La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Carles Decors,
autor de “El malson de Guinea” (Pagès)
Carles Decors fa un
retrat intens, sublim de l´ estada a Guinea. Es pot dir que, més que un retrat,
és, fins i tot un dibuix molt minuciós.
Una història de records i d´estàncies que
varen marcar moltes vides i que evidència com va ésser l´estància colonial i ,també, el procés de descolonització ….
Aquest llibre de narrativa està dins la
col.lecció Lo Marraco de la
Editorial Pagès.
Escriure sobre Àfrica podría esdevindre
gairebé un gènere ben diferenciat dins la literatura i la narrativa.
El llibre reflexa, també, les passions
d´aquell continent i dels que varen viatjar allí…
Hi han pocs llibres de no ficció que parlen
d´aquest episodi històric, el dels colons a Guinea Ecuatorial i la seva
descolonització.
Allò que ens diu Pagès editors. La sinopsi:
Després d’una trobada amb antics residents
guineans al barri de Gràcia de Barcelona, comença el viatge del fi ll d’un
d’ells, ja mort, a Guinea Equatorial, trasbalsat pel dietari íntim d’una
pintora paisatgística de l’època colonial i obsessionat per la persona a la
qual ella dedica el text: un colon republicà desaparegut durant el procés de
descolonització de Guinea. El motiu del viatge a l’antiga Santa Isabel colonial
(actualment Malabo), plantejat com una aventura personal pendent, és la recerca
del rastre d’aquest colon, que ha viscut amagat més de vint-i-cinc anys entre
els bubis de Fernando Poo (actualment Bioko). Paral·lelament, l’acció
s’intercala amb l’aventura interior i un viatge inesperat d’un dels antics
residents guineans, un camisa blava combatent en el bàndol nacional i la
División Azul, que, amb el pas del temps, s’ha anat desenganyant de les ideologies
totalitàries.
L´ autor, Carles Decors:
(Barcelona, 1954) és llicenciat en
ciències econòmiques i empresarials per la Universitat de Barcelona, gestor
cultural i escriptor. L’any 1983 va guanyar el premi Documenta de narrativa amb
la novel·la F.M.: Fragmentació Modulada (1984). És autor, també, d’un
llibre de poemes, Cicle d’Acumulació(1985), un
llibre de relats curts, El forat de l’agulla (1996), i de les
novel·les Al sud de Santa Isabel (1999), que ha estat traduïda al
castellà amb el títol Al sur de Santa Isabel (2002), Aquell món
idíl·lic (2007) i El soroll del petit rèptil (2009). Aquesta
darrera obra va rebre un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes l’any
2006. Amb El malson de Guinea completa el cicle sobre la seva visió
novel·lada de la vida a les colònies espanyoles del Golf de Guinea, en relació
amb els conflictes interètnics latents, els esdeveniments polítics i socials a
la Península i les conseqüències del procés de descolonització.
Cazarabet
conversa amb Carles Decors:
-Carles,
què és allò que et fa escriure? O et fa donar el pas d´escriure aquesta
novel·la? O més aviat hauria de preguntar-te sobre el
fet d´escriure una trilogia dedicada a l´estada a Guinea Equatorial? Una
novel·la plena d´una narrativa molt ferma que sap allò que vol contar des d´un
primer moment. Com ho veus? Ets molt narratiu, tot i el pes imprescindible dels
personatges.
-Escric per treure'm un neguit de sobre, i també per plantejar-me
un repte a la vida i aconseguir-lo. Aquesta novel·la és la tercera d'una trilogia
sobre la vida a les colònies espanyoles del Golf de Guinea. L'escric perquè
necessitava fer un viatge literari pendent per deslliurar-me de l'absència
d'aquell món. I també per explicar l'evolució dels personatges dels dos llibres
anteriors. És una novel·la molt narrativa, és cert, perquè m'interessava molt
la reflexió interior i explicar els fets dins d'un context històric, polític i
antropològic molt precís, però també és una novel·la de personatges, amb els
seus conflictes, els seus diàlegs, i les seves vivències i sentiments.
