spagna combatté la santa crociata per
la fede e per la Patria. Una buona infermiera che lo assiste ferito mi
riferisce che è un bravo soldato, valoroso e cristiano; la ferita, grave in sé
e senza pericolo della vita, gli [h]a portato via un occhio dovutosi cavare dal
medico, si sperava almeno di salvare l’altro; ma purtroppo, pare che anche il
nervo ottico di questo sia stato offeso e per quante cure i medici abbiano
tentato sin’ora le speranze sono poche.
È con immenso dolore che l’infermiera
mi comunica queste notizie e che io a mia volta trasmetto con la stessa pena,
prima che la notizia le arrivi bruscamente per altra via. Da vent’anni in
Sardegna, conosco la fede dei sardi, però mi confido che lei troverà in esso il
conforto e la luce di non disperare il giovane in così dolorosa prova, quel Dio
per cui il suo Armando [h]a combattuto in terra di Spagna per conto del
sacrificio, come ne terrà conto certamente la Patria nello assegnargli la
dovuta pensione.
Intanto preghiamo e confidiamo in Dio,
che lui solo è Padre ed [h]a salvato la vita al vostro caro Armando, mentre
altri giovani nello stesso combattimento, molti l’[h]anno perduta.
Io vorrei esser vicino al papà e alla
mamma del caro giovane per congratularmi con loro dalla gloria che ne verrà ad
essi e da un tale sacrificio che il Signore con degno darà loro e sulla terra.
[H]o pregato e pregherò ancora per
voi, o carissimi che amo senza conoscervi, e chiedo dal cielo le più soavi
consolazioni, quelle che solo possono confortare ogni dolore.
In attesa di padre e di fratello,
devotissimo Antonio Sategna, missionario di San Vincenzo. Sassari.
Apèndix 3
Entrevista
efectuada a la Sra. Giulia Puddu, filla d’Armando Puddu, el 23 d’octubre de
2002. Entrevistadores: Maria Grazia Farris i Emanuela Sarti].
[Mirant les
fotografies.] Le
foto le abbiamo conservate. Volevamo metterle nella lapide, ma la cosa è andata
male e non le abbiamo più messe. Mio padre non ci ha mai tenuto alle
decorazioni… Sto cercando altre foto... In via Sonnino c’è l’Associazione
reduci di guerra, lì potete trovare i nomi di altri reduci, come Cicalò, che
era amico di mio padre, e mio padre mi sembra che l’abbia salvato da un
cecchino... Mio padre si è ferito..., ma ne ho già parlato... Mio padre è
partito volontario, pensando di andare in Africa; poi di là [da Trieste] è
partito in Spagna. Avranno destinato un gruppo, ma lui era contento... Lui
raccontava (ma diciamo che c’è stato un periodo di oscurantismo, non è che
raccontasse molto, perché era discreditata la guerra di Spagna; io sono nata
nel 50 e il paese di Capoterra era diventato un paese comunista, quindi...).
Raccontava che nel periodo fascista quando vedevano lui si alzavano in piedi e
lo onoravano.
È partito che era fidanzato. Mia madre era
una bella ragazzina, poi quando è tornato si è sposato. È partito nel 37 e
tornato nel febbraio del 39... Quando è tornato il paese lo ha accolto con
tutta la folla, la banda... Se lo ricorda anche mia suocera: quando è rientrato
mio padre, tutti piangevano per questo ragazzo cieco. Il sentimento di allora,
erano tutti coinvolti...
[Pregunta: «Lui parlava della sua
esperienza in Spagna?»] Lui ne parlava poco, anche perché quella che più gli è
stata vicina sono io, perché sono la più piccolina di casa; gli altri fratelli
erano fuori... Io ho vissuto di più in casa, però a me allora non mi
interessava. Ne parlava quando parlava di viaggi. Diceva sempre di voler
tornare a visitare la Spagna, ma con tutti i viaggi che ha fatto non è mai
andato.
