La
Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre des de la ploma de Vicent Pitarch
escrit en homenatge a Miquel Peris i Segarra. Editat per Onada, és publicat
l´any del centenari del naixement de Miquel Peris.
Vicent Pitarch ja va ésser l´encarregat de guardar cura de l´edició del llibre de
Carles Salvador A l´ombra del Penyagolosa o de fer l´introducció del llibre de
poemes d´aquest mateix poeta amb Les veus de la terra.Poema de Benicarló. Tots
dos editats per Onada. En aquesta mateiXa editorial en Pitarch va publicar
Viatge al país de Tombatossals amb les il-lustracions de Xipell.
Allò que ens explica la editorial sobre el
llibre:
Penyagolosa, «fita senyera del poble meu»,
forma part dels símbols emblemàtics del País Valencià. El topònim s’havia
mantingut amb el terme exclusiu Penyagolosa,
tot al llarg de vuit segles, una situació que s’altera amb la novetat de
l’article. En la formació de la construcció nova, el
Penyagolosa (un neologisme, tanmateix documentat fa cent anys),
hi han degut intervenir dos factors: en primer lloc, l’atracció que exerceix el
cim damunt els seus visitants, especialment els naturalistes i els excursionistes;
segonament i com a conseqüència del factor anterior, la conveniència de
recórrer a l’article el com
a marca distintiva, individualitzadora, del cim respecte del seu propi sector
biogeogràfic.
En efecte, la conveniència de marcar la
identitat del cim de Penyagolosa respecte del seu conjunt referencial sembla
una raó plausible per explicar l’aparició de l’article el.
De fet, una expressió ben usual, com «Pujar a Penyagolosa», conté una part
d’ambigüitat que desambigua l’article, de manera que «Pujar al
Penyagolosa» especifica la pujada al cim, a diferència de la frase sense
l’article, fàcilment interpretable com a pujar a qualsevol indret de
Penyagolosa: la Banyadera, la Pegunta, el mateix Sant Joan, etc. En aquest
sentit, enunciats com “els camins del Penyagolosa” o “el Parc Natural del
Penyagolosa” són percebuts com a incoherents, per tal com pretenen referir-se a
tot el sector de Penyagolosa i, doncs, no admeten l’article especificador del
pic.
Així, per tant, el venerable topònim Penyagolosa no porta article.
L’admet, però, a condició que vaja referit en exclusiva al cim (i per extensió,
a la resta del turó) que excel·leix de tot el paisatge. Qualsevol altre cas de
l’article adjunt al topònim ha de ser considerat un ús maldestre de Penyagolosa. Un nom tan emblemàtic
com venerable bé mereix d’ésser emprat amb respecte i, en qualsevol cas, amb la
deguda consideració de la seua identitat lèxica.
L´autor, en Vicent Almela: de Vila-real (Plana
Baixa), és doctor en Filologia Catalana i membre de la Societat Catalana de
Sociolingüística, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
i de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat professor a l’Ensenyament Mitjà i
a la Universitat Jaume I. A banda del seu activisme civil i cultural, orienta
els seus treballs de recerca científica i de difusió en els camps de la
sociologia del llenguatge, la lingüística descriptiva, la didàctica de la
llengua catalana i el valencianisme polític i cultural. Pertany als patronats
de la Fundació Huguet i de la Fundació Carles Salvador i és el delegat de
l’Institut d’Estudis Catalans a Castelló de la Plana.
L´ any 1924
l´ escriptor alemany Thomas Mann publicava una de les seves obres mestres, “La
montaña mágica”, tot i que molts experts
diuen que és el seu millor llibre. La trama novel-lada passa a un sanatori als
Alps on el protagonista acudeix com a visitant. La novel-la ,
com altres d´en Mann, és com una mena de dibuix de la societat decadent
alemanya abans de la Primera Guerra Mundial. Allò que per a un principi fou per
a Mann escriure en una novel-la curta es va convertir en un referent de la
literatura del segle XX.....però avui no estem ací per a parlar d´en Mann ni de
la seva muntanya màgica, tot i que si que l´hem utilitzar com a argument per a
parlar d´una altra muntanya màgica, la que ha inspirat a molts escriptors de narrativa, poética o fins i tot a llingüistes
que entorn al Cim dels cims de Castelló i rofdalies s´han inspirat en el
Penyagolosa per escriure sobre allò que
els esclata al viure tan prop d´aquesta muntanya mágica, fascinant i com diu el
llibre “de nom memorable”.
