Cazarabet conversa con... Víctor Labrado, autor de “Veus, la mar” (Edicions 62)
Una novel·la de narrativa , plena i contundent
que s’endinsa dins el món de la mar i dels que viuen d´ella
des de la ploma de Víctor Labrado.
La narrativa d´en Labrado és de les més valorades tant per la crítica com pel
col·lectiu lector i que ha obtés el Premi Joanot Martorell.
Allò que ens conta la sinopsi del llibre::
De la mar es viu. Molts fills, nets, besnéts de
mariners aprenien a viure del turisme. Però no tots, ni de bon tros. Un bon
grapat s’estimava més embarcar-se. Amb els pares, encara havien anat a vela. Va
ser l’última generació que ho va fer. Aquests homes de mar van patir la
història al llarg de tres guerres, la d’Espanya, la Mundial i la d’Algèria.
Després, les aigües pudents, mortes, de la creixent urbanització litoral van
fer fugir el peix i ells l’havien d’anar a pescar com més va més lluny.
Veus, la mar reconstrueix amb un lèxic riquíssim i ple de subtileses l’aventura
d’aquella generació de mariners que avui, retirats de la mar, se la miren des
del moll o esquivant turistes pel passeig marítim. Entre el passat llunyà i el
present, els seus records encara poblen la mar de goig, de dols, de desitjos,
de perills. Només calia escoltar-lo.
Víctor Labrado: Aquest
escriptor de Sueca ha estat professor de llengua i literatura en ensenyament
secundari. També va estar-hi coordinador de la Biblioteca Casa-Museu
Joan Fuster. Com a narrador ha escrit La Mestra i la trilogia sobre la
postguerra: La guerra de quatre, Quan anàvem a l’estraperlo i No mataràs—novel·la
amb la que va aconseguir el Premi Enric Valor l’any 2015—També té escrits sobre
historia de la nostra literatura:El segle valencià i Tirant, l’heroi fràgil,
tots dos sobre historia de la literatura.
L’autor va estar amb nosaltres amb una novel·la,
també de narrativa que edità Bromera: http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/nomataras.htm
Cazarabet conversa amb Víctor Labrado:
-Víctor, què suposa guanyar el premi Joanot
Martorell amb aquesta obra narrativa que guarda cura dels vincles
amb la mar?-Quins vincles tenim sobre la mar i sobre qual o quals tenim que
estar més alerta?
-El Joanot
Martorell és un premi important, pel reconeixement públic, pels diners, per
l’edició del llibre en una editorial prestigiosa. Bé, el nom ja un diu: és un
premi, un regal. L’ha guanyat amb un llibre sobre la mar. De la mar, a mi, el
que m’ha interessat és la nostra marineria tradicional, els pescadors del
migjorn valencià, des de la Marina al Baix Vinalopó.
-Quin objectiu volies assolir amb aquesta obra
narrativa?, pot ser, en part, reconciliar-nos amb la mar, però no com si estiguérem
barallats amb la mar, més aviat com si no la valorarem prou…perquè sempre està ahí i pot ser no es valora tot el que directa e
indirectament ens aporta…
-En la literatura catalana hi ha
molt poc escrit sobre la mar. Poc però bo: “El rem de trenta-quatre” de Ruyra,
el segon volum de l’Obra completa de Pla (“Aigua de mar”), un parell de
novel·les de Porcel (“Els argonautes”, “La lluna i el Calallamp”)
i poca cosa més. Al País Valencià, res de res. Em semblava un buit molt gran.
Com s’ha pogut escriure tan poc sobre una realitat tan important per a
nosaltres? Si una cosa tenim en abundància, precisament, és mar. A mi, personalment,
és un món que m’atrau.
-Hi ha molta gent, en canvi, que sí viu com en permanent osmosi,
oi?.Ells i elles són els protagonistes d’aquesta obra narrativa, oi?
-Jo he escrit sobre la generació de
mariners nascuda al voltant de l’any 30.
Quan eren xiquets de barca encara van anar a vela. Han conegut un canvis que
abans en un mil·leni no s’havien produït, i ells els
han viscut en el temps d’una sola vida, i s’hi hagut d’adaptar.
-Vivim molt propet de la mar o la podem tocar,
escoltar,veure,notar i ensumar… però si mirem bé , i som honests, li escrivim
molt poc a la mar…a la nostra mar, en concret la Mediterrània, no?
-La tenim davant de casa i no en
sabem res. No en sabem més que el turista més indocumentat. Som turistes a casa
nostra.
