Cazarabet conversa con... Enric Pujol, autor de “Ferran Soldevila i la resistència
cultural antifranquista” (Rafael Dalmau)
Ferran Soldevila es retratat
en una edició de Rafael Dalmau dins la Col·lecció Episodis de la Història en el
nº 370.
El retrata a aquest historiador i l´investiga i descriu un altre historiador
Enric Pujol
Val molt la penna la seva
lectura.
La sinopsi i un
apropament a Ferran Soldevila:
Enric Pujol, professor de
la Universitat Autònoma de Barcelona, s'ha especialitzat en l'estudi de la
història cultural i el pensament polític del segle XX català. Ha dedicat
diversos treballs a l'obra de Ferran Soldevila, per un dels quals va rebre el
Premi Enric Prat de la Riba. Ha dirigit la Casa de la Generalitat a Perpinyà i
actualment és membre de l’Institut d'Estudis Catalans.
Ferran Soldevila
(1884-1971) és considerat un dels historiadors catalans més importants del
segle XX i de tots els temps. En aquest volum de la col·lecció dels «Episodis
de la Història, que ell va cofundar i dirigir, Enric
Pujol posa de relleu el seu paper com a figura destacada de la resistència
cultural contra el franquisme i en recull aspectes fins ara inèdits.
Enric Pujol:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Pujol_i_Casademont
Lo que nos encontraremos en el libro:
-
Introducció
-
Un historiador
consagrat i compromès amb el seu temps
-
Un exili fructífer,
malgrat tot
-
Els itineraris
d'exili
-
La producció
historiogràfica i periodística
-
Temps de creació
literària
-
Dietaris i
correspondència
-
Retorn i
resistència antifranquista (1943-1949)
-
Mesures punitives
-
Cultura i
política
-
Figura
emblemàtica
-
La represa dels
anys cinquanta
-
Un moment
històric paradoxal
-
Nova embranzida
professional
-
La Història
d'Espanya: una visió plurinacional
-
Divergències i
afinitats amb Jaume Vicens Vives
-
Retrobament
nacional i projecció exterior
-
D'un renovat
protagonisme públic a l'etapa final
-
Figura
referencial, novament
-
Una brillant obra
historiogràfica
-
Els darrers temps
-
Soldevila pòstum
-
Del centenari del
naixement al cinquantenari de la mort
-
Els deixebles
-
Bibliografia
Cazarabet conversa amb
Enric Pujol:
-Amic Enric, què et va fer apropar al historiador e investigador que fou
Ferran Soldevila?
-- La meva “descoberta”
personal de Ferran Soldevila la vaig fer quan feia els cursos de doctorat a la
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era a principis dels anys noranta. En
una assignatura d’historiografia, em va tocar fer un treball sobre
l’historiador i en vaig poder veure la importància. A partir d’aquí, fou la
personalitat d’estudi del meu treball de doctorat i, després, de la meva tesi.
D’aquí sorgiren dos llibres sobre ell. Un, Ferran
Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània (Ed.
Afers, 1995), més centrat en la seva trajectòria personal, intel·lectual i
professional. I l’altre, Història i
reconstrucció nacional. La historiografia catalana a l’època de Ferran
Soldevila (1894-1971) (Ed. Afers, 2003), on vaig poder aprofundir en la
seva vida i obra, i relacionar-lo amb el context històric, cultural i polític
que li tocà viure.
-Si en Joan Fuster diu
que la Història de Catalunya escrita per en Soldevila és “la millor visió de
conjunt del passat català que s'hagi escrit” serà per alguna cosa…?
---Efectivament, Ferran
Soldevila, a part de ser un extraordinari historiador, era també un escriptor
excel·lent. Les seves obres històriques són escrites en una prosa que va ser
lloada per escriptors i crítics (Josep Pla, Joan Triadú, Rafael Tasis, Albert Manent...) ja en vida seva. Però Soldevila
era també un destacat poeta, dramaturg i narrador. De fet, públicament, va ser
conegut primer com a poeta que no com a historiador. Era un prosista
excel·lent, com també evidencien els seus dietaris personals, d’entre els quals
destaca Hores angleses, que la
crítica ha considerat com una obra d’art del gènere.