-Per quina raó,
precisament una persona com tu, t´apropes a l´estada colonial a Guinea
Equatorial? Què t´hi atrau? Fins a quin punt t´ha influenciat el fet de ser
descendent de colons? Segurament això ha estat fonamental, i ha hagut de
marcar-te molt en la teva trajectòria literària, perquè, al capdavall, hi
dediques una trilogia. Aquesta novel·la que ara publiques, El malson de Guinea, és justament la que tanca aquesta "aventura" a Guinea.
Què ens en pots dir?, perquè no hi veig pas reflectit el factor d´aventura com
a tal...
-La meva aproximació literària a Guinea és perquè jo vaig ser
engendrat en aquell territori, concretament a l'illa de Fernando Poo
(actualment Bioko), però no hi vaig néixer, perquè la meva mare no ho va voler.
El meu pare era enginyer tècnic agrícola, i era gerent d'unes finques de cacau
a prop de Santa Isabel (actualment Malabo). Vivia en l'Hacienda Natividad, un
casalot colonial prefabricat a Barcelona que apareix en els meus llibres, com
si només formés part de la meva imaginació.
Aquest fet m'ha influenciat molt, perquè la meva mare hi va viure deu
anys i, quan va quedar embarassada de mi, se'n va tornar a Barcelona i no va
voler tornar a Guinea mai més. Recordo que el meu pare s'hi va estar deu anys
mes, i tan sols venia a visitar-nos un mes a l'any. Per a mi era un perfecte
desconegut, tot i que cada dia notava la seva absència, i la d'aquell paradís
prohibit que estava representat per tota la casa, en forma de quadres de
paisatges idíl·lics, estatuetes de marfil, banús o caoba, i polseres i penjolls
de colors cridaners. Això està molt present sobretot a Aquell món idíl·lic (Edicions 62, 2007). El malson de Guinea, com he dit, és la novel·la que tanca la
trilogia, però també és la clau de volta per entendre i justificar les altres
dues. D'alguna manera, tot i que l'he escrita després de les anteriors, hauria
de ser la primera. Potser l'he concebuda més com una justificació o necessitat
personal que com una novel·la d'aventures no convencional, a l'estil d'Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema,
1999; Alianza Editorial, 2002), però tampoc no he pretès una altra cosa. Tot i
així, l'aventura hi és present, ja que al capdavall no deixa de ser una crònica
atípica i desendreçada d'un viatge pendent, el viatge pendent de la vida d'un
dels personatges principals, en Lluís Artigues fill (que, no cal dir-ho,
s'assembla prou a mi).
-Quines
diferències hi havia entre el fet de ser colons a Guinea o a Cuba i al Marroc?
-Doncs no ho sé, potser el factor productiu, o ambiental. El
colonialisme africà que jo he viscut i descrit és molt més recent, i el procés
d'independència no es va viure com una amputació territorial dramàtica, com en
el cas de Cuba i les Filipines, sinó com la derivada lògica d'un seguit de
processos a tot el continent africà, avalats per l'ONU. Una altra cosa és si
aquest procés de descolonització es va fer amb garanties per a totes les
ètnies. I aquí haig de dir rotundament que no, ja que no hi havia un únic país,
sinó dos, a tot estirar. Un era la zona continental, corresponent a la
província de Río Muni, poblada majoritàriament per l'ètnia fang, i l'altre les
illes, corresponent a la província de Fernando Poo, poblades majoritàriament
per l'ètnia bubi. Hi havia també altres ètnies, com per exemple els ndowesos,
els annobonesos, els bisios, els combes, els fernandinos, etcètera, però les
principals eren els fang i els bubis. El problema va ser que al constituir-se
un únic país, anomenat Guinea Equatorial, l'ètnia fang, molt més nombrosa que
la bubi i la resta, passava a ser l'hegemònica. I aquí va començar el calvari
per als bubis, que de voler la independència per a la seva illa van acabar
enganyats amb la promesa d'una autonomia que no va arribar mai. D'aquí al
desembarcament governamental dels fang en el seu territori secular, amb
l'amenaça d'un lent però eficaç extermini, hi havia un pas, un pas que encara
dura actualment.
