La Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Francesc
Foguet i Boreu, autor de “Maria Aurèlia Capmany,
escriptora compromesa (1963-1977)”
(Publicacions de l’Abadia
de Montserrat)
Francesc Foguet i Boreu s´aproxima als escrits d´aquesta
dona incisiva, però a la vegada sensible.
Edita aquest apropament des de Publicacions de
l´Abadia de Montserrat.
El llibre pertany a la col-lecció de Textos
y Estudis de Cultura Catalana, dins
la materia de Biografies i Memòries.
Allò que ens diu la sinopsis del llibre:
Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) desplegà
durant el tardofranquisme
una intensa activitat en els
fronts literari, teatral i periodístic. Esdevingué, així, una de les escriptores més significades de la represa
cultural i de la dissidència intel·lectual
a la dictadura franquista. A partir de documentació inèdita, Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977)
defineix, d'entrada, la classificació que els aparells repressius del règim feren del grau de dissidència activa de l'escriptora barcelonina. Avalua, tot seguit,
els trets fonamentals del discurs ideològic que destil·la la seva obra assagística, memorialística i periodística, i també la implicació en la resistència
cultural i el compromís polític
de signe inequívocament antifranquista, que la dugueren a militar al Partit Socialista
de Catalunya. Finalment, analitza
la censura que el règim feu
de la seva obra assagística
i la lectura ideològica que se'n
deriva. En annex, es reprodueix
la documentació repressiva
sobre Capmany procedent de l'Archivo General de la Administración, d'Alcalá
de Henares, i de l'Archivo General del Ministerio del
Interior, de Madrid.
Cazarabet conversa amb
Francesc Foguet i Boneu:
(fotografíes de Susanna Mases i Pallarés)
-Francesc,
quin buit ve a omplir aquest llibre,
Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977)? O sota
quina necessitat neix aquest llibre que analitza a l´autora i als seus escrits
compromesos?
-El llibre permet aprofundir en una de les etapes més desconegudes
de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany. Analiza, tan a fons com m’ha
estat ndepen, l’activitat extraordinària que va
desplegar Capmany en diversos àmbits:
el literari, el teatral i el
periodísitc. Crec que podem arribar a concloure que va
ser una de les escriptores més
rellevants de la represa cultural i de la dissidència intel·lectual a la
dictadura franquista.
Plantejat com un encreuament d’estudi i assaig, el llibre neix de la necessitat de donar a conèixer una documentació inèdita procedent de l’Archivo General de la Administración, d’Alcalá
de Henares, i de l’Archivo General del Ministerio de l’Interior, de Madrid, tots dos
encara avui dia massa opacs.
El volum també és deutor de la fascinació que, com a intel·lectual, em causa l’escriptora barcelonina. Coneixia el seu teatre, però volia
capbussar-me en l’obra assagística, i també en les seves
memòries i els seus articles d’opinió
per avaluar els trets fonamentals del seu discurs ideològic.
Finalment, m’interessava
saber per què Capmany va
implicar-se en la resistència cultural i per què va ndepe un compromís polític tan explícit amb el Partit Socialista de Catalunya. No sóc
ningú per jutjar ningú, però considero que va ser
un error implicar-se en política, perquè, d’una banda, va perdre una mica
(no gaire, perquè Capmany era una dona que no acceptava
imposicions ni fou mai una intel·lectual “ndepend”) de la seva ndependencia de criteri, i, de l’altra, va perdre moltes hores que hauria pogut dedicar-se a escriure (i els lectors n’hauríem sortit guanyant). Però també és veritat
que, com a regidora de Cultura de l’Ajuntament
de Barcelona va fer una molt
bona feina.
Val a dir que el PSC
era una força política molt
diferent de l’actual, ja que el 1977 defensava sense problemes el dret a l’autodeterminació de
Catalunya. En canvi, ara el PSC(PSOE)
s’ha alineat amb els partits
(Ciudadanos i PP) que reprimeixen la democràcia i que limiten els drets polítics dels catalans.
-Com ha anat, com
ha sigut la tasca d´investigació
envers aquest llibre; així com
la feina de documentació?
-La recerca sempre és un procés apassionant.
Molt laboriós, moltes hores de dedicació, moltes dificultats. Com he comentat abans, els arxius oficials
no posen gens de facilitats als
investigadors per consultar la documentació
que preserven. Un fet que contrasta amb la transparència dels arxius europeus.
Sembla com si els arxius de l’Estat
espanyol no vulguin que s’investigui el passat de la
dictadura franquista. El cas del Centro Documental de
la Memoria Histórica de Salamanca és d’escàndol. Tot són traves burocràtiques
i impediments.
Recordo la primera vegada que vam anar a l’ Archivo de la Administración
de Alcalá de Henares. Érem tres professors:
una col·lega americana, una professora
del meu departament i un
servidor. Després de passar
tots els tràmits, gestions, etc., un autèntica cursa d’obstacles, que
et fa perdre un temps valuós, la professora americana
va presentar una queixa indignada al cap de sala de l’arxiu, perquè tot allò
li semblava
tercermundista...