No som, en
aquesta casa, llingüistes i no farem una entrevista “específica” a un
llingüista com és en Vicent Pitarch i Almela, però sí que ens aproparem al
llibre amb el cor del que es sent el bateg alterat quan mira al cel i el veu
trecant per una forma que sembla un barret de desafia totes les formes e
il-lusions…un barret trencadís i anàrquic que pretén enamorar i que ho
aconsegueix perquè aquest Penyagolosa és
el cim del cims de Castelló i de tot el País
Valencià.... un lloc de referència per a tots aquells que estimen la natura,
els camins, barrancs y sendes d´aquesta terra i aquest és un tret
que en Vicent cultiva i reté més enllà d´ésser un llingüista de reputació
contrastada.
Miquel Peris
Segarra:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Peris_Segarra
Nosaltres
hem “pescat” aquestes dues aparacions del Cim dels cims:
L´ATRACCIÓ PEL
PENYAGOLOSA I JASON WEBSTER (1ª PART).
La editorial “Los libros del Lince” li acaba de
publicar el llibre , “La montaña sagrada”que fa
referència a aquest cim i a totes aquelles sensacions que han aixecat en aquest
escriptor britànic. La crítica l´la rebut com una gran obra narrativa i se l´ha
comparat amb en Gerald Brenan, tot i que en Webster declarava en el suplement
d´El País del diumenge 13 de setembre :”Gerald Brenan
i jo tan sols ens pareixem amb el fet d´ésser anglessos i viure al camp....”.
L´escritor ha escrit, a més de col-laborar amb
premsa, altres llibres molt ben rebuts com “Duende” i “Las heridas abiertas de
la Guerra Civil”.
El Penyagolosa protagonista a Verde Teruel.
La publicació Ver de Teruel publicà un ampli
reportatge sobre el cim dels cims per als castellonencs, el Penyagolosa. Més
conegut com “el pic” o “el cim”…tot un símbol , unaq
mena de mite màgic i un orgull que molt reivindiquen amb caminades des de
qualsevol lloc, més o menys prop, fins al cim. L´orgull és més patent si
aquests caminants són de la terra. Molts de vosaltres ho sabeu perquè ho heu
experimentat.
El cim té una alçada de 1813 metres i és el
segon cim més alt del país valencià darrere Cerro Calderon al Racó d´Ademús. El
Penyagolosa és una mena de “gran pedra” amb tres puntes: l´oriental és la més alta , la de la cara sur és una pare ton es practica
escalada i per la part nort és per on, sovint, i a peu s´apropa el caminant.
Hi han uns pobles que, d´alguna manera,
rodetgen el pic Penyagolosa són Vistabella, Xodos,puertomingalvo---a
l´Aragó—Culla i Villahermosa del Río. A més és un entorn que etnològicament ens
recorda l´època en que la gent vivía als masos amb els corrals, els llocs de
guardar el gra i la palla, les seves eres degudament empedrades---on ara
l´herba comença a apoderar-se—i tot això amb el protagonisme de la pedra en
sec, sobretot en les desperdigades casetes.
El riu, per excelència, de la terra és el
Carbó, naixement que recomanem es visite juntament amb el patrimoni
etnològic---en forma de molins—que el rodetgen.
Un altre atractiu és el Santuari de Sant Joan
de Penyagolosa que en temps passats va ésser un convent de “Cenobitas”…avui és
un lloc especial per a moltes romeries, la més emblemática la dels peregrins de
Les Useres.
Però el lloc més encisador és el barranc de La
Pegunta, microreserva vegetal des de 1998 amb menys de 20 hectàrees i que es
situa entre el santuari i la base del cim. En aquest barranc es conserven
espècies botàniques ben rares, endèmiques i amenaçades. La Pegunta és una mena
d´univers natural ben particular una mena de microclima amb tot el
particularisme que això comporta.
L´any 2006 es declara tot el cim entre
Vistabella, Xodos i Villahermosa del Río com a Parc Natural.
Aquest parc el creuen dos grans senders el
GR-7 i el GR-33. Al GR-7 S´ACCEDEIX DES DE Castelló—província—de nord a sud,
per l´interior passant pel mític riu Carbó. El GR-33 és el conegut com a sender
de la Lluna Plena que és el que comunica transversalment les comarques del
litoral amb el cim. Aquest , en un punt, conecta amb
el GR-7. Part d´aquest senders és el que fan els PEREGRINS DE Les USERES
Tot i això per una de les coses que més
destaca aquest lloc, el Penyagolosa és perla seva màgia, quelcom especial que
despren…un refugi entre el mite i allò que es considera més sagrat.