[Pregunta: «Che ricordo ne aveva?»] Ne
parlava bene. Raccontava della roba da mangiare, dei posti, cosa c’era, cosa non
c’era. Parlava molto di questo fiume [és a dir, l’Ebre], che la gente era
gentile...
[Pregunta: «E nelle lettere che spediva?»]
Lui neanche nelle lettere che spediva alla fidanzata si lamentava. Questo che
gli è capitato, gli è capitato. L’unico rammarico è che non conosceva i
figli... [Mirant les fotografies.] Mi sono anche
meravigliata che avesse tutte queste foto. Mio padre era spinto probabilmente
dall’avventura e poi, parlando politicamente, in quel momento si era fascisti.
Lo spirito del momento era quello. I ragazzi... A Capoterra ce n’erano molti,
di fascisti.
[Pregunta: «Suo padre
è stato ferito appena arrivato?»] No, dopo due anni. Nella nave ospedaliera
non ci sarà stato due anni. Forse la nave era lì per prelevarli... Un po’ di
convalescenza l’avrà fatta. Lui comunque avrà fatto in tempo a vedere i posti.
Ma per sicurezza di queste notizie potete chiedere ai familiari di Cicalò. Mi
sembra che gli mancava un braccio... Per trovare reduci potete provare in via
dei Colombi, a Cagliari. C’è lì proprio un cieco di guerra, amico di mio padre,
signor Podda di Cagliari. Lui ci va sempre, perché sono pochi gli invalidi di
guerra rimasti. Mio padre era del 1916, figuriamoci quanti ne sono rimasti. Lui
vi può dare i nomi dei battaglioni e tutto quello che vi serve.
[Pregunta: «Con la
fine della guerra...»] Con la fine della guerra, quella del 45, le cose sono
cambiate ed era quasi un atto da condannare. Che poi, in effetti, per come la
raccontava, c’era sì il miraggio, ma non andava per la guerra... Allora si
andava nelle colonie italiane che avevamo; e si andava a far fortuna, come si
andava in Spagna. Ma non si pensava che si andasse... Non erano partiti con
l’intento di andare in guerra. Poi, una volta che erano lì... È come adesso che
vanno in Bosnia, in Kosovo. E poi c’era il discorso... Uno con l’età, uno
matura... Ma da ragazzi, poca cultura… Era così nel 36, il fascismo era in
auge. Era un ideale comune e molti paesi europei... Qui in Sardegna anche, ha
fatto delle grandi opere, bonifiche, quindi... Insomma, aveva lasciato un gran
segno. Allora non c’era tutto questo antifascismo. Poi, dopo la guerra è logico
che molti hanno cambiato, giustamente. Gli errori, le leggi antirazziali e
tutto ciò che ne consegue... Ma quando si è in guerra... Se avessero vinto gli
altri, la bomba su Hiroshima non sarebbe stata giustificata come il progresso
della scienza. Prima non essere di sinistra era quasi un delitto: la cultura
era solo di sinistra, c’era il monopolio.
[Pregunta: «Abbiamo
fatto varie ricerche, ma abbiamo avuto difficoltà»] Ricordo che c’era
anche questo Boero. Vi posso dare il nome del colonnello Boero, un altro
reduce. Tornò dalla guerra. Era del 15. Ora la moglie è sposata con un altro,
ma vi può dare qualcosa. Abita a Cagliari in via Mameli. Il palazzo di via
Carbonazzi era di Boero.
[Pregunta: «Avete il
diploma che accompagnava le medaglie?»] Il diploma di mio padre... Che
strano, io l’ho visto a casa di Cesare. Ho visto anche questo libro dove si
parla della guerra di Spagna. Il problema di babbo era che non vedendo...; non
voleva parlare molto, e i figli non sono mai stati stimolati alla curiosità.
