Cazarabet conversa con... Francesc Vera, autor de “#on acaba el poble” (Editorial Afers. Institució Alfons el Magnànim)

Un llibre pletòric de fotografies d´en Francesc Vera.

Un llibre de fotografia del que s´escriurà i no poc…

L’augment del preu de l’habitatge entre els darrers anys del segle XX i els primers d’aquest segle va fer que, esperonat per l’especulació, el mercat immobiliari no se centrarà només en la compravenda de cases, sinó que feu aparèixer, com la tardor els bolets, els anomenats «Programes d’Actuació Integrada» (els PAI), uns plans urbanístics recollits en la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística de la Generalitat Valenciana de 1994, en què l’«urbanitzador» (una gran empresa constructora o una associació temporal d’empreses creada a correcuita per la perspectiva d’un enriquiment fàcil i ràpid) tenia unes potestats tan àmplies que els propietaris dels terrenys afectats per aquella actuació esdevenien en realitat veritables «damnificats» dels programes. Com era d’esperar, aquelles pràctiques van produir una polèmica, social, política i jurídica que obligaria, el 2005, a substituir aquella llei per una de nova que, tanmateix, tot i les peticions dels afectats pels programes, no gosava derogar-los.
Quan cap al 2008 es va desinflar la bombolla immobiliària, moltes d’aquelles intervencions quedaren paralitzades o no arribaren a iniciar-se, deixant un paisatge desolat, territori de ningú, que ja no era ni camp ni ciutat. És en aquests indrets, precisament, on es centren les fotografies de la sèrie #onacabaelpoble. Una sèrie que Francesc Vera va realitzar entre l’abril del 2015 i el desembre del 2016 al voltant de diferents PAI que no arribaren a concretar-se, tot emprant per a la captura de les imatges un iPhone 5 amb l’app Hipstamatic.
Tot i estar pensada per compartir imatges en les xarxes socials (per això el hastag que dona nom a la sèrie), Hipstamatic és una aplicació en què cal seleccionar a priori, abans de realitzar cap captura, una determinada combinació d’òptica i de pel·lícula (és clar que virtuals) que produeixen un determinat efecte visual. Després de diverses provatures, el fotògraf va trobar que mitjançant la combinació de l’«objectiu» Jane i la «pel·lícula» Claunch 72 monochrome, s’obtenia el resultat plàstic que millor s’adaptava als motius que fotografiava.
Malgrat l’estil documental de la sèrie, #onacabaelpoble ens proporciona, a través de la personal mirada de l’autor, una reflexió plàstica i estètica sobre un dels aspectes més controvertits de l’urbanisme depredador de la nostra època.

Ens fixem amb lo que diuen altres mirades?

Xavier Serra: “On acaba el poble» és un títol apropiat. Semblaria, a primera vista, que demanar on acaba el poble és el mateix que demanar on comença. I no. Perquè tothom sap que ara als pobles s’entra sempre per una rotonda, o per un seguit de rotondes. I això val per a qualsevol poble i per a qualsevol ciutat del nostre entorn, com una maledicció.”

Manuel Baixauli: “Als antípodes de les postals de crepuscles, dels paisatges bucòlics, de les composicions embafoses que trobem arreu, Vera extrau art dels racons més proscrits, desprestigiats i ocults de la ciutat, i demostra, una vegada més, que l’encant no resideix en l’objecte, sinó en la mirada. No en el tema, sinó en el tractament del tema.”

Joan Dolç: “Vera utilitza aquest ull cibernètic universal amb què ens ha dotat la societat de consum exactament com utilitzem els nostres ulls biològics, acceptant les limitacions que la natura ens imposa en tant que espècie i en tant que individus, tal com acceptem la nostra miopia o qualsevol altra deficiència visual. Però descarta, això sí, i això és l’important, les maneres de mirar imposades, despulla la càmera del mòbil de prejudicis i la converteix en un ull nu.