-Part dels fils o
les trames d´aquestes històries que vas explicant haurien de formar part de les
vivències de la teva família, oi? Almenys la primera idea, o anècdota, per
començar a travar-les.
-A la novel·la hi ha molts fets i anècdotes de la meva família, és
clar, i com he dit, l'absència d'aquell món en tecnicolor que cada dia veia
representat a casa meva. Però la primera idea que vaig tenir no va ser explicar
només aquest món, des del meu punt de vista, sinó fer viure al meu pare
(literàriament, és clar) una història increïble. És a dir, em vaig imaginar que
el meu pare s'enamorava d'una negra bubi, fet absolutament transgressor, a més
a més de prohibit, i que en lloc de tornar a Península, quan va haver el
repatriament de tots els blancs, l'abril del 1969, es va autoexiliar a
l'interior de l'illa per instal·lar-se, d'amagatotis, en un poblat indígena. És
així com naix el personatge principal de tot aquest projecte literari: en Tomàs
Rimbau, un enginyer tècnic agrícola especialitzat en cultius tropicals,
originari de Reus, amb un passat republicà, que arriba a Guinea a finals dels
anys quaranta per poder guanyar-se la vida. D'una banda hi havia el desig de
viure intensament aquella història d'amor, tan estranya com rocambolesca o
fantasmagòrica, pel paper rellevant i simbòlic que, sense ell saber-ho, els
bubis li havien assignat (amb llegendes insòlites d'esperits de reis
reencarnats en la seva persona i fills dinàstics destinats a les més elevades
instàncies), i per l'altra la necessitat de fugir d'uns personatges que el
perseguien a mort, perquè s'havia assabentat dels seus tripijocs per traure
profit econòmic de la descolonització.
-Com va
ésser l´estada dels teus pares i d'altres membres de la teva família a Guinea
Equatorial, i la de molts espanyols que també van anar-hi? Tanmateix, si
l´estada és important encara ho és més el fet d'haver d'omplir les maletes i
deixar tants anys de vida, convivència, vivències, etc. No ho creus?
Acomiadar-se sempre és més difícil... Podem dir, sense por a equivocar-nos, que
els colons van haver de fugir? Aleshores, què deixaven enrere? I què hi havien
portat, a Guinea, des del seu lloc d´origen?
-Els meus pares, com tots els blancs que treballaven i vivien a
Guinea, eren uns massa, uns senyors,
o amos, encara que no tinguessin propietats. Allí el passat polític o la
procedència social no tenia gaire rellevància. Els inferiors
eren els negres, bracers o criats, emancipats o no, als quals no se'ls permetia
accedir a aquell món exclusiu de privilegi. A excepció dels fernandinos, que
eren descendents d'antics esclaus alliberats, procedents de Sierra Leone i
Libèria. Els blancs vivien en un món idíl·lic, gairebé irreal, que no tenia res
a veure amb la vida en blanc i negre de la Península. Fins i tot en la qüestió
sexual hi havia molta més permissivitat. Els colons podien tenir miningas, o amistançades, amb la
condició que les mantinguessin i no en fessin cap escàndol. Per això no era
estrany que molts d'ells preferissin viure sols, a les plantacions, i deixar la
dona i els fills a la Península. Quan van haver de deixar Guinea ho van perdre
tot. En cap cas van fugir, la majoria no se n'hagués anat mai, d'aquell país
que també consideraven seu, i si ho van fer va ser a causa de l'expulsió
forçosa de tot els blancs, un cop que el país havia assolit la independència.
És evident que deixaven enrere les seves propietats i el que fins aleshores
havia estat el seu món, un món que, gairebé sense adonar-se'n, havia canviat i
els havia exclòs. Tanmateix, no oblidem que la colonització no va ser una obra
de caritat. La colonització va ser un procés dolorós que va destruir les formes
de vida tradicionals indígenes, va imposar una religió única, al servei del
poder establert i les necessitats productives de les plantacions, i va explotar
les riqueses agràries únicament amb finalitats extractives, sense preocupar-se
d'elevar el nivell de vida local ni de la redistribució de la renda entre
propietaris i bracers.
