La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Raül González
Devís, autor de “Maquis i masovers. Entre la resistència, la supervivència i el
terror” (Onada)
Un llibre que s´endinsa, analitzant
,des d´una acurada investigació, el fenòmen dels maquis que esdevingué
una mena de lluita diària entre la resistència, la supervivencia i el terror.
És un llibre de la Editorial Onada dins la
col-lecció Biblioteca La Barcella , sèrie Minor, 03.
Raül González Devís fa
un treball exquisit. On retrata molt bé la lluita contra la dictadura
franquista plena de por, de maneres de supervivencia, de diverses maneres de
resistència…
Allò que ens explica la Editorial Onada:
http://www.onadaedicions.com/producte/maquis-masovers-resistencia-supervivencia-terror/
La resistència armada antifranquista va
representar el major esforç que hi haguè per enderrocar la dictadura de Franco.
Els recursos humans i materials dedicats, incorporats des de l’interior i
enviats des de França (especialment pel PCE), pretengueren bastir un projecte
armat per restaurar la República. Significant tant la consagració del compromís
antifranquista d’exiliats o represaliats com un refugi per escapar de la
repressió i per sobreviure, implicà esperances, grans expectatives i enormes i
valuoses pèrdues. L’objectiu de la present obra, és efectuar un anàlisi de
l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), des de l’òptica
territorial i del component humà que integrà i col·laborà amb l’Agrupació. El
caràcter i la procedència dels integrants, així com el procés de formació
d’aquella resulten essencials per entendre les seves peculiaritats i diferències
respecte les altres agrupacions armades antifranquistes. Així, a més
d’analitzar la seva formació, s’exposen les característiques de l’espai
territorial rural, dispers i muntanyós on s’assentà i es nodrí l’Agrupació,
plantejant la incidència de la conflictivitat agrària haguda i la complexa
relació entre el camperolat i els guerrillers. Es rescata aquesta gent anònima
que integrà l’AGLA, a partir d’un anàlisi exhaustiu de la seva heterogènia
composició interna i de les variades trajectòries i perfils dels seus membres.
Junt a ells, s’analitza el polièdric paper assumit per la població civil (tant
masculina com femenina), particularment masovers, vital en el naixement,
consolidació i final de les partides, així com les formes i els efectes d’una
repressió antiguerrillera que degollà l’Agrupació i trasbalsà enormement el
territori.
L´autor, en Raül González Devís: (Castelló de
la Plana, 1981) és professor de Geografia i Història i doctor per la
Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en la resistència armada
antifranquista i en processos de violència política, les seves línies de
recerca l’han portat des de la dictadura de Primo de Rivera al franquisme;
també ha treballat sobre la didàctica i l’ensenyament de la història, així com
en estudis locals i comarcals centrats en les comarques del nord del País
Valencià. És autor del llibre Tragèdies Silenciades. Repressió franquista
i maquis en les comarques del nord del País Valencià, així com de diferents
articles i col·laboracions en obres col·lectives.
Una interesante reseña del libro en el número
40 de la revista Caramella a cargo de Vicent Pallarés Pascual:
http://www.cazarabet.com/conversacon/textos/caramella40.pdf
Cazarabet
conversa amb Raül González Devís:
-Amic
Raül. Explica´ns, per favor…què t´ha dut a escriure aquest llibre?
-En primer lloc, s’ha de tenir
present que aquest llibre deriva d’una part de la meua tesi doctoral i
s’emmarca, per tant, en el seu procés de recerca. I en segon lloc, volia
analitzar el fenomen de maquis des d’una perspectiva novedosa i diferent al que
usualment s’ha publicat. Per això, vaig decidir enfocar la resistència arnada
antifranquista des de l’àmbit territorial on actuà l’AGLA, el component humà
dels guerrillers i les relacions entre els maquis i els habitants del
territori.
-Per
què et centres en la relació entre Maquis i massovers?