El fotògraf, la mirada que veu més enllà de “#On acaba el poble”:

Francesc Vera (Sollana, la Ribera Baixa del Xúquer, 1953) va estudiar magisteri i posteriorment es va llicenciar en filosofia i ciències de l’educació en la Universitat de Valencia. És doctor en comunicació audiovisual per la Universitat Politècnica de València.

Va ser professor dels cursos de perfeccionament de laboratori al Centre Fotogràfic Visor, de València, professor col·laborador de l’Institut de Creativitat de la Universitat de València i professor de fotografia a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. Ha col·laborat en el màster de fotografia de la Universitat Politècnica de València i en el d’Espai d’Art Fotogràfic i la Universitat de València.

La seua obra fotogràfica s’ha pogut veure en múltiples exposicions individuals i en mostres col·lectives, així com reproduïda en publicacions diverses. Ha publicat, entre altres, els següents llibres: Breu assaig fotogràfic sobre les festes de Sollana (Ajuntament de Sollana, 1993), Càmera, llibre per a l’ensenyament de la fotografia en secundària (Bromera, 1996), Bellreguard vist per Francesc Vera (Ajuntament de Bellreguard, 1996), L’escultor Beltran, imatges de l’obra (Ajuntament de Sueca, 1999) Urbs mínima (Afers, 2009), Casa d’En Lluís Guarner (Fundació Bancaixa, 2011), A peu de foto (Afers, 2012, juntament amb Xavier Serra), 48 bodegons per a una quarantena (Afers, 2020), MIM, un assaig fotogràfic (Onada, IAM i IVC, 2020) i #onacabaelpoble (Afers i IAM, 2022).

Té obra en diverses col·leccions públiques i privades, tot destacant les de la Fundació Xarxa Cultural de Barcelona, la Fundación Telefónica de Madrid i l’Institut Valencià d’Art Modern IVAM de València.

La obra de Francesc Vera en la Sala de Exposiciones Virtual de Cazarabet:

http://www.cazarabet.com/exposiciones/francescvera/index.htm

Cazarabet conversa amb Francesc Vera:

-Francesc darrere d´aquest treball fotogràfic hi ha un propòsit, no?

Crec que, conscientment o inconscient, sempre fem les coses amb un cert propòsit, fins i tot quan les fem per passar l’estona, per deslliurar-nos del tedi. Però un propòsit amb un mínim de claredat es fa encara més necessari en un treball que es vulga una mica seriós, molt més si és un treball fotogràfic que aspira a transcendir la simple captació d’imatges.

Si amb la democratització del mitjà, en el primer quart del segle XX, qualsevol podia fer una fotografia, a hores d’ara, amb la tecnologia digital, fer-la amb una certa perfecció tècnica ha esdevingut una cosa relativament fàcil. Tanmateix, la major part de les fotografies que s’hi fan continuen sent allò que Vilém Flusser definia com un «accident probable». Un accident probable que es produeix quan l’usuari de l’aparell fotogràfic esdevé un simple operador, un «funcionari», que tot i no saber què passa entre l’input i l’output, entre el fet de prémer el botó de l’obturador i la conseqüència d’aquella acció, aconsegueix la imatge predeterminada per a la qual ha estat dissenyat l’aparell fotogràfic.

Ben cert que el domini tècnic, els coneixements sobre el funcionament de l’aparell, el saber teòric que ens aporten la semiologia i la filosofia de la imatge, els criteris estètics i culturals, la història de l’art…, ens poden ajudar a comprendre eixa «capsa negra», hermètica, que és l’aparell fotogràfic, però amb tot, no són suficients —potser ni tan sols necessaris— per superar eixe accident probable si no hi ha un propòsit de treball sòlid que tinga en compte què fotografiem, per què i per a què ho fotografiem i, sobre tot, de quina manera ho fotografiem. Cal apropar-nos, si se’m permet l’expressió, a l’«accident improbable» de bastir una obra pròpia i per a això cal intuïció, reflexió, treball i imaginació.