Cazarabet conversa amb Vicent Pitarch:
-Vicent
aquest llibre que mirar, de manera fascinant, al Penyaglosa està escrit en
homenatge a Miquel Peris i Segarra. Explica´ns el per què, què et va duur a
fer-ho d´ aquesta manera
-Simplement, es tractava d’eixir al
pas de l’abús, que cada dia s’estén més, d’afegir l’article “el” al topònim
“Penyagolosa”. Sempre hem dit “Penyagolosa” i prou, sense article, el qual sols
és acceptable en els casos concrets en què ens referim al tossal, però no a
l’entorn. Anem a Penyagolosa, Els boscos de Penyagolosa; però Des d’ací es veu
el Penyagolosa nevat. I a l’hora de publicar el llibret, vam aprofitar que
enguany és el centenari de Miquel Peris, per dedicar-li’l.
-Estem al davant d´un dels poetes més
importants del segle XX, sobretot de meitat de segle….una mica tapat per la
dictadura, no?
-Castelló que durant el primer terç
del segle XX va donar al país una colla magnífica de prosistes, també va
produir un poeta de dimensions considerables, a nivell de la cultura catalana,
Bernat Artola. Deixeble seu va ser Miquel Peris, el gran poeta castellonenc de
la segona meitat del segle, el qual, dissortadament, va començar a publicar
sent una miqueta gran.
-Però sobretot era un poeta que
dibuixava paisatges amb les seves paraules…-Li escrivia versos a la natura i
als racons més nostres… Tot i que tal com passa el temps es mostra més
contundent, com a més introspectiu…què ens pots dir?
- Ell és un poeta amb una
sensibilitat popular exquisida, expressada sovint mitjançant una vena irònica
encantadora; però per damunt de tot era un poeta intimista, edonista, sempre a
la recerca de plaers i amors sovint inabastables. Naturalment, la seua
capacitat idealitzadora abraçava també la natura, els encants de la qual va
viure amb intensitat.
-Però ara parla´ns del Miquel Peris i de
la seva relació amb el Cim dels cims , el
Penyagolosa…toponímicament ell pensava que hauria d´anomenar-se Penya-
colosa com les Columbretes , Columbrades. Per què? Què hi argumentava?
-Amb el conjunt de Penyagolosa, i
naturalment també amb el Penyagolosa, M. Peris va mantenir una relació constant
i amorosa durant tota la vida. Va ser un dels principals promotors de les
acampades que hi organitzava als estius el Centre Excursionista de Castelló,
del qual fou el segon president. D’aquelles vivències ens va llegar el preciós
poema, sense títol, que comença amb el vers Baixava per la Teixera. D’altra
banda, dels intents que hi havia hagut d’explicar el significat de
“Penyagolosa”, a ell li agradava especialment el de ‘penya colossal’, una
simple fantasia.
-De tota manera es digui d´una manera o
d´altra el cim ha de tindre quelcom màgic o especial perque poetes, lingüistes
o escriptors ben diferents ---o no tant---es parin al seu davant o sota la seva
ombra i es fiquen a escriure com inspirats, no?. Un
altre exemple és en Carles Salvador…
-Sens dubte, Penyagolosa és un
indret, una zona, amb un elevat contingent de màgia, i així ho ha estat
segurament durant segles, potser mil•lennis. Si en algun moment aquesta màgia
va captivar sobretot els esotèrics, durant els darrers cent cinquanta-anys
continua atrapant sobretot naturalistes, botànics, geògrafs, excursionistes,
etc. I de motius prou que li’n sobren per poder exercir aquest encant.
-Quins
canvis han afectat el topònim Penyagolosa amb els últims decennis?
-El topònim es manté inalterable des
de l’Edat Mitjana. Simplement, ara fa uns cent anys que va aparèixer una moda,
tímida al principi però més activa després, d’afegir-li l’article “el”, un
afegitó inútil que tan sols té sentit en els casos en què volem desmarcar
clarament el cim (el Penyagolosa) respecte del conjunt de la zona
(Penyagolosa).
-Però si estem parlant que amb allò més
íntim el Penyagolosa té molts significants…també ho tindrà amb el concepte més
material i segurament será una mica diferent segons es mire o s´aplegui des de
Xodos, Vistabella, Villahermosa..què ens pots dir?