-En concret, en
tota la trilogia, què és allò que has volgut reflectir-hi? I en El malson de Guinea, en especial?
-Els leitmotivs principals de la trilogia són la idealització
d'aquestes formes de vida colonials, clarament en declivi, en contrast amb els
processos de descolonització que s'escampen arreu del continent africà, els
conflictes tribals i ètnics a l'illa de Fernando Poo, desconeguts per a una
gran part de colons de l'època, que vivien d'esquena a tot allò que no fos el
seu món privilegiat, i la realitat política, econòmica i social que es vivia a
la Península. El malson de Guinea és
l'epíleg de tot plegat, però també, com he dit abans, la clau de volta que
permet emmarcar i entendre les dues novel·les anteriors
-Per què
l´anomenes “malson”? És aquesta una trilogia on si no
es lliguen les dues primeres parts és difícil d'entendre aquesta tercera, que
és la que dóna la puntada final?
-Les tres novel·les funcionen per separat, ja que no és necessari
haver-ne llegit les anteriors per entendre l'última. D'altra banda, ¿quin és
l'ordre a seguir? Jo tampoc no n'estic gaire segur. Si més no les tres
novel·les són complementàries, formen un conjunt, i els seus personatges
principals són els mateixos. Per això és important llegir-ne les tres per
assolir aquesta visió global de la vida a les colònies espanyoles del Golf de
Guinea, des de mirades i prismes diferents. La paraula "malson" és un
contrapunt a una frase feta: El mal de
l'Àfrica, una mena de passió amorosa o ansietat patològica que t'agafa quan
aterres en un país africà i sents aquella calda humida que t'abraona
irremeiablement. Qui va escriure la frase diu que qui sent això ja no pot
deixar de tornar a l'Àfrica. En el meu cas, el viatge literari a Guinea
s'assembla més a un malson que no pas
a un mal que en realitat no és cap
mal. No hi ha res de passió amorosa ni de desig de futur en aquest viatge al
passat, tan sols una sensació d'inexistència, o d'ingravidesa, i potser també
d'una estranya enyorança del que podia haver estat i no va ser.
-Des de
fora, però venint d'una família que van ser colons, com vivien els teus
familiars després de la descolonització?, quin era el seu dia a dia?, què en
recordaven, de Guinea?, de què en parlaven i de què no en parlaven?, què en
saps, o sospites, que amagaven o callaven? És que m´imagino que el pas per les
colònies et condiciona en moltes coses, com el comportament, la manera de fer i
de ser, la manera de veure la vida, per no dir la manera en què mires i entens
allò de tenir possessions….
-La vida després d'abandonar Àfrica va ser un fracàs, per a tots
ells. Ho van passar prou malament, i no només perquè van perdre-ho tot, sense
dret a cap indemnització per part de l'Estat espanyol, sinó perquè aquella
forma de vida havia arrelat dins seu, d'una manera absolutament irreparable. El
meu pare ja no era el meu pare. És cert que durant els deu primers anys de la
meva vida no l'havia conegut gaire, però ara que el tenia al davant, dia rere
dia, preferia que no hi fos, o que se'n tornés i em portés amb ell, com sempre
m'havia promès. I la relació amb la meva mare tampoc no era gens fluïda. Eren
com dos estranys que de sobte s'adonaven que eren marit i muller i havien de
conviure sense gaire convenciment, amb un cert retret compartit d'haver perdut
part de la seva vida en comú. La meva tieta, que pintava quadres paisatgístics
de postes de sol idíl·liques, a la qual el meu pare va portar a Guinea, a ella
i a tota la seva família (el tiet i tres cosins), encara ho va passar pitjor.