-Perquè resulta fonamental per
entendre tant l’assentament dels guerrillers com l’actuació i el final de les
partides. L’AGLA s’assentà en territoris muntanyosos, agrestes, mal comunicats
i amb poblament dispers. Els masovers, tant propietaris, mitgers o
arrendataris, foren els habitants que residiren en aquestes contrades i, amb
això, es convertiren en el sostén fonamental de les partides guerrilleres
alhora de subministrar-se, informar-se, refugiar-se i per crear xarxes
polítiques de suport. Les masies, hàbitats dispersos allunyats dels principals
nuclis de població, constituïren l’aliat natural d’uns guerrillers que buscaren
el contacte, l’ajut de la població i, com a projecte polític que era, ampliar
les simpaties populars. Atenent la desigualtat de forces existents i
l’escassetat de recursos per part dels guerrillers, es buscà evitar riscos
recorrent a masies situades lluny de la presència de destacaments de la Guàrdia
Civil. Així doncs, els masovers representaren el cordó umbilical de la
guerrilla.
-Hi
ha molt de ressó de les converses que has tingut que anar sentint durant la
teva joventut a vora del foc?
-El tema del maquis i,
especialment de la repressió franquista, que en aquesta conjuntura va ser molt
dura i indiscriminada, ha estat rodejat d’un general silenci i, quan s’ha
parlat, s’ha fet gairebé en xiuxeig. Fins i tot avui en dia, en alguns pobles
on afectà molt el fenomen, no es parla o es parla en veu molt baixa i de forma
condicionada. Justament, un dels reptes pendents és normalitzar, a nivell tant
historiogràfic (acadèmic) com divulgatiu, el tema. De fet, a més del silenci,
altres punts a superar han estat les visions excesivament criminalitzadores,
però també idealitzadores, les quals no han ajudat al coneixement rigoròs del
fenomen. Des del meu punt de vista, crec que poc a poc, es va superant el buit
i espere que aquest llibre siga una aportació al respecte.
-Què
penses que aporta de nou aquest estudi e investigació envers els maquis i els
massovers a la historiografía dels mateixos?
-Confie en què siga una bona
aportació. En la historiografia del AGLA, una gran part de les obres ha seguit
una línea político-militar, amb descripcions i enumeració d’accions o fets
repressius fonamentalment. I, possiblement amb alguna excepció, com la de M.
Yusta, no s’ha analitzar de forma més completa la complexa relació entre
guerrillers i masovers. L’anàlisi del com, quan i per què es va col·laborar amb
els guerrillers no s’ha realitzat amb profunditat. Al llibre intente fer-lo,
vinculant-lo també amb el paper determinant dels llaços primaris, de parentesc
o amb les afinitats polítiques. I també plantejant fins a quin punt la
distribució de la propietat o la conflictivitat agrària pogueren afectar tant
l’ajut com el reclutament.
-Com
van esdevindre la difícil i o delicada, ja d´entrada, relació entre el moviment
guerrillers dels maquis i els massovers?
-Era una relació necessària per
als guerrillers. Sense l’ajut dels masovers i dels habitants del territori, ni
es podien subministrar o avituallar-se, ni rebre informació dels moviments de
la Guàrdia Civil o de posibles objectius econòmics, ni descansar o alimentar-se
les nits de marxa. Representava un element vital pel projecte (polític)
guerriller. Altrament, pels masovers la presència guerrillera podia representar
una alteració indesitjada d’una vida quotidiana basada en l’aferrament al
treball i al cicle agrari. Ara bé, els lligams de coneixença amb membres de les
partides, el veïnatge o experiències compartides (com podía ser l’estada a la
presó), les afinitats polítiques, i, fins i tot, el mòbil econòmic que es podia
obtindre (amb la compra dels guerrillers de diferents tipus de productes)
podien determinar la decisió d’ajut. Per això, la relació va ser complexa,
polièdrica i variable.
-Quin lloc ocupa la por i l´escarment entre els massovers? I
entre els maquis?
-La por, derivada de la
intensitat repressiva, va ser el factor que més condicionà el paper de la
població civil. Des de finals de 1947 els nous mètodes repressius foren
especialment brutals. Desenes de Ley de
Fugas a simples masovers o vilatans, centenars d’empresonaments, tortures,
evacuacions de masies o l’acció de les contrapartides, sembraren de temor i
d’indefensió al territori. La por a l’acció punitiva de la Guàrdia Civil,
l’augment de l’expectativa del risc que podía ocasionar qualsevol mínim
contacte amb els guerrillers, així com la voluntad de congraciar-se amb aquesta
o la cerca de recompenses, determinaren tant la inhibició com l’increment de
les delacions i una major cooperació amb la Guàrdia Civil.
