La
Librería de El Sueño Igualitario
Editorial Ara acaba de traure
un llibre que és tot un homenatge a la figura, i a
l´home, que fou i será en Joan
Coromines.
Un apasionat de la seva llengua i que la conreava pas a pas…millor dit
perquè en Coromines era un apasionat de les caminades perquè amb elles trobava l´arrel de la llengua que es parlava arreu d´allà on
anava.
Un llingüista que ens ajuda a trobar
el camí d´allò que som i serem.
Un home de conviccions
fermes. Un llingüista que parlava molt amb
la gent i que duia a terme les conseqüències que d´aquestes xerrades treia.
Quan tothom a l´Estat Espanyol li llepava el cul
als descesdents dels mateixos Borbons que ens prengueren els Furs i cremaren
Xàtiva, per exemple….ell no baixà el pistó i no és que fos, ni molt menys, recorós,
però no oblidava ni entenia als Borbons
dón venien i què representaven; així va rebutjar un “premi” concedit per la Corona del Rei
Joan Carles I i , per carta, com
cal li explicava: “Retorno
un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets
de la meva patria i subvenciona els
petits grups que ataquen la
unitat del català, llengüa única dels tres països que la parlem”
En aquest llibre podriem dir que s´agrupen els textos més contestataris i “més insurrectes” , de caire cultural, d´aquest llingüista que mirava a la seva terra i als
seus conciutdans.
Un llibre
imprescindible donat els temps que vivim :avui i ara i no tan sols a Catalunya, també a la resta del que poden ésser, en un futur, els Països Catalans.
Què ens diu aquest llibre:
Llengua i Pàtria, de Joan
Coromines, recull tot un seguit de textos combatius -manifestos, discursos,
articles i cartes- del
lingüista més prestigiós de
Pompeu Fabra ençà. La defensa a ultrança de la
unitat lingüística dels Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó-, la denúncia internacional
de la prohibició de l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua i de la situació d’ostracisme que patia l’Institut d’Estudis Catalans, l’al·legat a favor de
les qualitats literàries de
Josep Pla, la lloança de l’excursionisme,
com també la reivindicació
de les seves idees republicanes,
laiques, liberals i independentistes, conformen el tarannà
dels escrits aplegats aquí.
La qualitat literària de Coromines es posa al
servei de les idees, de la polèmica
i la confraternitat. El defugiment
de les disputes entre els catalans
exiliats i els de l’interior, la recerca del consens
en el model de llengua literària, l’eliminació de les dificultats gramaticals gratuïtes o la protesta pels atacs estatals contra Catalunya, són alguns dels
objectius vitals de Coromines, presidits pel principi, al qual consagrà tota la seva vida, que diu que «l’única nació, i l’única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge,
són la nació i la llengua
catalanes».
Ens podem apropar a en Joan Coromines:
Barcelona, 1905 –
Pineda de Mar, 1997) fou un lingüista català, autor delDiccionari etimològic
i complementari de la llengua
catalana, de l’Onomasticon Cataloniae i del Diccionario crítico etimológico
de la lengua castellana. Va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica.
Estudià a la Facultat de Filosofi a i Lletres de la
Universitat de Barcelona, i va completar estudis en diverses ciutats europees. El 1930 començà a treballar a l’Institut d’Estudis Catalans i el 1931 publicà la seva tesi doctoral, Vocabulario aranés. Exiliat després de la Guerra Civil, fou catedràtic de la prestigiosa University
of Chicago fins a la seva jubilació,i rebé
l’eminent doctorat honoris
causa de la Universitat de la Sorbona de París (1978). A Ara Llibres hem editat,
en col·laboració amb la Fundació Pere Coromines, els tres volums del Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana; la versió divulgadora i
compacta del Diccionari etimològic manual de la llengua
catalana, i els Itineraris. Excursions
a la recerca del mot, de la paraula
viva.
Cazarabet conversa amb Vicent Pitarch sobre en Joan
Coromines:
— Amic
Vicent, qui era per a vos en Joan Coromines?, quina relació tenies amb ell i
com es va anar desenvolupant amb el temps?
—Coromines és una de les
grans figures de la cultura humanística de l’Europa del segle XX, reconegut
mundialment com a un dels grans romanistes del segle XX, gràcies sobretot a
tres obres seues monumentals: Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana (10 vols.), el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (6 vols.) i Onomasticon Cataloniae (7 vols.). Recordem el judici
que en va fer el professor Joan Solà: «L’obra de J. Coromines és sense
cap mena de dubte una de
les grans obres de la filologia
romànica de tots els temps.» D’altra
banda, alhora que era una autoritat
mundial indiscutible en la parcel·la de l’etimologia, al si de la catalanitat excel·leix per la contundència de les seues conviccions nacionals: «Sóc català, i no em sento res més
que català: amb el deler de la meva terra he viscut des de jove, més que amb
el deler de prosperar.»