Ara ja no podia pintar l'ànima o l'essència de l'Àfrica, com feia habitualment,
i el seu esperit s'anava corsecant i extingint, lluny dels seus pensaments i
desitjos, com si estigués escindida. I per acabar-ho d'adobar, amb molts més
problemes econòmics que el meu pare, el qual almenys va tenir la sort de trobar
una feina digna.
-El malson de Guinea és una novel·la en
la qual l´escenari colonial té molt de pes, és clar, però jo gairebé diria
que és, sobretot, una novel·la coral i de personatges. Què ens en pots dir?
-Sí, ja ho he dit, és una novel·la en la qual aboco totes les
meves reflexions sobre el món colonial, algunes de molt crítiques, per
descomptat, però sobretot és una novel·la de personatges, amb les seves
passions i devocions. Si ens hi fixem, l'estructura de les tres novel·les és
similar: sempre hi ha dues veus que s'entrellacen i es contraposen, explicant
les seves vivències i la seva visió del món, a excepció d'Al sud de Santa Isabel, on la veu és la mateixa però en dos moments
històrics diferents. I la memòria va amunt i avall, endavant i endarrere, com a
la vida mateixa, sense que el record sigui perfecte i polit. És per això que
m'agrada molt usar tècniques narratives com els flashbacks, les antelacions o
les el·lipsis.
-L´escenari, els
personatges..., només ens manca, per dir-ne alguna cosa més, l´ambientació i el comiat d´un lloc a un
altre. Al cap i a la fi, jo crec que d´una simple mudança a un exili, o
descolonització, hi ha sempre motius per fer trontollar les diferents
situacions emocionals. I cadascú ho viu d´una manera diferent, oi?
-Bé, el meu exili va ser no tornar de cap exili. O dit d'una altra
manera: el meu exili interior va ser no haver nascut ni viscut a Guinea amb els
meus pares, a l'Hacienda Natividad, i que en condemnessin a la vida en blanc i
negre de Barcelona en lloc de la vida en color de Fernando Poo (tot i que sóc
un amant de la fotografia en blanc i negre, molt més que de la fotografia en
color. Potser per això). Si he estat capaç d'escriure aquesta trilogia, de
manera impensada, o no premeditada, ha estat per deslliurar-me fins a l'últim
record d'aquest exili emocional. I encara no sé si ho he aconseguit, ja que
molts cops tinc la sensació que m'he deixat alguna cosa
important per escriure, o que reescriuria moltes frases perquè no he sabut
transmetre a bastament el que volia.
-Sempre ens
interessem pel procés de documentació, estudi, investigació que acompanya, de
la pròpia mà, tota l'obra narrativa, novel·la, assaig, etc. Què ens en pots
explicar, d'aquest llibre, amb tota la “feinada” que suposa? I quina
metodologia de treball utilitzes?
-El meu procés és caòtic, com tot procés creatiu, però és cert que
per escriure aquests tres llibres vaig fer un veritable esforç previ de
documentació i entrevistes, sense el qual no hauria pogut escriure res del
context en el qual se situen les trames narratives. La meva metodologia està en
funció de la història, o de les diverses històries que s'entrecreuen, i no
segueix unes pautes predefinides, sinó que es pot alternar amb l'escriptura,
que és la que, al capdavall, va definit els desenllaços, moltes vegades de
manera imprevista, o no pensada amb antelació. En resum, com que he escrit tres
llibres que transcorren en paral·lel a fets històrics i polítics rellevants, no
podia passar per alt l'estudi dels mateixos fets, així com un vast compendi
d'obres d'antropòlegs, sociòlegs, historiadors, economistes, novel·listes,
etcètera, que han escrit sobre Guinea i l'Àfrica en general. Però tot això està
al servei de les històries i les trames en espiral que de vegades sembla que
adquireixen vida pròpia.
-Amic, i ja per
acabar, ens pots fer cinc cèntims del llibre en què estàs treballant
actualment?
-Estic treballant en un llibre de relats curts, que tinc pràcticament
enllestit, on hi apareixen, en una distància més curta, totes les meves
obsessions i el meu univers literari.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069