-Per què vas voler  escriure com una mena de tractat amb la mirada fotogràfica, en aquest cas la teva, sobre l’especulació urbanística…?

Definir-ho de tractat em sembla, si més no, excessiu. El que sí que hi ha és un discurs visual al voltant d’un motiu, d’un tema, que és el que, com a fotògraf m’interessa. Si aquesta sèrie tracta de l’especulació urbanística potser ho fa una mica de gairó, de manera indirecta. Potser es centra més en un cert fracàs d’aquella, perquè posa més de relleu el que no va poder fer, l’especulació, que no allò que va arribar a fer. I a més, s’inscriu a un lloc molt concret, en una població molt concreta, Sueca. És per això que no ho puc considerar com un tractat, sinó tan sols com una dissertació plàstica sobre una part molt específica, acotada, del fenomen, però que pot ser-ne l’exemple significatiu del fet global. Ara, cal dir també que, per a mi, és més interessant conformar un discurs visual que no elaborar un tractat sobre allò que fotografie. La «discursivitat», si podem anomenar-la així, m’és fonamental, perquè és l’única manera que entenc d’estructurar un treball fotogràfic coherent i compacte, l’única forma que trobe d’anar enllà de l’accident probable del que abans parlava. El meu interès es centra en l’expressió i no en l’explicació, perquè com a fotògraf només puc aspirar a generar emocions, i si ho aconseguesc, ja m’hi puc donar per satisfet.

-Especulació urbanística i la bombolla urbanística que aviat van esclatar deixant molt de dolor, angoixa, inclús solitud …que és el que veig amb aquestes imatges? Què hi ha allà on acaba el poble?

La bombolla urbanística va esclatar ací i allà, de manera indiscriminada, universal, sobre el 2008, però al País Valencià tingué una particularitat: els PAI. Els PAI (Programes d’Actuació Integrada) són projectes, emparats per una llei de la Generalitat Valenciana a proposta del PP, mitjançant els quals una empresa, o una agrupació temporal d’empreses, urbanitza uns terrenys, dels quals no té la propietat, que obliguen a participar els propietaris —autèntics damnificats per les condicions abusives imposades— amb l’objectiu únic d’especular a costa d’ells. Es pretenia, amb aquells programes, crear urbanitzacions i habitatges que lluny d’anar destinats a pal·liar un dèficit, venien a incrementar la bombolla i generar guanys desorbitats fins allà on fóra possible.

Amb l’esclat del 2008, molts d’aquells PAI quedaren aturats, a mig fer, en d’altres només s’havia esbossat un traçat de carrers i clavegueres i, fins i tot, hi hagueren que ni tan sols s’arribaren a iniciar. Però tot i haver-se aturat, els PAI, els legítims propietaris dels terrenys, a hores d’ara, no poden recuperar-los perquè la llei determina un termini d’execució de 30 anys des del moment en què foren aprovats.

És cert, els PAI han creat angoixa, indefensió i inseguretat en els propietaris dels terrenys afectats, però ha deixat també un paisatge desolat, erm, fracassat. Davant d’eixa situació no puc restar insensible i és per això que he volgut transmetre amb les imatges de la sèrie, la desolació, l’abandonament d’aquell espai que ja no és ni camp ni ciutat, que ha esdevingut territori de ningú, la sensació que em produeixen aquells indrets d’on acaba el poble.

Xavier Serra, en el text que ha escrit per al llibre, diu que ha trobat que, inesperadament, aquest treball és el més documental dels que he fet fins ara, i potser no deixa de tenir certa raó, però igualment, aquestes fotografies són la representació, a partir d’una mirada personal, d’allò que tinc al davant, una representació que parteix d’una estètica particular, una representació estructurada mitjançant un discurs visual que, tot i no defugir el que podria entendre’s com una denúncia, reivindica la visió pròpia, personal, creativa, perquè, com diu Manuel Baixauli en un altre dels textos del llibre amb el qual hi estic plenament d’acord, «l’encant no resideix en l’objecte, sinó en la mirada».