-Però viure de la mar…viu molt poqueta gent,oi?també , en
part, perquè els mars, la mar Mediterrània s’ha maltractat tant i s’ha abusat
tant que està esgotada o meu pareix a mí?
-I es continuarà maltractant. S’hi
aboquen quantitats enormes d’aigua tòxica, pel turisme, per la industria, per
les ciutats enormes que han crescut a vora mar. La navegació comercial i
turística ha adquirit unes dimensions monstruoses. Això qui ho para? Els
mariners em deien que, si abusa en la pesca –cosa que no s’ha de fer– el peix
sempre pot fugir, la xarxa no li entra dins de casa. En canvi, les aigües
contaminades no perdonen l’últim racó del cau més amagat. Supose
que tenen raó.
-Entre els
valencians que encara viuen de la mar…quin retrat personal podem fer-hi? -Tú, amic Víctor, quin vincle tens o guardes amb la mar?
Jo no n’he conegut més enllà d’una
vintena, la majoria dels quals, patrons de barca. Eren els millors. No es pot
ser patró de barca per influencia, nomenat a dit. Un incompetent no hi duraria
gaire. Han treballat bé, han solucionat situacions que a altres els haurien
destrossat, han guanyat diners. Per tant, eren homes molt segurs, satisfets
d’ells mateixos.
-A més no és el mateix fer-se a la mar per a viure d´ella ara que als anys 90,70 o 30…?.
-Sense deixar de ser un treball
dur, ara no ho és tant com els anys 60 o els anys trenta. Molt de treball que
es feia a mans ara s’ha mecanitzat. Les barques d’ara són més segures.
Naufragar és molt més improbable.
-En el llibre narres les vides o més aviat les vivències
envers la convivència dels que es van fer a la mar als anys trenta i
acaben per jubilar-se d´ella als noranta. Quina
evolució pel fet de viure de la mar com a persones experimenten? Quines
diferències hi havia o s’experimenten…i ells s’han d´amoldar,
poc a poc, per tal de poder seguir vivint de la mar?
-Es van fer a la mar als anys 40.
Han hagut d’adaptar-se a les innovacions tecnològiques, que els han facilitat
la vida, cert, però s’hi han hagut de calfar el cap. Han hagut de seguir els
gustos del públic, que com més va menys espècies de peix menja. Molts no van
poder competir i es van haver d’enrolar a la marina mercant. És tot un món… No
acabaríem.
-Com es pot aplegar a estimar tant la mar, per què sentir
aquest vincle tant fort no despertant tots els dies i veure la mar al davant…és
molt especial,oi?.
-Jo crec que, d’enamorats de la
mar, n’hi ha hagut pocs. La majoria hi anaven obligats. Els temps eren durs al
llarg dels anys 40, 50, fins als 60. Però sí que hi ha homes enamorats de la
mar. Que podrien haver fet altres coses, però s’han estimat més ser mariners.
Em fan un gran respecte.
-Víctor has sentit la mar molt de propet com estar allí, mentres documentaves el llibre en primera persona? Has
parlat i escoltat als que es feien a la mar entre 1930-1990. …això és molt
enriquidor,oi?. Conta’ns , per favor..
-Jo sóc un mariner purament teòric.
El que sé és perquè m’ho han contat. Els escriptors som com els actors: ens
fiquem en la pell dels personatges. Sí és cert que m’hauria agradat viure la
mar, almenys per un cert temps. Però com?
-Què has anat aprenent?.- Per què vas triar aquest
parèntesi temporal;per què et vas parar l´any 1990?
-Eren els mariners disponibles, la memòria
viva de la mar. Ja m’hauria agradat de parlar amb els seus pares. Hauria
d’haver començat al afaena 30 anys abans.
-Ostres jo et diría mentres estic degustant el teu llibre que ja sento la mar i
els seus habitants, sobretot aquells que viuen de la mar, d’un altra manera…com
si els entengués més…
-M’-agradaria que fóra així. Que
això els passés a molts lectors.
-Jo que no vaig créixer al costat de la mar, però sí a
voreta ,el sento molt amb mí… i avui que visc més
terra endins, més que mai. És enyorança o… com que sóc d´alla
sempre a voreta de la mar i això mai es pot negar?
-A la voreta de la mar, com hauria
dit Napoleó als seus soldats, “Des del capdamunt d’aquells apartaments, mig
segle de turisme ens contempla.”
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069