-Com
ha anat el treball de documentació i d´estudi envers aquest llibre?. Com teu has fet? Quan de temops has invertit en aquesta
investigación que, ara, gràcies a Onada veu la llum amb un llibre?
-El treball de documentació s’ha
basat en la cerca i tractament de diferents fonts, algunes més complicades
d’obtindre que d’altres. Des de testimonis orals, registres civils locals,
arxius provincials de Terol i Castelló, l’arxiu militar de València, i estades
a Saragossa o Madrid a consultar sumaris militars, la documentació disponible
de la Guàrdia civil o l’arxiu del PCE.
Ja fa més de deu anys que
investigue sobre la resistència armada antifranquista. Possiblement, ho faig,
de forma més sistemática, des que vaig començar la recerca doctoral, des del
2013. En el marc d’aquesta, després de publicar l’altre llibre Tragèdies Silenciades, vaig concloure
també la tesi doctoral i, ara, el llibre Maquis
i masovers.
-Com
esdevé un moviment de partides d´homes emboscats amb l´AGLA?—tot i que veig que
tú toques o mires poc a l´Aragó…---
-L’AGLA va ser la nova denominació
que, des d’octubre de 1947, va adquirir l’AGL. Però Aragó, bàsicament Terol, va
ser la provincia on més activitat guerrillera hi hagué; de fet, el 30% dels
integrants de l’AGLA foren d’allà. Per això, malgrat que el llibre està en
català, també tinc present, junt les comarques castellonenques o el sud de
Tarragona, Terol. Altrament, l’afegit d’Aragó no vol dir que abans no s’actuès
al territori aragonès: el canvi de denominació coincidí
en la formació d’un nou sector, el 23, a partir del 17 i potser que tingué l’afany de donar una imatge expansiva, de
força i de major control de territori.
-Com
eren els primers guerrillers i com van anar desenvolupant les seves accions en
aquest territori…
-Des del principi, hi hagué una
certa heterogeneïtat en els guerrillers que actuaren. L’AGL, formalitzada a la
primavera de 1946, es formà a partir d’una triple confluència: guerrillers
provinents de França, guerrillers provinents de la guerrilla urbana comunista
de València i guerrillers naturals del mateix territori que s’incorporaven
generalment perquè eren buscats per les forces franquistes i per escapar de la
repressió. Des de novembre de 1944 comencen a veure’s els primers guerrillers
provinents de l’operació Reconquista de
España de la Vall d’Aran; i durant el 1945, també actuen els primers grups
d’autòctons, cas del grup de Cinctorrà
o el de Petrol o el grup armat de
l’àrea metropolitana de València impulsat pel PCE. El contacte entre tots ells,
no sense conflictes, donà peu a la unificació i a la creació, amb l’impuls
també del Comité Regional de Levante del PCE, de l’AGL.
-Molts
dels guerrillers ja venien de moltes lluites, de dos guerres….la il-lusió podia
al cansanci?
-La gran part dels guerrillers
havia estat en la Guerra Civil, experiència que els marcà, tant per la propia
politització i afiliació massiva a sindicats o Partits, com per l’aprenentatge
en l’ús de les armes i la creació de vincles de camaraderia entre companys. A
més, els que arribaren de França, havien continuat lluitant victoriosament contra
els nazis en la II Guerra Mundial. Així doncs, l’èxit de la resistència
antinazi generà expectatives entre els guerrillers i molts assumiren que
derrotar a Franco era possible. I més, quan, des de la mateixa propaganda del
Partit, s’assegurava, per incentivar la mobilització antifranquista, que la
població espanyola recolzava fermament els nuclis d’oposició i estava disposada
a la insurrecció. Podem dir que la propaganda del PCE i les expecatives creades
(també en vistes a ajuts internacionals) enlluernaren els guerrillers i els
despertaren il·lusions que després no es cumpliren.
