Cazarabet conversa amb... Gabriel
Martínez i Surinyac, autor de “Pel·licules de paper. Demà
serà un altre dia” (Alda Talent)
Gabriel Martinez
i Surinyac es fica,altra vegada, com a novel·lista dins les seves passions per
oferir-nos una trama de personatges molt ben plantejada i captivadora amb un
cert aire de romanticisme o millor dit nostàlgia..
Surinyac es mostra , altra vegada, proper a la seva gran passió el cinema,
a l’escriptura creativa, al gènere d’intriga….
En Surinyac fica dins un rodatge i des de la mirada d´ una mena d´ alter
ego, ell, a un guionista que escriu un guió d’un típic, i nostàlgic espagueti
western, i allí hi aplega un crim i ….ací la trama es desplega com un ventall
on tot es mescla com dins una coctelera…molt a la manera Surinyac…
Allò que,només, pot ser manca una mica…dic pot ser perquè en Surinyac mou
la trama i als personatges com a titelles perfectes és l’entorn de “més ciència ficció” que sí hi havia en la
seva primera novel·la; Batalla de l´
Ebre
En canvi si ací a Pel·lícules de paper
hi ha un crim, també l´ havia al segon llibre d´en
Surinyac, Congost
I el cinema és a tots els llibres d´ en Surinyac perquè aquest escriptor,
professor d´ escriptura creativa a la Universitat Autònoma de Barcelona, pensa
com un cineasta—pot ser una miqueta frustrat,però cineasta—i escriu com un guionista…així
que aquesta mena de llenguatge particular és el denominador comú, junt a la
intriga, a tots els llibres d´ aquest català que es carrega d’energia en les
seves llargues passejades arreu del territori català…
Un altre denominador comú és que en totes tres novel·les en Gabriel escriu
i posa com a protagonistes a professionals de la comunicació; un publicista que
viatja pel temps per a lluitar amb el seu avi a la Batalla de l’Ebre; uns
periodistes investigant una fossa del silenci al Montsec…i
ara, un guionista que escriu sobre un rodatge que fa de cronista d´ una
pel·lícula, un mític espagueti western que es converteix en protagonista i
cronista, tot a la vegada, d’un crim…
En Gabriel Martínez Surinyac ja ha estat amb nosaltres més vegades, ací un
exemple:
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/forastercongost.htm
Conversarem amb el Gabriel ja no, que també, del present llibre,
Pel·lícules de paper, sinó també d’altres llibres;de les seves passions , com
el cinema, la comunicació i la literatura que l’influeixen en la seva manera
d’escriure i amb allò que escriu…també en parlem del per què escriu, del
llenguatge del cinema…i de la vida perquè el cinema, la literatura, és com la
vida i la vida, sovint, és tan passional i apassionant com un llarg i
crepuscular “espagueti western”…
Cazarabet conversa amb
Gabriel Martínez i Surinyac:
-Gabriel, amic,
aquest llibre Pel·lícules de paper quants homenatges conté ?Tants
homenatges com ginys o com de coses de les quals vols parlar-hi ?
-Per començar un
homenatge en gros al cinema com la satisfacció immediata d’un fet cultural. Has
de pensar que jo he viscut una educació durant el franquisme i llavors el mitjà
de comunicació de masses era el cinema i en la nostra innocència era
l’equiparació a altres cultures amb règims democràtics i que hi havia una vida
millor i més justa. El regim ho aprofitava per fer noticiaris manipulats com el
NO-DO, prohibir pel·lícules i censurar continguts i doblatges. Els petons
robats de Cinema Paradiso són història viscuda. Però
el cinema té aquesta màgia que ens feia somniar i aprendre a imaginar allò que
censuraven. Per tant hi ha una gran admiració als fabricants d’aquests somnis i
a les dificultats per fer pel·lícules.
-Però sobretot és un homenatge al particular
llenguatge del western,no?