-I
com és ficar-ho
tot en ordre? Parla’ns, amic, un xic de la metodologia de treball que hi desenvolupes…
Posar-ho tot en ordre és
com fer un trencaclosques. Vas unint les
peces, algunes tan menudes
que són difícils d’encaixar. Moltes hores de lectura, de reflexió i d’escriptura. Primer, hi ha la
fase de documentació (aplegar el màxim
de documents possibles de tots els arxius
haguts i per haver) i la
lectura minuciosa de l’obra capmanyiana;
a continuació, cal ordenar tot aquest material, transcriure els documents per posar-los en l’annex
(considero que és important
d’oferir les evidències al
lector); tot seguit, analitzar-los, comprendre’ls i
completar-los amb altres lectures; finalment, l’escriptura del treball i les successives revisions. Quan arriben les proves d’impremta, cal tornar-ho a llegir tot i acabar de revisar-ne les badades.
-Ha estat difícil fer-hi una tria d´ aquests escrits?
-No, perquè he analitzat tota la seva obra assagística i he transcrit en annex tots els
documents inèdits que vaig trobar als
arxius consultats. És molt possible
que algun dia aparegui més documentació
“repressiva” que atenyi l’escriptora barcelonina. Però, en el meu cas, he inclòs en el treball tota la documentació de què disposava. Crec que val la pena
de fer l’esforç de transcriure la documentació “repressiva” i oferir-la al lector
perquè explica molt bé la mentalitat feixista que la inspira i perquè pot comprovar-ho llegint la documentació.
-Per qui penses que estava més influenciada aquesta escriptora compromesa…?
-Bàsicament, pels escriptors francesos: Sartre i Beauvoir, sobretot. Potser també Camus. De catalans, el seu gran mestre era Salvador Espriu. Capmany va ser una lectora voraç
i va beure de moltes tradicions i referents, també filosòfics.
-Parla’ns, per favor, una miqueta dels escrits que van sofrir molta repressió,
censura…
-En el llibre analitzo només l’assaig, perquè el teatre ja vam
estudiar-lo, amb la Sharon Feldmand,
en el llibre Els límits del silenci. La censura
del teatre català durant el franquisme, publicat el 2016. A grans trets, la censura de llibres era molt arbitrària, semblava més pensada per infondre por i provocar l’autocensura
que no pas per prohibir llibres
sencers, que, naturalment,
també ho va fer. El cas és que la literatura catalana
publicada durant la dictadura franquista és una literatura reprimida, retallada o prohibida. Hauríem de fer un esforç molt gran per tornar-la a
publicar restituint els fragments censurats, com s’ha començat
a fer amb alguns clàssics contemporanis.
En general, les resolucions
de la censura tendien a mutilar els
assaigs capmanyians que tractaven temes “sensibles” que atemptessin
contra l’ordodòxia spectoca
o moral del règim. Per exemple,
de La joventut és una nova spec?, va retallar-ne un llarg passatge sobre sexe i matrimoni. L’assaig feminista de Capmany
també va patir nombroses supressions, perquè Capmany hi posava
al descobert els tabús
religiosos i polítics del règim
franquista. Per dir-ho ràpid,
qualsevol specto que, en els seus llibres,
qüestionés la moral, la religió
o l’ideari franquistes va
ser objecte de censura o d’anatema.
No s’admetia cap dissidència a la doxa del règim. Alguns partits
neofranquistes espanyols mantenen posicions molt semblants.
-Imagino que, com a feminista, li deguera ésser difícil desenvolupar la seva feina ja no com
a creadora i pensadora….també com a dona i dinamitzadora cultural, social…
-Sí, era una dona que havia
de fer front a un món dominat pels
homes, a un masclisme imperant tant a la dreta com a l’esquerra
de l’espectre polític. Però Capmany era tot un caràcter i s’imposava de seguida allà on anava. D’una
gran intel·ligència, va treballar
molt durament per fer-se un lloc en el món “mascle” de la cultura i de
les lletres catalanes.
-Ens interessaria que ens parlares un xic més del paper d´ aquesta dona compromesa…
-Crec que Capmany va ser una femme de lettres,
una intel·lectual en el sentit
zolià del terme: una
persona que volia incidir en el seu
món des d’uns plantejaments del catalanisme d’esquerres. Els seus assaigs, els
seus llibres de memòries, el seu articulisme són escrits per tenir una l setsia en el present. D’aquí ve que puguem
considerar-la una escriptora compromesa
amb tots l sets i uts.
-El teatre, na Maria
Aurèlia Capmany era
dramaturga, era una mena de sortida per als neguitosos i per aquells que estimaven la llibertat front a l’ofec que simbolitzava la
dictadura?
-Sí, Capmany va escriure teatre, com ella mateixa reconeixia, perquè calia omplir un buit en aquest camp. Per a mi, l’obra més
emblemàtica és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort
de Francesc Layret, advocat
dels obrers de Catalunya
(1970). Va ser estrenada clandestinament. Reivindicava un dels líders més carismàtics
del catalanisme d’esquerres:
Francesc Layret, assassinat
pels pistolers de la
Patronal. El seu teatre de
cabaret també és molt vivaç i suggerent. Ara, malgrat la seva dedicació al teatre, Capmany em sembla
que s’ha d’observar i comprendre com un tot, és a dir,
com una intel·lectual lliure i compromesa amb el temps que li va tocar de viure.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069