Cazarabet conversa con... Oriol Garcia Quera, autor de “Feudals.
Castellet no s’enfonsa” (Rafael Dalmau)
Es troba aquest còmic dins la col·lecció Traç del Temps
de la Editorial Rafael Dalmau.
Un còmic des de la creativitat d´Oriol Garcia Quera.
La col·lecció també té altres títols com: Terra de frontera
.Olèrdola 1058; Cessetans. Entre Roma i Cartago;
Pompeu Fabra. L´aventura de la llengua; Carlins 1838.Guerra i fam; Bruixes
1617.L´any del diluvi…
La sinopsis:
Les disputes entre els senyors de Castellet i el Monestir
de Sant Cugat venen de molt lluny. Però de tot això, el jove Jordà de Sant
Martí, senyor de Castellet, aquell matí d´estiu de 1107 gairebé no en sap res….
De l´autor em trobat la seva fitxa a la viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Oriol_Garcia_i_Quera
Aquest mateix autor és l´autor del llibre, molt recent,
de Cartago Vetus. La ciutat
perduda ….que molt recentment ha editat i que és ,sens dubte, un immens regal
de Nadal.
La editorial ha editat, també amb el Mnactec
El pany i la clau.
Esperem poder apropar-nos a aquests dos títols en el
pròxims temps.
Cazarabet conversa amb Oriol Garcia Quera:
-Oriol, com és que un il·lustrador es dedica a dibuixar i/o il·lustrar
relats històrics?
-Doncs sobretot perquè m’agrada. La il·lustració històrica
és una especialització dins aquesta professió. I com que m’interessa molt la
història, des de que vaig començar a treballar ja vaig anar-me decantant per
temes històrics. Va ser un procés força natural.
-T´has de documentar molt bé i en moltes vessants ,segons
l´època en que il·lustres un relat, no?
-Sí. I durant el procés de documentació aprenc molt.
Aquesta és una part de la meva feina que m’omple molt. És entretingut, no
sempre acabes trobant el que busques, però és apassionant. De vegades haig de
visitar museus, entrevistar-me amb historiadors o arqueòlegs, llegir assaigs
molt i molt especialitzats... A casa fan broma quan veuen els títols de segons
quins llibres llegeixo.
-Com ha estat en el cas de Feudals. Castellet no s´enfonsa?
-En aquest cas m’interessava molt donar a conèixer com
era la vida als castells de frontera a cavall dels segles XI i XII. No és una
època gaire treballada i no és fàcil de reconstruir, però em van ajudar molt
les miniatures dels Beatus, de les bíblies, les
escultures i els relleus a l’art romànic...
-I en el més recent de Cartago Vetus?
-En aquest títol l’acció discorre durant els segles
XVIII, XIX i XX. Això ha multiplicat una mica la feina de recerca, però ha
estat molt interessant esbrinar i documentar com han treballat els arqueòlegs
en diferents moments de la història. En aquest cas, al tractar-se d’història
més recent, he consultat documents originals, publicacions de fa 150 anys, memòries
dels protagonistes… No ha calgut ficcionar gairebé
res perquè hi ha molta acció. Potser entre tanta acció, el mèrit és saber
destriar la que t’interessa.
-Què ha estat allò més fàcil i allò més difícil?
-A Feudals,
curiosament, el més fàcil és reproduir els vestuaris. En tenim molta
informació. Dibuixar l’interior dels castells, en canvi, és més delicat. Cal
saber trobar el punt exacte entre l’austeritat i una certa comoditat en que es
vivia dins un castell. A Cartago Vetus, el més fàcil ha estat dibuixar el jaciment. És
entretingut, però afortunadament tenim molta informació de quin estat es
trobava en cada moment. El més difícil ha estat deduir com devia ser exactament
la campanya d’excavació d’en Maties Pallarès. Les
seves memòries no sempre son prou explícites per permetre dibuixar el que està
descrivint.
-Què té l´època feudal d´especial per a un il·lustrador o
què t´ha suposat per a tu?
-Nosaltres tenim molts segles d’història medieval i això
ja és un atractiu. La nostra comarca és plena de restes de castells, ermites,
esglésies d’art romànic i gòtic. Imaginar com devien ser tots aquests indrets
en piso temps, és molt engrescador. I mostrar, també, com devia ser de dura la
vida per a la majoria de gent. És una piso de contrastos, amb episodis molt
èpics i també de moltes injustícies.
-Llegir còmic o novel·la il·lustrada és una altra manera
d´aprendre historia?
-El còmic és un mitjà. Com el cinema, la novel·la, el
teatre... De vegades pot servir per aprendre, sí. I de vegades, no. Penso que
és interessant tenir en compte la intenció amb que l’autor crea la seva obra.
Si només ho fa per entretenir, no cal buscar-hi cap altre finalitat. Si hi ha
un interès per aportar una visió sobre una època, un personatge... i hi ha un
treball de recerca previ, és diferent.
-Com a il·lustrador que es dedica a temes històrics veus el teu treball com
…
-… com una oportunitat. Una
oportunitat per aprendre, per transmetre la meva mirada sobre fets històrics
concrets, per fer viure aventures als lectors, per aportar un granet de sorra
al mon de l’edició de còmic en català…
-Quan has de treballar amb guionistes com vos ho feu?
-Crec que la clau del treball en equip és delimitar molt
bé on comença i acaba el treball de cadascú. Si això està clar, podem ser més o
menys caòtics o disciplinats, però tot rutlla. A mi m’agrada molt que em
demanin opinió sobre el guió, poder ficar-hi cullerada, que si aquesta escena
la veig més en un exterior, o de nit... però, en acabat, el guionista ha de
decidir. És el seu àmbit. I en el cas dels dibuixos, el mateix. Tots els
comentaris son benvinguts i m’ajuden a millorar el resultat final, però en temes
de dibuix és el dibuixant qui ho ha de veure clar.
-Com és la relació amb Rafael Dalmau?
-Doncs molt propera i de confiança mútua. Ens ho podem
dir tot, i això et dona molta tranquil·litat a l’hora de treballar. Amb Rafael Dalmau ja fa temps que ens
coneixem i sintonitzem. Pel que fa a la meva col·lecció, m’agrada que sigui
exigents amb la qualitat de l’edició.
-Em fa l´efecte que et diverteixes i no poc il·lustrant, no?
; però com estàs relacionat amb la docència crec que són dos mons que es poden connectar
molt bé…què ens pots dir?
-Dibuixar sempre m’ha agradat. De molt petit. Jo no soc
jo si no dibuixo. És així. Ara, convertir aquesta passió en la teva professió,
ja és una altra cosa. No sempre dibuixes el que et ve de gust, és clar! La
docència em permet estar en contacte constant amb gent jove, que està començant
a viure aquesta passió pel dibuix. I jo els conec en un moment on realment els
puc ajudar. Ajudar a millorar els seus dibuixos i també a conèixer aquesta
professió des de dins. És molt gratificant per les dues bandes.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)