-I finalment al
western, per ser el primer gènere que va impulsar l’ invent i el llenguatge per
arribar a tothom, i perquè les úniques pel·lícules adultes a les quals accedíem
els nens eren els westerns (també les de gladiadors) i llavors van arribar els
spaghetti western que als nostres ulls estaven fetes pels mateixos, gent del
cinema, millor dit, tots nord-americans perquè els noms principals,
pseudònims, ho eren, fossin espanyols o
italians. Recordar també que eren pel·lícules anomenades de sèrie B, perquè
eren complement de l’estrena principal. En cinemes de barri la programació
doble es feia amb dues de sèrie B, una alegria per a la canalla. Més endavant
saber que a Esplugues del Llobregat hi havia un centre de producció, amb poblat
inclòs, de Spaghetti Western, anomenat Esplugas City, va augmentar l’admiració
per la gent d’aquest cinema. I més quan les noves generacions ignoren aquesta història
cultural.
-Què ens pots dir de l´ estructura narrativa del
Spaghetti western?
-De fet la primera
estructura és la d’un subgènere com és el cinema dins del cinema, que
s’organitza en una trama sobre els conflictes de la gent del cinema mentre fan
pel·lícules. Escollir que aquestes pel·lícules fossin Spaghetti Western és pel
que he dit abans, recordar un temps i una època, de la qual els dos
protagonistes en són admiradors. També ajuda a simplificar una història
d’antagonistes l’expectativa de la qual és que acabi amb un duel, al més pur
estil western, però sense ser-ho. Aquesta dualitat també està present entre el
guió que escriu el guionista i la investigació que en fa la policia, que ens
porta a una intriga de confrontació entre els dos relats sobre quin dels dos
projectarà la veritat o serà una fusió d’ambdós per fer valer una estructura
superior, la del cinema dins del cinema, que a més beu del clàssic narrador que
és qui ens explica la història i es reconverteix en un dels protagonistes, per
afegir-hi un to irònic sota la premissa que només gent del cinema té la
potestat de riure-se’n de si mateixos.
-Pot ser perquè la vida mateixa sigui allò més paregut
a un drama contingut dins un estirat espagueti western una mica o prou
crepuscular ?
-El drama el
dimensiona la categoria del conflicte i la personalitat dels personatges i els
reptes que hi ha entre ells. És un esquema molt simple basat en la vida i que
qualsevol espectador pot interpretar i sentir-se identificat, independentment
si passa aquí o allà i si porten o no pistoles. La derivada és que tanta
simplicitat s’entenia com a repetició i llavors hi van afegir un altre element,
la comèdia, que si bé va ser un èxit en el seu moment, va esdevenir pejoratiu
pel gènere i allò que havia començat com una proposta alternativa i seriosa al
western americà, va acabar per contaminar el conjunt de spaghetti western que
el va fer defallir. Aquest final més que crepuscular és una parodia que fa que
hagi escollit la ironia per fer-ne un to entre la comèdia i la reflexió. Tot
recordant al gran Manuel de Pedrolo que deia que la ironia desintoxica el
cervell i protegeix l’equilibri mental.
-El protagonista és un guionista…un escriptor del
cinema o dins del cinema…pot ser el teu “alter ego”?.Et miraves a tu mateixa?
-Hom no es desperta
un dia pensant que es vol ser escriptor, però quan comences a escriure sí que
t’interessa explorar quines dimensions comporta. El meu interès pel cinema em
va fer dur a admirar aquells professionals de l’equip creatiu que restaven a
l’ombra de les pel·lícules, els guionistes, mentre altres s’enduien els mèrits,
els directors. Aquella dualitat conflictiva em va fer cercar amb més detall
aquest món creatiu i que va acabar sent la meva tesi doctoral que posteriorment
vaig publicar com assaig a El guión del guionista.
