La
Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre , editat
per Onada Ediciones, i que es presenta , des de la ploma de Josep Santesmases,
com un Dietari.
Aquest llibre de narrativa, molt
personal, ha guanyat el II Premi de
Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló i forma part de la col-lecció la nau minor 07 d´aquesta editorial afincada
a Benicarló al Baix Maestrat.
Què és allò que ens explica Onada del llibre?
Els paisatges trobats és un dietari
escrit entre el 3 de novembre de 2015i el 19 de març de 2017, en el qual el
paisatge humanitzat esdevé el protagonista principal de l’obra. El paisatge més
proper —de Vila-rodona i d’altres indrets del seu entorn— i el paisatge que
l’activitat del curs de la vida durant setze mesos i mig li ha permès copsar.
Una mirada davant l’evolució dels conreus, l’activitat agrària i el temps
estacional. El coneixement i les preguntes que imposa el paisatge, les
percepcions, les sensacions a flor de pell. El paisatge com a matèria de
descripció, interpretació i reflexió lligada a la humanització del territori.
La voluntat d’aprofundiment a partir de la mirada que sempre estira records,
configura i reverteix en paisatges de tota mena. L’obra, en el fons, vol
inserir en la quotidianitat dels paisatges que passen per la vida de cadascú,
la necessitat de contemplar-los tot generant reflexions, de sentir-los, de
viure’ls com un valor en el compromís. Dietari que tracta dels paisatges viscuts
que, de fet, són els paisatges trobats.
L´autor, en Josep Santesmases i Ollé:
Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, Alt Camp, 1951) ha
publicat diversos estudis d’història i assaig. És president de la Coordinadora
de Centres d’Estudis de Parla Catalana i del Centre d’Estudis del Gaià,
vicepresident segon de l’Institut Ramon Muntaner i codirector de les revistes
Plecs d’Història Local i La Resclosa.
En poesia, ha publicat El
món des de l’agut (2011), Entre
el cel i la terra (2013) [il·lustrat per 53 artistes], Nadala del Portal (2013) i Gramàtiques de tardor(2015). En
prosa, Riu Avall. Recull d’articles.
1986-2002 (2002), Santes
Creus i les terres del Gaià. Proses pintades (2006) [il·lustrat
per Joan Cunillera], Viatge literari per la
vall del Gaià. Les terres altes (2008), Quarts
i hores I. Societat i política (2012), Ai
fill que no et regalimi la salsa! (2013) i Quarts i hores II. Terres, llocs i paisatges (2014).
Cazarabet conversa amb Josep Santesmases:
-Amic què és allò que t´ha fet escriure aquest llibre,
en forma de Dietari? Què et va inspirar?
-M'ha inspirat sobretot la quotidianitat. Per això he usat la forma
literària del dietari. A partir del que contemplo experimento,
descric, interpreto, recordo, pensant que el món comença al costat de casa, al costat d'on visc i que el
món no té centre, per això és esfèric. El centre cada persona el construeix amb
la seva pròpia vida.
-Amic Josep, quan parlem de paisatge per què, gairebé automàtiamente, ens
possem a pensar més amb un bosc, una vall, les vistes des d´un congost i no ho
fem pensant en l´ampli ventall humà?
-Potser perquè tenim una visió romàntica del paisatge. El considerem
com una expressió de bellesa i no com el resultat de la mirada intel·ligent
damunt del territori. Els conceptes canvien al llarg del temps i potser ara
toca pensar que vivim en el paisatge, perquè ens interessa que aquesta mirada
no només sigui per contemplar sinó per exercir responsabilitats.
-És aquest un llibre, estructurat com un Dietari, que ens invita a veure a
l´ésser humà des d´aquesta perspectiva de que és quelcom més i que forma part
d´un ventall molt ampli d´allò que constitueix la humanitat?
-La interrelació entre el paisatge i la condició humana és total i molt
més en els nostre territoris tan humanitzats. No podem obviar que nosaltres
formem part del paisatge, que intervenim en la seva percepció i en la seva
evolució. Però alhora nosaltres rebem, diariament, imputs d'aquest paisatge que
ens condiciona, segons quin sigui, segons la nostra capacitat i voluntat de
comprendre i actuar. No podem obviar la influència que el nostre entorn actual,
o els que hem anat acumulant al llarg de la nostra vida ens han acompanyat. On
hem nascut, on hem viscut, on establim les nostres relacions de treball i
d'oci. El que he volgut expressar en aquest dietari són precisament les
percepcions que he tingut, les reflexions que he estructurat a partir dels
paisatges que en el meu dia a dia durant uns 16 mesos he trobat en l'observació
dels paisatges que m'han acompanyat.
-Per què ignorem al “paisatge humà”?