La meua relació personal amb ell va sorgir arran
d’un article que vaig publicar en El Temps sobre la col·lecció Els nostres clàssics,
de Barcino. A partir d’aquell moment,
ens vam telefonar,
vam intercanviar algunes cartes i vaig passar un dia amb ell
a Pineda de Mar. El seu projecte
i la seua proposta era que jo m’instal·lara al seu costat per tal de col·laborar amb ell en la redacció definitiva de l’Onomasticon, en
concret en la toponímia
referida al País Valencià. Però
en aquella circumstància, raons
de tipus professional i
també de tipus familiar feien
absolutament inviable l’oferiment.
—Quin concepte tenia en Coromines del mot “pàtria”?
—La
ideologia nacional d’en Coromines manté en sentit estricte els components amb
què l’havia descrita l’idealisme de Herder i que com,ptava com a
premissa bàsica que la nació de cada poble és la seua llengua. Aquest va ser el
nacionalisme clàssic europeu, que Coromines enunciava en termes com els
següents: «Sostenim que la llengua és la principal determinant de la nació». En
bona lògica, doncs, aquells territoris que comparteixen una mateixa llengua,
integren una mateixa nació. Des d’una tal convicció entenem que ell s’estimara tant, i alhora actuara
amb compromisos ferms corresponents, el País Valencià, posem per cas, com la
Franja o les Illes Balears. Precisament, aquelles zones que considerava més
desvalgudes nacionalment eren les que formaven part de la seua passió personal
i dels seus compromisos polítics indomables.
—Com veia o sentia ell aquesta relació que hi ha entre
territori, gent i la seva llengua?
—Coromines
portava fins a les darreres conseqüències la seua identificació entre pàtria i
llengua. És ben il·lustrativa, en aquest sentit, la batalla que va mantenir
sempre per deixar fora de l’àmbit nacional i cultural de la catalanitat les
comarques valencianes de l’interior, que són castellanoparlants. Per la mateixa
raó, els territoris –amb els seus habitants corresponents– que parlen català
pertanyen a la nació catalana. Com no podia
ser altrament, les conviccions
de Coromines mantenien
activa la seua actitud compromesa
amb el propi àmbit
nacional, un compromís que potser
comptava amb un plus de coratge, doblat d’esperança, en el cas dels sectors socials
i territorials més desvalguts.
—Com era
en Coromines com a persona, més enllà del fet d´ ésser i exercir com a
lingüista?
—Era un
ciutadà profundament auster i alhora un exemple de treballador incombustible, a
més de ser un intel·lectual rigorós. Ben mirat, tota la seua vida va ser una dedicació
constant i completa a l’estudi de la seua llengua. De fet, els seus recursos
econòmics els projectava de manera exclusiva en la recerca sobre el català i en
la publicació deles obres formidables (i també
d’elevats costos econòmics) que va dur a terme. «Tota la meva vida ha estat la
història d’una passió catalana», reconeixeria
als seus darrers anys. Aquesta passió va conrear-la amb una generositat
fora mida i, en aquest sentit, deixa’m que aporte ací
uns episodis significatius. Coromines, justament per la seua convicció nacional
irreductible, de patriota insubornable, no acceptava premis ni mencions
honorífiques provinents d’institucions espanyoles, que ell considerava
adversàries de la seua nació. Precisament, com a denúncia pública del maltractament
que la llengua catalana rep dels governs espanyols, va rebutjar una càtedra a
Madrid així com el nomenament de membre de la Real Academia
Española i la Gran Cruz de Alfonso X, entre d’altres. Tan sols hi va fer
l’excepció amb el Premio Nacional de las Letras
Españolas (1989) que acceptar per dedicar l’import
econòmic a retribuir els seus
col·laboradors en l’Onomasticon.
— Estem al davant d´ un llibre que va més enllà del que
era en Coromines…són els seus textos, moltes comunicacions epistolars i demés
que són descarades, plenes d´ insurreccions. Què ens pots dir?
—Honestament,
he reconèixer que encara no he tingut temps d’obrir el llibre, un objectiu que m’impose entre els prioritaris. De tota manera, atesa la
fermesa de les conviccions ideològiques d’en Coromines i el seu caràcter
irreductible i contundent (era d’aquelles persones que mai no transigeixen en
res que afecte els principis que regeixen la seua conducta), ningú no ha de sorprendre’s de la gosadia i de la causticitat d’alguns
dels seus judicis.