Potete provare con i parenti di Paulis. È partito con mio padre. C’è la lapide
al monumento che ricorda... Vedete, molti li avevano mandati in Africa. A
Trieste c’era stato lo smistamento: alcuni imbarcavano per l’Africa, alcuni per
la Spagna... Non sapevano dove andavano, anche perché se l’avessero saputo si
sarebbero sposati per dare la pensione alla moglie, cioè nel caso fossero
morti. [...] Mio padre ha un libretto del 43. Mio padre è sempre stato
benestante, poi avevamo una licenza per il tabacchino, che passarono a mia
madre. Però lo stipendio, la pensione ce l’aveva sempre; era anche una pensione
discreta... Non penso che gliel’abbiano tolta... Lui comunque era un invalido
di guerra. [Busca i troba la llibreta del compte.] Vedi,
questo libretto è del 1945. Mio padre cominciò a versare... Vedi qua: 15.000,
25.000, 30.000, che non era poco! Pian pianino versava... Altri ancora nel 46.
Un reddito ce l’aveva! I soldi sono ancora lì, non sono mai stati ritirati:
sono anche andata alla Posta, ma ormai era molto tardi... Ci sono altri
depositi del 49... Insomma non era poco.
[Pregunta: «Suo padre
ha mantenuto contatti con altri volontari?»] Certo, sto sempre
pensando agli amici di mio padre. Il signor Cicalò era molto amico di mio
padre, poi si è ammalato e la moglie è rimasta staccata. Poi, quando è morto,
le abbiamo fatto le condoglianze.
[Pregunta: «Prenderemo contatti con la famiglia del
signor Cicalò...»] Sì, perché io mi ricordo che era con lui,
quello che gli mancava un braccio... A me farebbe molto piacere incontrare la
sua famiglia. Un’altra persona che mi ricordo era il signor Licheni, che
parlava sempre con babbo. Ma potete provare al Comune di Capoterra per trovare
qualche altro nome di gente che ha fatto la guerra di Spagna.
[1] Per
a l’estudi dels orígens d’aquesta disciplina a Itàlia, veg. fonamentalment N. Revelli, Il mondo dei vinti. Testimonianza di vita contadina, 2 vols.,
Torino, Einaudi, 1977; Bernardo Bernardi,
«La storia nella storia dell’antropologia», Quaderni,
XII, fasc. II (maggio-agosto 1977); L. Beccaria
Rolfi & A.M. Bruzzone, Le donne di Ravensbrück. Testimonianze di deportate politiche italiane,
Torino, Einaudi, 1978; AA.vv., Storia orale. Vita quotidiana e cultura
materiale delle classi subalterne, Torino, Rosenberg Sellier, 1978.
[2]
Veg. per exemple A.M. Bruzzone
& R. Farina, La Resistenza taciuta, Milano, La
Pietra, 1976; B. Guidetti Serra, Compagne. Testimonianze di partecipazione
politica femminile, 2 vols., Torino, Einaudi, 1977.
[3]
Dedica un capítol a «I combattenti italiani e sardi di parte franchista»:
Gianfranco Contu, «I sardi nella
Guerra di Spagna. A sessanta anni dall’“alzamiento” dei generali», in Quaderni Bolotanesi, XXII (1996), pàgs.
311-313 (l’article ocupa les pàgs. 283-340).
[4] Pel
que fa a Sardegna, veg. per exemple Manlio Brigaglia,
L’antifascismo in Sardegna, 2 vols.,
Cagliari, Edizioni della Torre, 1986. Per a l’estudi de la col·laboració
militar dels sards amb les «Brigades internacionals» són fonamentals els
següents estudis: Simonetta Giacobbe,
Lettere d’amore e di guerra.
Sardegna-Spagna (1937-1939), Cagliari, Editrice Dattena, 1992, amb una
«Prefazione» de Manlio Brigaglia (pàgs. 5-11); i G. Contu, «I sardi nella Guerra di Spagna» cit.