-Com
era el territori on els guerrillers operaven?.Quines
característique oferia per a que fou un dels llocs més vermells de la guerrilla
després la guerra civil?
-Era un territori apte per la
lluita guerrillera: muntanyós, agreste, mal comunicat, amb poblament dispers i
amb antecedents de guerres carlistes. A més, estava a unes dues-tres setmanes a
peu de França, una distancia més propera que altres territoris on hi hagueren agrupacions,
i que permetia un major contacte amb la direcció del Partit. Per això, pel PCE,
l’AGL va ser una agrupació que despertà altes expectatives i on envià més
recursos i quadres que altres territoris.
-En
general, com van ésser les relacions entre guerrillers i masovers?. Tot depenia de com era la possició o el possicionament
del massover? No sé deguera esdevindre diferent si el massover era més
conservador o si era simpatitzant de la República….
-Com
he dit abans, foren complexes i també variables. A més, foren desiguals a nivell
territorial i temporal: hi hagueren zones on hi hagué més recolzament que
d’altres i al principi hi hagué més ajuda que al final. La ideologia o haver
compartit militància fou un factor, però no l’únic: també hi hagué que ajudà
per conèixer algún guerriller, per vincles familiars, per solidaritat primària
o per móbil econòmic, ja que els guerrillers solien pagar, fins i tot per
damunt de preus de mercat. També depengué de les perspectives de risc que
tingueren els masovers respecte la seva acció i, especialment, per la por
derivada de la repressió franquista.
-El
món rural, aquest món rural del que ara tan es parla per la despoblació…aquest
món ja va tindre una forta sacsejada amb aquest fenòmen i la resposta que van
donar-hi al fenòmen maquis… com va ésser la del general Pizarro fent que la
particular manera de viure dels massovers i massoveres es vegera arrancat quan
va prohibir habitar i viure a les masies…Què ens pots dir?
-Hi ha molta gent que té un
pitjor record d’aquests anys que no pas de la Guerra Civil. I la repressió hi
tingué quelcom a veure, especialment des de l’estiu de 1947, amb l’arribada del
general Pizarro. L’aplicació indiscriminada de la Ley de Fugas, amb un alt percentatge de víctimes mortals entre la
població civil i masovers, la pressió asfixiant de la Guàrdia civil en un món
rural on no existía l’anonimat, els abusos, les tortures, les contrapartides i
les evacuacions de masies trasvalsaren la vida dels habitants. I fou un factor
que inicià un abandonament de les masies que es generalitzà des dels anys 60
amb la crisi agrària.
-El món massovers va patir molt de l´escarment, oi?. També es van resentir les seves relacions
, em refereixo a la dels massovers, amb la de la resta de comunitat,
pobles, aldees…Com ho veus?
-Van haver masovers que
abandonaren les masies i també gent que se n’anà dels mateixos pobles. La
violència haguda, especialment la emmarcada en l’acció repressiva de la Guàrdia
Civil, provocà o,més bé, afonà la fractura social
existent. I la consideració d’apestats a aquells que ajudaren, simpatitzaren o
tenien llaços de parentesc amb guerrillers provocà la marginació o l’exòde
d’habitants d’aquests nuclis.
-I
als maquis s´els perseguien com a conills…deguera esdevindre un
escenari força agobiant, no?
-Sí, especialment des de finals
de 1947, la situació va ser dramàtica. Les baixes, tant en assalts o postes de
la Guàrdia Civil, com en desercions foren molt elevades. Per això, des de 1948,
es dedicaren bàsicament a sobreviure, i hi hagueren sectors, com el 23, que
foren considerats especialment díscols o indisciplinats, pel gran volum de
desercions i pels problemes de lideratge.
-La
història dels maquis és més una historia de supervivència que de fets vinculats
a la resistència tal com l´entenem?
-Crec que va ser una simbiosi de
resistència i de supervivència. Per una banda, el carácter polític, de lluita
per enderrocar la dictadura, està sempre present i és l’essència de la fundació
de l’AGL. Per altra banda, també hi hagueren molts incorporats que ho feren per
sobreviure i escapar de la repressió i, alguns d’ells, amb una formació
politica baixa. I des de 1948, amb la situació de desesperació referida, a
causa de la pressió constant i per la disminució de punts de supot, augmentaren
els colps econòmics i disminuïren les accions més netament polítiques.