-Ignorem el paisatge quotidià, el que ens envolta. L'ignorem o no hi
prestem l'atenció deguda. I és el que ens afecta realment. No el que anem a
veure perquè ens el publiciten. Sovint ens proposen "comprar"
paisatges idílics. El problema és que els mirem sense haver assimilat el
paisatge propì des d'on comparar i interpretar. A vegades és busquen paisatges
"verges" com una manera de cercar la puresa, quan en fer-ho no fem
altra cosa que trencar aquesta suposada puresa. Es passa sovint de viure en un
món de ficció a voler en determinats moment consumir paisatge.
-Per què ho penses, allò que ens vols trasmetre,
mitjançant l´escriptura com un Dietari?
-Alguna cosa del que veus, diàriament o puntualment, et suggereix la
reflexió o la interpretació. A una altra persona la mateixa mirada segur que li
suggeriria altres coses, perquè al capdavall mirem a partir del que som, del
pósit que acumulem. El que penso parteix del que veig i del que soc. El que
escric no respon a una ciència exacta. Entenc que en la forma de dietari la
riquesa prové de l'expressió literària.
-L´activitat de l´ésser humà fins quan ens pot influir en el dia a dia i
des de quan passa a ésser part esencial d´aquesta mena de teixit que és el
paisatge?. Preguntat d´altra manera som per ejemple un
arbre o un matoll que a l´hora forma part d´un gran bosc que a l´hora és part
del paisatge ísic de la Mediterrànea…tot es complemeta, però fins quin punt i
des de quan?
-En aquesta part de món on vivim gairebé res no deixa d'estar
condicionat per l'activitat humana, fins i tot els paisatges més
"bucòlics" que podem trobar. Per tant la influència és gairebé total.
Això és inevitable. La petja humana s'ha incrementat extraordinàriament. El
paisatge és present, no és passat, si de cas acumula el passat en el present.
Tot està interrelacionat i nosaltres només per existir ja condicionem el
paisatge, en la part urbanitzada que necessitem per habitar i en la part que
ens toca de les estructures de comunicació, en l'espai físic on es conrea, es
tranforma o es produeix el que consumim. La qüestió és saber és fins on el
recipient (la Terra) on es desenvolupa la nostra existència pot aguantar una
major pressió en la intervenció i aprofitament del recursos i en la
transformació del paisatge on es desenvolupa.
-L´ésser humà duu a terme el conreu propi i de l´altre paisatge més físic,
però una cosa retroalimenta una altra, no és així?
-Els conreus formen part dels paisatges més
propers. No podem entendre el territori sense els
paisatges agraris, que molt sovint són bells. L'ocupació de l'espai físic dels
conreus va relacionat amb les formes de vida de cada moment històric. Conreem
per les necessitats de cada present i amb la tecnologia de cada moment. Ocupem
terres i abandonem terres segons les formes de conrear i sobretot de la seva
rendibilitat. Els pagesos creen el paisatge agrari. Tanmateix aquesta no és la
seva finalitat. La finalitat és guanyar-se la vida com tothom. Segons com
estructuri la societat les seves maneres organitzatives, ideològiques, socials
i polítiques es contruïrà el paisatge agrari, més respectuós o més agressiu.
D'això ens som responsables tots.
-Crec que vivim en un temps en que les emocions i la emotivitat no passen,
per a res, desapercebudes…más que mai són considerades—tot i que no s´ha de
baixar la guardia—fins quin punt influeix això en l´ampli contect del paisatge
humà?
-Jo penso que viure en un paisatge harmònic, ordenat i respectuós és
gairebé un dret humà. Tanmateix en parts importants del món això no és així ni
de bon tros, més aviat el contrari. A causa de l'explotació irresponsable dels
recursos una bona part de la humanitat viu envoltada de destrucció del paisatge
quotidià. Com a societat del present estem immersos en una paradoxa davant del
paisatge. Per una part un sector de la humanitat necessita aquesta interrelació
amb el paisatge, necessita emocionar-se amb coses que podem considerar ben
simples i quotidianes, però que tanmateix responen a l'essència i als
misteris de la vida. I jo diria que hi ha una necessitat de retrobar el
contacte amb la natura, amb els paisatges i les realitats agràries, potser
perquè els sistemes econòmics i determinades maneres d'entendre el progrés ens
hi han allunyat. Per altra part una part de la societat s'ha establert en el
no-paisatge, en un concepte de vida on la ficció és el centre de l'existència.
No importa en quin context geogràfic vivim sinó que el que imoporta és el que
podem consumir per fugir precisament de la realitat física del nostre entorn.
La realitat esdevé la ficció universal. Sens dubte, al meu entendre, una forma
de ser al món com a simples dominats dels poders que ens proporcionen la
ficció.
-Però en el paisatge hi ha d´haver-hi convivencia. N´hi ha. Com és aquesta convivencia?
-Hi ha d’haver ducación i ducación per articular i ducación
responsablement la nostra ducación com a éssers humans. Aquests objectius poden
o podrien ser fàcilment entesos per la major part de la ducación. Com
intervenim en el paisatge per ducació les nostres necessitats bàsiques? Com els
administrem també com a espai d’oci responsable? Com
els utilitzem per sentir-nos part dels mateixos, emotivament, espiritualment.