-Com li va anar en la
guerra i després com va passar l´ exili a França fins 1943?.- I el retorn?
-- Ell es va comprometre
en la defensa de la Generalitat republicana en els moments més difícils: la
revolució i la guerra civil del 1936-1939. Era ben conscient, com a bona part
de la intel·lectualitat catalana del moment, de què significaria per a la
llengua i cultura catalana un triomf del bàndol franquista. I ho va encertar
perquè l’intent de genocidi cultural del franquisme fou una lamentable
realitat. El seu compromís el va dur a l‘exili, el 1939, a la República
francesa, d’on nova retornar fins al 1943. Tot i que no va anar als camps de
concentració francesos i tingué una certa estabilitat econòmica, va passar,
junt amb la seva dona Yvonne Lepage i el seu fill
petit Gerard, moltes penúries i la seva salut se’n ressentí Tanmateix, va
continuar la seva obra. D’aquesta època s’han conservat uns dietaris
fantàstics, publicats en els volums Dietaris
de l’exili i del retorn (3i4, 2 vol, 1995 i 2000) i Els dietaris retrobats (1939-1942) (Ed. 3i4, 2007). Va tornar el
1943i després d’un empresonament d’un dia, va quedar en llibertat i va poder
instal·lar-se a Barcelona, per bé que fou depurat i se li va prohibir tenir
càrrecs directius. Havia quedat exclòs de la Universitat i no passà la depuració
del cos d’arxius fins al 1954. Tampoc no podia comptar amb la col·laboració a
la premsa i als mitjans del moment.
-Com fa en Ferran Soldevila per muntar la resistència cultural? ; i com
desenvolupa aquesta resistència?.- -Com va desenvolupar en Soldevila la
resistència cultural antifeixista?
-- De seguida que tornà,
s’incorporà a la resistència cultura i política de l’interior. Sobretot actuà a
l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que en fou el gran referent. L’entitat
aglutinà la intel·lectualitat catalana compromesa i, gràcies a aportacions
individuals i a un gran esforç dels seus membres, va desenvolupar una activitat
de primer nivell, sobretot pel que fa a la història, la llengua i la cultura
catalanes, matèries excloses de la universitat i de la vida pública. Així
mateix, Soldevila s’implicà, des del primer moment, amb la primera organització
unitària de l’oposició a la dictadura a l’interior, el comitè Pous i Pagès,
liderat per l’escriptor Josep Pous i Pagès. Soldevila fou decisiu també en la
represa de la literatura i del teatre en català ja a partir dels anys
cinquanta.
-Què ha suposat per a vos
indagar en la vida d´en Ferran Soldevila?
--- La meva formació com
a historiador ha anat lligada a l’estudi d’aquest gran referent. En ell hi veig
les principals virtuts que crec que haurien de tenir els historiadors catalans
d’ara i aquí: equanimitat (malgrat el reconeixement que l’objectivitat absoluta
és impossible), recerca de la veritat, rigor metodològic, compromís amb la
llengua i la cultura pròpies, lluita per una història i una historiografia desprovincianitzades, obertura a les propostes
historiogràfiques internacionals més avançades, i defensa de la democràcia,
dels drets humans i de les llibertats públiques.
-En Soldevila què de
diferent i diferencial aporta a la historiografia catalana?
--- Com tot clàssic, la
seva aportació constitueix una nova mirada envers la tradició que ha heretar, sense,
però que, en el seu cas, existís una ruptura estrident. De fet, la seva
proposta, que és molt nova en el seu moment, s’arriba a confondre posteriorment
amb la tradició mateixa. Ell va donar una visió històrica metodològicament molt
més rigorosa que la dels seus antecessors i va saber lligar l’evolució
històrica catalana a l’europea del seu temps. També significà un gran avenç en
la línia de la desprovincianització de la història
pròpia i la seva capacitat de síntesi va ser extraordinària, així com també va
ser-ho la seva capacitat expressiva i narrativa, producte del seu talent
literari.