Mantenint algunes herències polítiques, la mateixa incapacitat, la manca de
recursos i les necessitats, feren que es dedicaren, des d’aleshores, bàsicament
a sobreviure.
-Quin
lloc ocupa la contrainsurgencia?
-Les tècniques de
contraguerrilla foren fonamentals en el decliu i final de l’Agrupació. Aquestes
tècniques begueren de les que s’empraren al segle XIX pel general Villalonga
per acabar amb les partides carlistes i també de les de la terra cremada usades
en el Marroc colonial. Els mètodes utilitzats, descrits anteriorment, foren
acompanyats d’una guerra psicològica que intentà equiparar els guerrillers amb
simples “forajidos” o “bandoleros” a l’efecte de desvestir-los del component
polític i criminalitzar-los.
-I
les represàlies hi estan , encara, en cada poble…el poder de la dictadura a
l´ombra era molt allargada i molt afilada, oi?. Un
poder, sovint massa fort i agressiu per a poder-li fer front des de els ideals
i demes, no?.
-Sí, perquè la llarga existència
i consolidació de la dictadura tampoc s’entèn sense el suport d’una part de la
població o de l’existència d’aquests “capes grises” que, sense identificar-se
plenament en els vencedors o els vençuts, acabaren sotmetent-se al poder per
evitar-se problemes. El drama dels vençuts rau tant en l’eliminació física, com
en els problemes d’integració social que comportava. Se’emplaçava a la renúncia
a la identitat republicana o esquerrana o l’autosilenci per poder ser acceptat
en la comunitat.
-Quina
fina linea hi ha entre les represalies I l´extermini?.-
El règim franquista apren d´alguna manera a exterminar les idees diferents des
d´un primer momento de la guerra i això ho trasllada a la llarga dictadura? De qui s´apren aquest nivel permament de represió i de fer
de la por i l´escarment un estri que encara avui en dia es nota entre la gent i
la seva manera de fer…?
-Les eliminacions físiques
tingueren com objectiu l’aniquilació cultural o, el que alguns estudis han
suggerit, un “politicidi”: fer desaparèixer les ideologies emancipatòries o
republicanes. Hi ha una clara continuïtat entre els inicials discursos i
pràctiques de la Guerra civil i la dictadura. El càstig físic, acompanyat d’una
por amb intencionalitat paralitzant, així com les pràctiques d’exclusió social,
condicionaren enormement el devenir històric de les comunitats. El silenci, els
mites franquistes, les pervivències que queden en l’imaginari col·lectiu, la
consideració que posar-se en política és posar-se en problemes, són un clar
exemple d’aquesta ombra tant allargada.
-Lo
que també volia preguntar en la pregunta d´abans …és
que només amb les idees deguera ésser molt difícil poder anar donar relleu als
primers guerrillers, veritat?
-Crec que el factor “ideològic”
en moltes obres, s’ha magnificat. Hi ha una tendència excesivament
idealitzadora o romántica, en considerar els guerrillers com persones que
actuaren exclusivament per qüestions ideològiques. I, encara que les idees
están, no és del tot així. Molts conceberen l’Agrupació com espai refugi per
escapar de la represió i també hi hagueren que s’integraren influenciats per
vincles de parentesc i, fins i tot, per promeses de paga o per escapar d’una
vida miserable. Per això, la diversitat a l’interior de l’Agrupació fou notòria
i això es convertí en una (no la única) font de friccions: no tenien la mateixa
mentalitat els ortodoxos comunistes que arribaren de França, que una persona,
poc polititzada, que s’integrava per escapar d’una possible detenció de la
Guàrdia Civil. Fins i tot, hi hagueren militants del Partit que, decebuts,
discreparen de les orientacions i alguns foren ajusticiats. Així doncs, el grau
d’acceptació i d’obediència envers les ordres de l’Estat Major ni va ser igual,
ni va ser incondicional.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069