Però no es va acabar allà, un impuls em deia que calia explorar aquells
continguts conflictius en forma de ficció i la meva aproximació natural va ser
escriure’n un guió, com el format natural a la història, que posteriorment ha
adoptat el format de novel·la, però conserva l’esperit del guió i del cinema
dins del cinema. Per això, si bé el protagonista és guionista, no deixa de ser
una ànima que pateix la dualitat amb el seu amic director i és per això que
ambdós signen com una sola persona els spaghetti western. En la mesura que per
la trama va assolint la crida de la individualitat als seus mèrits, és quan
apareixen conflictes interiors que l’aboquen a una mena d’infern del guionista,
la capacitat creativa d’iniciar els projectes però la incapacitat de fer-ho
sol, perquè el cinema va néixer com una art d’equip, per molt que la gent del
cinema es capfiqui a negar-ho, com per exemple, amb la concessió de premis individuals.
Un conflicte dramàtic molt present en molts àmbits de la vida, la
individualitat en front del col·lectiu.
-Però, a la vegada, és una història de històries, oi?
-Com a espectadors
(també lectors) ens fascina quina història ens explicaran però en la mesura que
l’anem coneixent es multipliquen les possibilitats vers altres històries que es
plantegen però no és desenvolupen per la característiques del format
cinematogràfic, la durada, que exigeix centrar-se en la història principal per no dispersar l’interès i el ritme de la narració. En una novel·la tens
més llibertat per fer-ho però també hi ha un detriment en allunyar-te de la
trama central, la qual cosa fan moltes narracions corals. Jo m’he cenyit més a
una estructura guionística però he procurat concloure
altres històries.
Crec que l’actual
èxit de les sèries és precisament la ruptura del temps cinematogràfic, això és
el format que exigia la sala de cinema per l’exhibició, afavorint el
desenvolupament de les històries que van sorgint que no sempre compleixen la
norma narrativa d’alimentar la trama principal.
-I la història té la seva part d’intriga, de cert
suspens, de crim….i és que mai deixes el teu gust pel gènere
d’intriga..més o menys negre, no ?... -Quines lectures t’han influenciat
amb aquest llibre?
-Vaig ser un lector
de joventut amb les col·leccions de la cua de palla, una editorial que
publicava novel·la negre, singulars les seves portades de color groc i negre,
per cert, dirigida per Manuel de Pedrolo, que em van donar l’oportunitat de llegir
els clàssics, Dashiell Hammet,
John Le Carré, George Simenon, Patricia Highsmith, James M. Cain, Raymond Chandler, o pels seus
detectius, Philip Marlow, Sap Spade
i Maigret. També sense oblidar la clàssica Aghata Christie (Hercules Poirot) o el detectiu més famós, Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle. Tots plegats et fan addicte a
una manera d’explicar les històries seguint un format determinat, una
investigació per esbrinar, normalment, un crim. Si ho ha estat o qui ha sigut
entre els sospitosos, és el suspens que també s’afegeixen en aquest tipus de
trames.
-Els teus llibres, les teves novel·les sempre conten
més d’una història… ?
-Inevitablement les
altres històries acaben justificant els perqués del
protagonista i el dimensionen com a persona. A Viatge a la batalla de l’Ebre,
saber com va morir el seu avi, fa que es replantegi la seva visió no només
familiar sinó també sobre la llibertat i la guerra; a El foraster del
Congost, recuperar la història familiar i del seu poble l’allibera del seu
passat però alhora el torna a vincular; a Pel·lícules de paper,
plantejar escriure sobre si mateix com a sospitós, l’aboca a aquest infern
personal i col·lectiu. I també perquè cadascuna d’elles s’ha viscut en un temps
i època en concret que els fa singulars respecte als fets que interpreten.
-Com el vas pensar,em refereixo al
llibre, i què va ésser allò que et va fer contar aquesta història
que és una mena de nina russa,una mena de Matrius ka…?
-La primera
influència com ja he dit va ser una estructura de cinema dins del cinema.