-Vas estudiar magisteri i filosofia…veig en les teves instantànies que hi ha una manera de voler apropar, com ensenyar…però, també, una invitació a la reflexió i al pensament… Què ens podeu dir?

Sí, vaig estudiar magisteri i posteriorment filosofia i ciències de l’educació. Després em vaig doctorar en comunicació audiovisual. M’he dedicat a la docència durant els darrers quaranta anys impartint classes de fotografia des de mitjans dels anys 80, de manera que potser s’hi puga percebre en mi una certa actitud didàctica, però en les meues fotografies pense que no hi ha un afany d’«ensenyar», en el sentit purament educatiu, de guiatge, d’aprenentatge, sinó més aviat en el sentit de «mostrar», de posar al davant de l’espectador una imatge que li provoque una determinada resposta. La meua pretensió fonamental és, després de satisfer la necessitat d’expressar-me, la de provocar una resposta emotiva en l’espectador, per molt que a més de l’emotivitat, de l’aspecte purament estètic o plàstic, la imatge puga dur associada una certa reflexió al voltant del que aquella li mostra, però això sempre depèn de la persona concreta, dels interessos, de les inquietuds, de la sensibilitat i la formació que tinga. El fotògraf amb la seua obra, fa una proposta d’interpretació de la realitat i demana de l’espectador que s’hi aproxima un mínim d’esforç perquè a partir d’allò que l’autor li planteja puga completar-la afegint-hi la seua pròpia mirada, el que li suggereix el seu intel·lecte i la seua emotivitat. Podem pensar que el fotògraf ens mostra una certa cosa, allò que ha fotografiat, però en realitat el que ens està posant davant els ulls no és tant l’objecte retratat com ell mateix, la seua necessitat d’expressar-se, de manera que l’espectador, si el treball del fotògraf és prou potent, pot arribar a participar de la intimitat de la seua mirada.

-Molts et preguntarien per què el blanc i negre….però he vist el teu web i he vist que és el tipus de pel·lícula que sempre has anat utilitzant en totes les teves series…almenys amb les que jo he vist…

Doncs, això és que has vist només una part. Fins l’any 2004, la pràctica totalitat del meu treball personal és en blanc i negre, potser, d’una banda, com a conseqüència de la llarga tradició fotogràfica de la qual procedia, però d’altra perquè, amb la pel·lícula, el procés en color depenia massa de l’automatisme dels laboratoris industrials i no em donava massa opcions de control. Amb la incorporació al meu equip d’un primer aparell digital el 2004, i després de les temptatives oportunes a les que m’obligava el canvi tecnològic, aquell control començava a ser possible amb els programes d’edició d’imatges que cada vegada més han anat emulant el que era el treball del laboratori químic, de manera que ja els treballs posteriors, Urbs mínima, Gent que passa, Absències, tota la sèrie de retrats que vinc fent… són en color. De fet #onacabaelpoble ve a ser una tornada al blanc i negre després de més d’una dècada de color. Una tornada motivada per causes diverses, entre les quals, tot i el retrobament, no hi ha la nostàlgia d’un procediment o d’una estètica. M’he decantat pel blanc i negre perquè entenia que, en aquesta sèrie, el color podia aportar una visió massa romàntica, massa plaent, del que fotografiava. La imatge monocroma, en canvi, ens apropa a una estètica més inquietant, fins i tot pertorbadora, en consonància amb el sentiment que em provocaven aquells indrets.