-Els qui ens hem familiaritzat amb
aquells paisatges impressionants, agrests i captivadors, sabem que la seua diversitat,
no solament botànica i biològica sinó també paisatgística és una meravella. Per
la seua banda, la majestuositat del cim ofereix un munt de perspectives, que
van des de l’ascensió suau a partir de la Banyadera, per exemple, fins a la
contemplació impactant dels seus cingles.
-I ja no et dic res quan aquest cim el
veus des de terres i passejant terres del veí Terol…
-Efectivament, no cal anar fins al
Javalambre o al Baix Aragó per albirar un Penyagolosa divers i sempre
impactant. Des de cada comarca del nord valencià se’ns manifesta amb un
esplendor tot sovint canviant.
-Particularment, amic, per a vos què
significa el Penyagolosa. T’ho pregunto en tres dimensions com a caminant, com
a lingüista i com a escriptor o poeta?
- Fonamentalment tinc interioritzat
Penyagolosa com un paisatge que em rep caminant. Segurament la tensió corporal
que em provoca l’esforç d’ascendir a aquestes latituds m’obri la gamma de
percepcions que m’arriben d’aquests indrets viscuts amb intensitat. De manera
subsidiària, aquestes caminades també m’ajuden a percebre elements
etnoculturals i històrics que aquesta zona et mostra en termes nítids. D’altra
banda, he dedicat uns pocs papers a analitzar aquests valors, sobre el
toponímic, però no he sabut escriure ni un sol mot sobre Penyagolosa de creació
literària.
-Amic, penses que aquest cim ens
sorpendrà amb més llibres?
- Oh! I tant que sí. Penyagolosa és
una deu inexhaurible d’escriptura, en qualsevol dels gèneres. Ara: hi
contribuiré jo mateix? No en tinc ni idea.
26443
Penyagolosa
fascinant, de nom venerable. Vicent Pitarch i Almela
64 páginas 15 x 21 cms.
13,00 euros
Onada
Penyagolosa, «fita senyera del
poble meu», forma part dels símbols emblemàtics del País Valencià. El topònim
s’havia mantingut amb el terme exclusiu Penyagolosa, tot al llarg de vuit
segles, una situació que s’altera amb la novetat de l’article. En la formació
de la construcció nova, el Penyagolosa (un neologisme, tanmateix documentat fa
cent anys), hi han degut intervenir dos factors: en primer lloc, l’atracció que
exerceix el cim damunt els seus visitants, especialment els naturalistes i els
excursionistes; segonament i com a conseqüència del factor anterior, la conveniència
de recórrer a l’article el com a marca distintiva, individualitzadora, del cim
respecte del seu propi sector biogeogràfic.
En efecte, la conveniència de marcar la identitat del cim de Penyagolosa
respecte del seu conjunt referencial sembla una raó plausible per explicar
l’aparició de l’article el. De fet, una expressió ben usual, com «Pujar a
Penyagolosa», conté una part d’ambigüitat que desambigua l’article, de
manera que «Pujar al Penyagolosa» especifica la pujada al cim, a diferència de
la frase sense l’article, fàcilment interpretable com a pujar a qualsevol
indret de Penyagolosa: la Banyadera, la Pegunta, el mateix Sant Joan, etc. En
aquest sentit, enunciats com “els camins del Penyagolosa” o “el Parc Natural
del Penyagolosa” són percebuts com a incoherents, per tal com pretenen
referir-se a tot el sector de Penyagolosa i, doncs, no admeten l’article
especificador del pic.
Així, per tant, el venerable topònim Penyagolosa no porta article. L’admet,
però, a condició que vaja referit en exclusiva al cim (i per extensió, a la
resta del turó) que excel·leix de tot el paisatge. Qualsevol altre cas de
l’article adjunt al topònim ha de ser considerat un ús maldestre de
Penyagolosa. Un nom tan emblemàtic com venerable bé mereix d’ésser emprat amb
respecte i, en qualsevol cas, amb la deguda consideració de la seua identitat
lèxica.
Vicent Pitarch i Almela, de Vila-real (Plana Baixa), és doctor en
Filologia Catalana i membre de la Societat Catalana de Sociolingüística,
de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de l’Institut
d’Estudis Catalans. Ha estat professor a l’Ensenyament Mitjà i a la Universitat
Jaume I. A banda del seu activisme civil i cultural, orienta els seus treballs
de recerca científica i de difusió en els camps de la sociologia del
llenguatge, la lingüística descriptiva, la didàctica de la llengua
catalana i el valencianisme polític i cultural. Pertany als patronats de la
Fundació Huguet i de la Fundació Carles Salvador i és el delegat de l’Institut
d’Estudis Catalans a Castelló de la Plana.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069