De ben segur que amb les tecnologies del present i les que ens proporcioni la ducaci
en el futur, aquests objectius serien aconseguibles. Tanmateix el domini dels
poders, dels poderosos sovint ho perverteix tot.
-Però sovint arrastrem molt el nostre passat, amb una
ducación ---em refereixo la de més enllà de les aules—molt temerosa que massa
sovint vol nadar i guardar la roba o anar-hi a la processó tocant les campanes.
Què en spots dir?
-Les contradiccions són el pa nostre de cada dia. La majoria de la
població està d'acord amb postulats de caire "ecologista", en la
necessitat de polítiques de preservació del medi ambient, etc., etc! Però al
mateix temps anem creant necessitats noves que impliquen increment del consum
d'energia, de recursos, de destrucció de paisatges naturals. En el primer món
hem endreçat els nostres paisatges, els hi hem rentat la cara en
llevar-els-hi la brutícia, però en el tercer món pot passar de tot,
precissament, per la necessitat d'obtenir recursos per complaure el nostre
consum que `serà més o menys important en funció de la nostra capacitat adquisitiva.
Tothom parla per exemple de la necessitat d'incrementar l'obtenció d'energies
renobables mentre el nostre mar s'omple de vaixells immensos (creuers) o els
cels s'omplen d'avions per viatjar a l'altra punta de món, simplement per
passar uns dies distrets, consumint és clar enormes quantitats d'energia
fóssil. Per això en l'observació i valoritació dels paisatges trobats
reivindico la proximitat com a factor de coneixement per interpretar el món,
com recurs per a percebre en la mirada, emocions, sentiments, per
integrar-nos en la natura, a l'espai físic, en la espiritualitat de
l'observació, en el silenci de la meditació, de manera que tot plegat ens
confereixi el compromis davant la vida i l'espai on ens toca viure.
-Humanitzem massa el paisatge físic?
-L'humanitzem massa quan creem necessitats vàcues, banals,
especulatives, consumistes. O potser més ben dit el deshumanitzem quan això és
produeix, quan envilim la nostra condició humana. La humanització ben entesa
hauria de comportar un elevat increment del respecte pel paisatge. Aquesta
humanització positiva, espiritual i responsable, hauria de venir de
la mà d'una ciència al servei del món com a espai físic i de la humanitat en el
sentit més ampli. També penso que la literatura ens ha de fer obrir el ulls envers
el nostre món proper, envers els paisatges que són el bressol de la nostra
vida. Coneixent-los, coneixerem el món, estimant-los serem respectuosos amb el
món sencer. Almenys és el que humilment he intentat fer en dietari
"Els paisatges trobats".
26386
Els paisatges
trobats. Dietari.
Josep Santesmases i Ollé
184 páginas
16.00 euros
Onada
Els paisatges trobats és un dietari escrit entre el 3 de
novembre de 2015i el 19 de març de 2017, en el qual el paisatge humanitzat esdevé
el protagonista principal de l’obra. El paisatge més proper —de Vila-rodona i
d’altres indrets del seu entorn— i el paisatge que l’activitat del curs de la
vida durant setze mesos i mig li ha permès copsar. Una mirada davant l’evolució
dels conreus, l’activitat agrària i el temps estacional. El coneixement i les
preguntes que imposa el paisatge, les percepcions, les sensacions a flor de
pell. El paisatge com a matèria de descripció, interpretació i reflexió lligada
a la humanització del territori. La voluntat d’aprofundiment a partir de la
mirada que sempre estira records, configura i reverteix en paisatges de tota
mena. L’obra, en el fons, vol inserir en la quotidianitat dels paisatges que
passen per la vida de cadascú, la necessitat de contemplar-los tot generant
reflexions, de sentir-los, de viure’ls com un valor en el compromís. Dietari
que tracta dels paisatges viscuts que, de fet, són els paisatges trobats.
Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, Alt Camp, 1951) ha publicat
diversos estudis d’història i assaig. És president de la Coordinadora de
Centres d’Estudis de Parla Catalana i del Centre d’Estudis del Gaià,
vicepresident segon de l’Institut Ramon Muntaner i codirector de les revistes
Plecs d’Història Local i La Resclosa.
En poesia, ha publicat El món des de l’agut (2011), Entre el cel i la
terra (2013) [il·lustrat per 53 artistes], Nadala del Portal (2013)
i Gramàtiques de tardor (2015). En prosa, Riu Avall. Recull
d’articles. 1986-2002 (2002), Santes Creus i les terres del Gaià. Proses
pintades (2006) [il·lustrat per Joan Cunillera], Viatge literari per la
vall del Gaià. Les terres altes (2008), Quarts i hores I. Societat i
política (2012), Ai fill que no et regalimi la salsa!
(2013) i Quarts i hores II. Terres, llocs i paisatges (2014).
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069