Hi ha, d’altra banda, com em va seduir el resultat que obtenia amb un iPhone 5 i l’app Hisptamatic per respondre estèticament al que fotografiava. Un recurs, aquest, determinant en gran part per al plantejament conceptual de la sèrie en lligar-lo a la reflexió sobre el moment actual de captació massiva d’imatges amb els telèfons mòbils i la difusió immediata per la xarxa. Hipstamatic és una app pensada, a l’igual que l’Instagram, per a la difusió d’imatges amb un cert aspecte vintage en xarxes socials, d’ací que el títol del treball prenga la forma de hastag. De fet algunes de les primeres imatges les vaig difondre mitjançant les xarxes habituals amb aquesta etiqueta. Però a diferència d’Instagram, Hipstamatic no aplica els filtres després de feta la imatge, com en aquella, sinó que cal escollir-los abans de la captura i tractar de «previsualitzar» mentalment el resultat, com es feia amb una càmera de pel·lícula convencional. D’altra banda, la imatge que hom obté, donat l’alt nivell de compressió provocat pel software del mòbil i l’agressivitat del filtre escollit, no permet de fer manipulacions posteriors si no és a costa d’una pèrdua de qualitat que la faria inservible, raó per la qual la immediatesa del procediment, que podria entendre’s com un defecte, esdevé tot un repte, fins i tot un avantatge, en reduir al màxim la tècnica per deixar tot el protagonisme a la perícia i la intencionalitat de la mirada.

-En tota la teva obra fotogràfica hi han molts punts en comú…no? ; a banda de que algunes sèries siguin, més o menys, contalles d´allò que està passant, de la vida quotidiana….?

Supose que els déu d’haver, de punts en comú… si no potser hi hauria un dèficit de coherència. En els meus treballs hi ha temàtiques variades, generalment de coses i situacions quotidianes, com molt bé apuntes, si deixem de banda els que he hagut de fer d’encàrrec, però pense que sí que hi ha una mena de fil soterrani que lliga el que he anat fent, tot i que, en descabdellar-lo, s’hi pot percebre una certa evolució al llarg del temps. Ara bé, quin és eixe fil? Estic d’acord amb Van Lier quan diu que una fotografia és un procés substractiu, un tall en el temps i en l’espai. El tall temporal redueix la continuïtat del temps a un «instant» indefinit que es perpetua en ell mateix, i el tall espacial aïlla l’objecte del context, el condemna a ser independent d’allò que l’envoltava, transformat en un fora de camp permanent i perpetu. En tota fotografia hi eixe doble efecte, però, de vegades, un pot predominar sobre l’altre. Doncs bé, opine que el fil conductor del meu treball, sense menystenir la qüestió temporal, que és indefugible, es centra bàsicament en l’aspecte espacial, en com l’espai físic que m’envolta es transforma en espai fotogràfic i en la manera com la disposició i l’ordre de tot allò que apareix en la imatge fa prendre significats i relacions que només tenen sentit dintre la fotografia, relacions i significats que em permeten de superar l’anècdota, la quotidianitat que la provoca. Crec que fou, cap a final dels 90, quan vaig enllestir la sèrie Paisatge mínim, que en vaig ser conscient d’aquesta característica de la meua fotografia, tot i que ja n’era conscient de la importància que per a mi havia tingut sempre la composició en la realització de les fotografies.

-Per cert, com va l´exposició, ara en el present, a València sobre aquest llibre?

N’estic ben content. És un treball que m’ha donat moltes satisfaccions, aquest #onacabaelpoble. Les imatges de la sèrie les vaig realitzar entre abril de 2015 i desembre de 2016 i ja a finals de 2017 l’havia acabat d’enllestir, però degut a altres projectes i circumstàncies no ha estat fins enguany, gràcies a l’interès de l’Editorial Afers i la Institució Alfons el Magnànim que l’han coeditat de manera exquisida, que s’ha pogut publicar el llibre. A conseqüència de la publicació, Nicolás Llorens, director de ValènciaPhoto, em va demanar de realitzar l’exposició dintre del festival en la Llotgeta centre de fotografia, de la Fundación Mediterráneo, on poden veure’s 40 de les 66 fotografies que hi ha al llibre. La veritat és que l’exposició llueix molt bé a les parets de la Llotgeta i, a hores d’ara, té una afluència de públic magnífica, doncs em diuen que ha superat qualsevol altra de les exposicions que s’hi han fet amb anterioritat. Realment, és per estar content per l’acollida de la sèrie.