[5]
Martin Clark, «La storia politica
e sociale (1915-1975)», dins Storia dei
sardi e della Sardegna, a cura de Massimo Guidetti, vol. IV: L’età contemporanea. Dal governo piemontese
agli anni sessanta del nostro secolo, Milano, Jaca Book, 1989, pàg. 417
(l’article de M. Clark, cap. X del vol. IV, ocupa les pàgs. 389-456).
[6]
Recorda els mateixos noms Guido Melis,
«L’età contemporanea», dins La Sardegna.
Enciclopedia, a cura de Manlio Brigaglia, vol. 1: La geografia, la storia, l’arte e la letteratura, Cagliari,
Edizioni della Torre, 1982, pàg. 135 (l’article, cap. 8 de la secció «La
storia», ocupa les pàgs. 115-141). Tant G. Melis com M. Clark recorden, encara,
la bateria «Carlo Rosselli», comandada el 1937 pel nuorès Dino Giacobbe.
[7]
Així i tot, veg. John F. Coverdale,
Italian intervention in the Spanish civil
war, Princeton University Press, 1975. Cal tenir en compte, a més, que
mentrestant una «altra historiografia» – aliena als ambients acadèmics i
oficials –, alimentava tenaçment el record dels feixistes caiguts a Espanya.
Veg. per exemple Umberto Guglielmotti
& Primo Siena & Nino
Enrico Cacciari, Arriba España, Roma, Centro Editoriale
Nazionale, 1961, amb l’«Elenco dei legionari caduti in Spagna a tutto il 1938»,
entre els quals trobem molts cognoms d’origen sard (pàgs. 437-489). El volum és
dedicat «A quanti martiri ed eroi fecero dono della vita alla Spagna perché nel
segno latino Francisco Franco la riportasse al prestigio del suo passato». Per
una bibliografia de les «obres de part feixista», veg. G. Contu, «I sardi nella Guerra di Spagna»
cit., pàg. 316.
[8] Per
un quadre sintètic sobre els pioners a l’Estat Espanyol, veg. Joan Miralles i Montserrat, La història oral. Qüestionari i guia
didàctica, Palma de Mallorca, Moll, 1985, pàgs. 26-28; i la bibliografia
general, pàgs. 119-122. Veg. encara, del mateix autor, Història i cultura popular, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1998, amb els tres primers articles dedicats a la història oral
(pàgs. 19-61).
[9]
Veg. per exemple Ronald Fraser, Recuérdalo tú y cuéntaselo a otros. Historia oral de la Guerra Civil española,
2 vols, Barcelona, Crítica, 1979 (traduït de l’inglese: Blood of Spain. The Esperienze of Civil War, 1936-1939, London,
Allen Lane, Penguin Books, 1979).
[10] Al
moment d’escriure aquests ratlles és en premsa una exhaustiva bibliografia
sobre la catalanística algueresa, a cura de Joan Ibba (L’Alguer: Edicions del Sol). Pel que fa concretament a
l’ús de les fonts orals a l’Alguer, Felip Munar i Munar va presentar una
comunicació a les Jornades d’estudi sobre «Fonts orals: la investigació a les
terres de parla catalana», organitzades per la Coordinadora de Centres
d’Estudis de Parla Catalana (Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 15 de
desembre de 2001).
[11] Veg.,
però, Andreu Bosch i Rodoreda
& M.A. Susanna Sanna, Històries de l’Alguer, entre la marina i la
campanya, Barcelona, Rafael Dalmau, 1996; i Luca Scala, «Acqua in Alghero, tra quotidiano e fantastico», dins L’acqua nella tradizione popolare sarda,
Dolianova, Grafica del Parteolla, 2001, pàgs. 39-58.
[12]
Carme Oriol i Carazo, Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes
del folklore en la cultura catalana, Valls, Cossetània Edicions, 2002, pàg.