Utilitzar un narrador omnipresent que es transformés en el protagonista que
escriu un guió d’encàrrec d’un fet que ell ha viscut i sobre els quals és
investigat. Per tant hi ha una lectura paral·lela entre el guió i la realitat
investigada que fa aparèixer la intriga, no només sobre el seu paper de
sospitós, sinó fins a quin punt els fets són reals o una invenció. Més que una
estructura de nina russa ho entenc més com un trencaclosques on les peces dels
dos relats van formant una història que no sabem si serà la mateixa però que
tots els indicis fan pensar que sí.
-I del cinema quins films t’han influenciat..?.Ets un
clàssic ,no?---ho dic, per exemple, pel subtítol:”Demà serà un altre dia” , que
és la frase final del film Allò que el vent s´ endugué…la última paraula la de Scarlata O´Hara a en Rhett Butller; orgull,passió i
quelcom més,oi?…
-Hi ha dues
vessants, la del cinema clàssic sobre tot en temes relacionats amb el rodatge
de pel·lícules i la del western i spaghetti western. En les primeres
trobaria El crepúsculo
de los dioses on William
Holden és un guionista que explica la seva pròpia
mort en una intriga de cinema; Cautivos del
mal on emergeix la figura del productor creatiu i dominador(Kirk Douglas) i
també La noche americana on un director
(François Truffaut) intenta posar ordre a un rodatge caòtic. De Citizen Kane la
genialitat d’una estructura trencaclosques per relatar la intriga sobre la mort
d’un magnat de la premsa (Orson Welles).
Sobre western, la
èpica i la nostàlgia de la gran pantalla en Cinerama de La Conquista del Oeste;
el personatge (Alan Ladd) de passat tèrbol però
sacrificat pels seus nous amics de Raíces
profundes; i el solitari sheriff (Gary Cooper) que s’ha d’enfrontar
sol als seus enemics (Solo ante el peligro). Menció especial a la sèrie Bonanza on la família Cartwright
va ser el primer western televisiu que va triomfar arreu. I pel que fa als
Spaghetti Western, la trilogia del dòlar de Sergio Leone amb en Clint Eastwood.
Pel que fa a Allò
que el vent s’endugué, efectivament utilitzo la frase Demà serà un altre
dia, com una metàfora d’aquesta finestra d’esperança que sempre s’obre quan les
coses van malament i que el guionista de la novel·la també interpreta per
esperar que al dia següent les coses li vagin millor. També perquè la història
de Scarlett O’Hara és la
que més conjuga l’esplendor de l’art de
dues formes narratives com són la literatura i el cinema i ho fan amb una
història èpica i un personatge de dimensió universal, que tot escriptor hauria
volgut escriure.
-Et sentes còmode ficant com a protagonista,més que a ningú, a
un guionista..no sé, és com sigueres tú mateixa?
-Hom es passa
tantes hores amb un protagonista que de manera fantasiosa acabes assumint que
és un alter ego, però quan acabes i prens distància en el temps t’adones que la
ficció és una realitat d’una altre dimensió, que has viscut mentre escrius,
però que en cap cas pots determinar que siguis tu, perquè ell i no tu s’ha
enfrontat a un temps i ha interactuat amb uns personatges.
-Però és una obra molt coral, no?
-Tot i que hi ha
molts personatges episòdics, la meva idea és que aquest trencaclosques
s’interpreti com una obra sobre gent de cinema.
-Es el llibre amb el que et sentes
com a més evolucionat com a “escriptor versus
guionista”?.- Jo el veig molt difícil d´ assolir per com mous i ho mous tot
dins l´ estructura d´ un guió encaixat…
-De fet una de les
reflexions que fa el protagonista és sobre el dilema dels guionistes si són
considerats escriptors o, més ben dit, ja que no són considerats en general, és
si ells mateixos s’hi consideren.
-No sé per què però noto cert romanticisme i un cert
aire de nostàlgia, com ho veus?