-Es pot dir que és un reportatge periodístic fotogràfic?

No, en absolut. Si #onacabaelpoble és documental, ho és de manera tangencial, subsidiària. Tot i la temàtica, no està concebut com un reportatge periodístic sinó més aviat com un assaig fotogràfic, ja que predomina la reflexió plàstica i visual sobre el que em suggereixen uns determinats PAI que han modificat el meu paisatge proper. Quan vaig iniciar la sèrie ja no hi havia l’actualitat del tema, doncs la bombolla havia esclatat vuit anys enrere, però quan, per casualitat, en caure algunes de les tanques, vaig trobar aquells espais, l’efecte que em va produir em demanava una resposta, i aquesta només podia ser la de canalitzar el sentiment que em generava mitjançant la fotografia.

-Però “On acaba el poble” aconseguim també poder mirar en un altres ulls i fer com un examen de consciència d´allò que es va fer bé i allò que es va fer malament…assumir-ho, fer memòria i canviar…no?

De vegades, alguna amistat m’ha dit en veure una fotografia meua: «jo també estava en aquest moment i en aquest lloc i això no ho he vist». Bé, eixa, crec, és la meua feina, mirar d’una manera pròpia sobre el que tenim al davant, ja siga sobre fets extraordinaris o sobre coses quotidianes. I això, de vegades, pot causar sorpresa en l’espectador o pot acabar per suggerir-li coses que potser no s’hauria plantejat. No sé… La meua no és la vana pretensió de canviar el món mitjançant les fotografies que faig, però sí la de copsar i emocionar d’alguna manera l’espectador que les observa i si això li evoca res o li provoca un lleuger canvi, si l’enriqueix ni que siga una mica en la manera de percebre les coses que l’envolten, jo ja em donaria per satisfet.

Una persona que havia visitat l’exposició em va dir que les fotografies li havien resultat inquietants, torbadores, però al mateix temps atractives i belles. Opine que si les fotografies no hagueren estat atractives i belles per a ell, difícilment li haurien pogut causar ni inquietud ni torbament, sinó indiferència. Ara bé, podria això dur aparellat que l’espectador es posicionés en contra de l’afany especulador? Li hauria fet prendre consciència sobre la necessitat de protecció del paisatge? No ho sé…, perquè pot ser, fins i tot i per molt que semble paradoxal, que a algun d’aquells personatges que s’hi dedicaren a especular amb els PAI sense pensar ni en el paisatge ni en l’ecologia, aquestes fotografies també podrien resultar-li torbadores i inquietants, potser fins i tot trobar-les belles, però n’estic segur que, a la primera ocasió, tornaria a fer una operació d’aquelles sense mirar pèl i sense cap remordiment de consciència.

No obstant això, no vull ser pessimista, doncs al llarg de la història de la fotografia hi ha hagut treballs que han tingut repercussió en la consciència de la societat (pense, per exemple, entre d’altres, en les fotografies de nens treballadors de Lewis Hine), però, també és cert que la tingueren perquè eren la manifestació visual de moviments socials que reivindicaven un canvi i pressionaven els poders polítics per aconseguir-ho.

-Què hi ha, Francesc, On acaba un poble?

Jo recorde un poble que no acabava, un poble on les cases tenien una continuïtat amb les hortes, els horts, els sequers i les construccions agrícoles que s’hi podien trobar i on s’estenia l’activitat del veïnat. Ara, després d’aquesta intervenció agressiva, el poble acaba de sobte i al cul de les cases, dels edificis, hi ha un brossegar immens, inútil, que no és ni tan sols transició entre la ciutat i el camp.

-Amic Francesc, com et documentes i quina metodologia de treball utilitzes a l’hora de treballar-hi?