—És conegut pel seu amor envers les caminades, caminades
que, fins i tot, feien cims. Com era en Coromines parlant de les sendes,
camins, terres a explorar, dels cims de la nostra terra?
—Definitivament,
en Coromines conflueixen tres grans passions de la seua vida: la pàtria, la
llengua i l’excursionisme; naturalment, totes tres fluïen en la seua biografia interconnectades i retroalimentades.
Per fortuna disposem d’un text que il·lustra el pes de l’excursionisme en
Coromines; és un fragment del discurs que va pronunciar en rebre, l’any 1981,
el Premi d’Honor Jaume I: «El
Centre Excursionista de Catalunya; l’excursionisme català... Allò era la gran justificació del plaer que fruíem nosaltres quan pujàvem i arribàvem en un cim... Ja veieu el que m’ha donat corda,
el que ha fet que pogués treballar hores extraordinàries, portar una doble vida: en els EUA mig any,
i l’altre mig a
Catalunya... No abandoneu la muntanya,
noves generacions! Sense l’excursionisme, senyors, no hi hauria hagut
Onomasticon Cataloniae. Sense l’excursionisme, no s’hauria pogut fer la meva part
de la investigació de l’etimologia
catalana, que ara està sortint.»
—Però em fa l´ efecte, en contra del que moltes ments
poden pensar, que en Coromines era un tipus d´ una ment oberta, de mirada
plàcida, un ciutadà universal… tot i que estimava molt aquest raconet de terra…
Què ens pots suggerir?
—He
començat per afirmar que Coromines fou un savi, un humanista, de talla
universal, justament, entre d’altres raons, perquè era una persona profundament
arrelada al seu país, a la terra que tant bé coneixia, tant en la vessant
cultural (era un dels homenots intel·lectuals de l’Europa del seu temps) com en
la vessant física. Si, d’una banda, era una de les autoritats mundials
indiscutibles en lingüística, d’una altra, era un coneixedor profund dels
paisatges de la catalanitat, de les nostres muntanyes i les nostres valls, que
havia recorregut de manera amorosa i plaent, apassionada, fins a les vespres de
la seua desaparició. Pocs com Coromines van estimar amb tanta intensitat
aquesta terra nostra.
26690
Llengua i pàtria. Joan Coromines
320 páginas 23 x 16 cms.
18,50 euros
Ara
Llengua i Pàtria, de Joan
Coromines, recull tot un seguit de textos combatius -manifestos, discursos,
articles i cartes- del
lingüista més prestigiós de
Pompeu Fabra ençà. La defensa a ultrança de la
unitat lingüística dels Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó-, la denúncia internacional
de la prohibició de l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua i de la situació d’ostracisme que patia l’Institut d’Estudis Catalans, l’al·legat a favor de
les qualitats literàries de
Josep Pla, la lloança de l’excursionisme,
com també la reivindicació
de les seves idees republicanes,
laiques, liberals i independentistes, conformen el tarannà
dels escrits aplegats aquí.
La qualitat literària de Coromines es posa al
servei de les idees, de la polèmica
i la confraternitat. El defugiment
de les disputes entre els catalans
exiliats i els de l’interior, la recerca del consens
en el model de llengua literària, l’eliminació de les dificultats gramaticals gratuïtes o la protesta pels atacs estatals contra Catalunya, són alguns dels
objectius vitals de Coromines, presidits pel principi, al qual consagrà tota la seva vida, que diu que «l’única nació, i l’única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge,
són la nació i la llengua
catalanes».
Joan Coromines
(Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997) fou
un lingüista català, autor del Diccionari etimològic i
complementari de la llengua
catalana, de l’Onomasticon Cataloniae i
del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. Va ser
un dels principals especialistes en lingüística romànica.
Estudià a la Facultat de Filosofi a i Lletres de la
Universitat de Barcelona, i va completar estudis en diverses ciutats europees. El 1930 començà a treballar a l’Institut d’Estudis Catalans i el 1931 publicà la seva tesi doctoral, Vocabulario aranés. Exiliat després de la Guerra Civil,
fou catedràtic de la
prestigiosa University of Chicago fins
a la seva jubilació,i rebé l’eminent
doctorat honoris causa de la Universitat de la
Sorbona de París (1978). A Ara Llibres hem editat, en col·laboració amb la Fundació Pere Coromines, els tres volums del Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana;
la versió divulgadora i compacta del Diccionari etimològic
manual de la llengua catalana, i els Itineraris. Excursions a la recerca del mot,
de la paraula viva.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069