-Segurament en la
mesura que es van fent anys la mesura del temps passat forma part de
l’escriptura perquè escriure és interpretar fets dins del temps i si aquests
fets són del passat i dels quals no hi ha oportunitat de tornar a viure, tot
això deu influir a fer-ne una lectura nostàlgica. En tot cas, tot hi els canvis
tecnològics del cinema i la seva distribució que fan inviable la continuïtat de
les sales de cinema, també hem de dir que veiem més cinema que mai, si bé d’una
manera diferent. I si hi ha alguna cosa que sabem que no tornarà és el western,
perquè crec que mai es podrà superar la qualitat i categoria dels clàssics.
Només cal veure westerns actuals dirigits per noms com Tarantino.
-Tres llibres que conten històries ben diferents,però
que amaguen, tots tres, moltes de les teves passions…les de sempre, les que
sempre estan ací,veritat ¿(com el cinema, molta intriga,suspens---ingredients
de les novel·les policíaques—molta ficció …)
-A aquestes
passions cal afegir-ne una de sota rel com són les lectures del gènere literari
d’aventura, pioners en la intriga i el suspens, em refereixo a Jules Verne, Daniel Defoe, Robert
L. Stevenson, Alejandro Dumas, Walter
Scott, Herman Melville o
Jack London. Un món farcit de sensacions i de les que
desitjo haver estat influenciat a l’hora d’escriure.
-Gabriel, ens pots contar com ha estat en aquest cas
el procés de documentació, investigació....?
-Com ja he dit la
documentació parteix de la investigació de la tesi sobre el procés creatiu del
guió, més alguns llibres que s’han escrit sobre Esplugas City i el gènere
western i tot el bagatge de les meves preferències literàries i cinèfiles. I
naturalment, els nous paisatges de la renovada Esplugas City pertanyen a
l’espai natural de Sant Llorenç del Munt.
-I al ésser un treball que és una història
muntada dins un guió i viceversa... diferent a una
novel·la—tot i que la teva ment no deixi de construir com un guió—com teu has
fet a l’hora de treballar i de construir la història?
-Primer vaig
construir la història com una de sola per després, utilitzant un terme
utilitzat en la cuina creativa, deconstruir-la en
escenes que vaig anar movent paral·lelament fins a l’ajustament final on vaig
introduir el punt de vista del guionista en el guió i la de narrador
convencional en la investigació policial.
-Amic,ens pots dir què estàs llegint actualment? I què
et van regalar per al passat Sant Jordi?
-Per Sant Jordi
roses grogues i jo em vaig autoregalar Blonde de Joyce Carol Oates,
una biografia inventada de Marylin Monroe, escrita fa
20 anys i que ara té la seva adaptació al cinema en una estrena de plataforma.
Les meves lectures recents, no tot és cinema, han estat Las especias, una història de no ficció sobre el
descobriment i utilitats de les espècies, que en una època va moure el món i el
comerç, com el viatge de Fernando de Magallanes per aconseguir l’espècie del
clau, gairebé tant important com l’or o la plata. També El sonido del silencio, una ficció de muntanya de
l’escalador i escriptor Joe Simpson. De fet tinc el
costum, mal costum, de tenir-ne començades tres o quatre al mateix temps, tant
en format imprès com digital.
-I si ets un apassionat del cinema... no et puc deixar
per preguntar què és allò que has vist darrerament?-I en sèries has vist
quelcom?
-En efecte, la tv i les plataformes em permeten gaudir de moltes
pel·lícules i sèries i gairebé he deixat d’anar a veure cinema a les sales,
només de manera excepcional i no pas per una estrena, com va ser fa dos anys la
programació de 2001: una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, que em
va confirmar que hi ha pel·lícules que es feien pensant en la gran pantalla i
que ho continuen sent.
De gèneres en les
sèries prefereixo les d’intriga policíaca, com per exemple Criminal Minds, True detective
o Bosch i ciència ficció com Black Mirror, Doctor Who, o la clàssica Star Trek. Però no et pensis, de vegades són més entretingudes
les d’hospitals, pel conflicte entre la vida i la mort per un encertat o no
diagnòstic. Deu ser cosa de l’edat, ha,ha.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069