Hi ha ara una certa moda, en fotografia, de treballar en allò que en diuen per projectes. Jo funcione d’un altra manera. Per regla general no em documente, perquè no em cal. Només en el cas que es tracta d’un encàrrec, aleshores he de partir d’una certa informació sobre el que m’encomanen, però si l’encàrrec no em motiva formalment i temàtica, no l’accepte.

Els treballs em solen eixir al davant de la manera més inesperada i solen concretar-se en sèries que es desenvolupen al llarg del temps, potser fins i tot anys, fins completar el trencaclosques. En el cas de #onacabaelpoble parteix de la troballa d’un espai que em crida l’atenció i de l’experimentació d’una aplicació del telèfon mòbil que havia estat fent servir com a divertimento durant un curt termini de temps. En altres ocasions prenc consciència, revisant les fotografies que vaig fent, que hi ha una certa línia que va prenent cos i em mostra una possibilitat discursiva que em motiva a seguir-la de manera més o menys obsessiva fins que considere que la sèrie ja té una coherència o veig que les noves imatges ja no aporten res de nou o em resulten ja reiteratives. Diríem que el meu «mètode» de treball combina la intuïció i la reflexió. Fotografie de manera quasi impulsiva, que no vol dir fotografiar a la babalà, sinó buscant aquells espais o situacions que en principi m’interessen i deixant fluir la intuïció sobre la possibilitat de concreció fotogràfica del que tinc al davant per anar completant el trencaclosques que abans comentava. Sense arribar a la idea de «revelació» que proposava Weston, opine que fotografiar, més que un acte en sí, és un «estat», és a dir, per fotografiar cal que el fotògraf siga en un cert «estat» de predisposició, de «necessitat» de fotografiar. Després vindrà un treball de reflexió per articular un discurs coherent i personal. Al llarg de la realització de la sèrie hi ha una alternança entre els moment d’intuïció i els de reflexió, per això un treball pot tardar mesos, i fins i tot anys, en quedar enllestit. Així, per exemple, fa quinze anys vaig començar una sèrie de retrats de personatges que encara vaig continuant. Una cosa que m’obsessiona quan treballe una sèrie és que cada imatge ha d’aportar alguna cosa al conjunt, però, a més, ha de tenir sentit per ella sola, és a dir, pretenc que cada imatge tinga unes qualitats estètiques i expressives pròpies però que, al mateix temps s’integre en la sèrie com una peça indefugible de l’engranatge, la qual cosa obliga a un procés de selecció molt exigent, fins tenir el trencaclosques complet.

Potser l’únic treball personal que s’acosta a un «projecte» stricto sensu, però fins a cert punt només, siga 48 bodegons per a una quarantena, plantejat com a conseqüència del confinament del 2020 per la pandèmia i que donà peu al llibre del mateix títol publicat per Afers.

Amic quan acabes una serie, una col·lecció de fotografies ….hi penses ja en una altra serie? Què ens  pots dir?

Quan done per acabada una sèrie (en realitat les sèries no s’acaben, sinó que més aviat s’abandonen) i la publique o l’expose se’m sol crear una mena de buit, de necessitat d’aturar-me un temps per deslliurar-me’n, però en realitat sempre hi ha sèries iniciades o mig enllestides que han anat superposant-se i que esperen el seu moment per ser resoltes. No m’agrada parlar de coses que encara no tenen una clara possibilitat de reeixir, però, per exemple, després de Paisatge mínim i d’Urbs mínima em vingué la idea d’una sèrie que explorara el mateix concepte sobre el jardí, que no sé si trobarà la manera de fer-se realitat, tot i tenir ja algunes imatges que podrien servir. Tinc mig enllestida també una sèrie sobre l’espai que ens procuren els museus i iniciada una altra sobre la mar, tal i com jo la percep, des de la línia de costa… I, és clar, continuar la sèrie de retrats…, però d’això ja en tindrem temps de parlar.

_____________________________________________________________________

Cazarabet

Mas de las Matas (Teruel)

http://www.cazarabet.com

info@cazarabet.com