-Amb quins altres
historiadors podem equiparar com fonamental a en Soldevila?
--- Soldevila és un dels
quatre grans pilars de la historiografia catalana del segle XX, junt amb Jaume
Vicens Vives, Pierre Vilar i Joan Fuster (a qui reivindico també com a
historiador de referència). La importància de Soldevila, però, va més enllà del
segle XX, perquè és un dels millors historiadors catalans de tots els temps.
Val a dir que ell tenia un gran coneixement dels historiadors del passat tant
dels catalans com dels d’arreu. Soldevila va rebre el mestratge d’Antoni Rubió
i Lluch, que fou el principal representant de la historiografia positivista que
enllaçà el final del segle XIX amb l’inici del segle XX. I, així mateix, fou
col·laborador d’Antoni Rovira i Virgili (que penso que és un historiador molt
important que no ha tingut el reconeixement que es mereix).
-Quina herència deixa en Soldevila dins en historiografia?
--- Soldevila va marcar
els grans tombant de la història de Catalunya (com li va reconèixer Pierre
Vilar) i, per tant, la visió que encara tenim del nostre passat ve condicionada
per la seva proposta. El seu exemple serveix a tothom que lluita per una
història i cultura catalana desacomplexada, sobirana,
equiparable a les més desenvolupades d’Europa. Va concebre la història de
Catalunya com una més de les que han configurat l’Europa actual i en va
remarcar les aportacions més importants fetes al conjunt. Així mateix, és
encara avui un referent a l’hora de construir una historiografia més rigorosa,
ben escrita (que valori la dimensió literària que inevitablement té la prosa
historiogràfica) i que parteixi, com ell defensava, d’una concepció històrica
global. Una concepció que atengui tots els àmbits de l’activitat humana
(societat, economia, política, cultura, pensament...), fins al punt que
contempli també aspectes que ara en diríem de la vida quotidiana i de les
mentalitats, disciplines de les quals ell en fou un pioner. I encara una
darrera cosa: Va poder deixar també un estol important de deixebles que van
aprofundir l’orientació que ell havia donat, malgrat que durant tot el
franquisme no va poder professar des de la universitat oficial. Així se n’han
reclamat deixebles figures com Josep Fontana, Eva Serra, Joan Sales, Miquel
Coll i Alentorn o Joan Fuster.
-Aquest setembre passat
has estat nombrat president del Memorial Democràtic ,com et va en aquest càrrec
i en quines qüestions hi estàs ficat o esteu treballant actualment?
--- En aquests moments
soc director del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. No vaig
arribar a ser nomenat director del Memorial Democràtic a causa del canvi de
govern. Ara, al MUME hem pogut recuperar el ritme d’activitats i d’assistència
d’abans de la pandèmia. L’exposició permanent (que se centra en l’exili
republicà i antifeixista del 1939 al 1977) és sobretot visitada per estudiants
i públic en general, que aquest any ha superat els 14.000 assistents. Fem també
exposicions temporals (2 o 3 a l’any) per renovar la nostra oferta. Ara mateix,
en fem una sobre còmic i exili (fins al març) i l’ha de seguir una altra sobre
l’exili de les dones (una faceta, aquesta de la perspectiva de gènere, poc
atesa fins ara). També hi ha un petit espai, “Art i memòria”, dedicat als
creadors contemporanis i a la visió que tenen dels exilis i de la nostra
història recent. Ara hi ha l’artista empordanès Miquel Duran (fins al mes
d’abril). Completem la nostra oferta amb conferències, presentacions, espectacles,
commemoracions i congressos. Recentment hem celebrat al MUME un congrés sobre
els exilis catalans del XIX i del XX, organitzat per la Coordinadora de Centres
d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) i l’Institut Ramon Muntaner (IRMU). Tenim
presència a les xarxes social i una pàgina web des d’on es pot fer una visita
virtual al museu.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)