84. Per a la caracterització de la narració sobre experiències reals, l’autora
remet al sistema modal proposat per Heda Jason,
Ethnopoetry: form, content, function,
Bonn, Linguistica Biblica, 1977; veg. a més Linda Dégh, «Folk narrative», dins Folklore and folklife. An introduction, ed. Richard M. Dorson,
Chicago-London, 1972, pàgs. 54-83; i Sandra K.D. Stahl, «The personal narrative as folklore», Journal of the Folklore Institut, XIV,
1-2 (1977), pàgs. 9-30. Veg. alguns exemples d’aquestes «històries sobre
experiències reals» dins: Carme Oriol i
Carazo, Estudi del folklore
andorrà en el seu context. «La guerra d’Andorra amb els Estats Units» i altres
mostres de folklore, Barcelona, Alta Fulla, 1997, pàgs. 90-98.
[13] C. Oriol, Introducció a l’etnopoètica cit., pàg. 80.
[14]
Emili Vilanova, «El patrimoni
oral valencià», dins L’aportació de les
comarques al patrimoni valencià, a cura d’Emili Casanova & Antoni
Esteve, Paiporta, Editorial Denes, 2002, pàg. 24 (l’article ocupa le pàgs.
19-34).
[15] Per
a aquests aspectes de caràcter metodològic, veg. el «Pròleg» de Mercè Vilanova a l’esmentat qüestionari de J.
Miralles, La història oral, pàgs. 9-10.
[16] Pel
que fa a la metodologia relativa a la localització, o bé creació, d’aquests documents d’història de vida, ens hem inspirat
als qüestionaris proposats per Joan Miralles,
La història oral cit., pàgs. 59 i
99-100; i Id., «Qüestionari per a
escriptors dels Països Catalans», dins Història
i cultura popular cit., pàgs. 36-37.
[17]
Hauríem escrit, amb més espontaneïtat, «els voluntaris sards feixistes», si no
fos que concordem amb el que escriu Gianfranco Contu: «Ci sembra eccessivo
parlare di “Fascisti italiani alla guerra di Spagna”. Certo, i fascisti c’erano
ed anche numerosi: […]; però, c’erano anche migliaia di poveri diavoli, specie
contadini e braccianti disoccupati, soprattutto del sud e delle isole, che non
avevano mai visto una tessera del Fascio e che si arruolavano soltanto perché
spinti dalla fame e dalla disperazione» (G. Contu,
«I sardi nella Guerra di Spagna» cit., pàgs. 312-313).
[18]
Fins al moment d’escriure aquestes ratlles hem entrat en contacte amb
Ermenegildo Delussu (1915-…), de Goni; i amb els familiars de Vincenzo Paulis
(1908-1938), de Capoterra; Armando Puddu, de Capoterra; Marco Boero, de
Capoterra; i Agostino Cicalò (1914-1964), de Guasila.
[19] En
aquesta primera fase de la recerca ha estat d’importància fonalmental la
col·laboració d’Emanuela Sarti, la quale va adreçar-se a les següents entitats:
«Associazione Arma Aeronautica», «Associazione Paracadutisti», «Associazione
Italiana Ciechi di Guerra», «Associazione Nazionale Combattenti e Reduci».
[20]
Aquest nom, amb un lleuger error tipogràfic (Paolis Vincenzo di Giuseppe), es
troba també a l’«Elenco dei legionari caduti in Spagna a tutto il 1938»,
concretament a la llista 18, relativa a la batalla d’Albentosa-Barracas (U. Guglielmotti, Arriba España cit., pàg. 474).
[21]
Entrevistat telefònicament (19.08.2002), el fill d’Agostino Cicalò, Gianni, ens
assegurava que havia sentit explicar al seu pare aquest únic particular sobre
la Guerra d’Espanya: va tenir ocasió de conèixer unes nobles que havien anat a
visitar-lo a l’hospital.
[22]
Veg. una fotografia de «La nave-ospedale “Aquilea” [sic, per “Aquileia”] che ha
riportato in Patria i legionari italiani feriti sul fronte aragonese”, a U. Guglielmotti, Arriba España cit., pàg. 359.