La
Librería de Cazarabet Indignado
Cazarabet conversa con... Rosa Maria
Pascual, autora de "On vas, Irina? Novel·la basada en la tragèdia de
Txernòbil de 1986" (Gregal)
Excel-lent
novel-la de Rosa Maria Pasqual sobre la tragedia de Txernòbil….
El llibre
l´acava d´editar Gregal.
Ens
apropem una mica a la editorial:
L’Editorial Gregal va aparèixer el
maig del 2011 amb la voluntat d’afavorir el diàleg entre la literatura i la
història. És per aquest motiu que en el nostre catàleg hi predominen les obres
d’història, d’assaig i de narrativa històrica. Però també hem obert les nostres
portes a la creació poètica, al testimoni social, a l’enginy dels relats breus
i a la màgia dels àlbums il•lustrats. Set col•leccions que guarden un sol
secret: remar a favor de la cultura entesa com la suma de totes les formes
d’art, d’amor i de pensament; entesa com a sinònim i màxima garantia de
llibertat.
De què va
el llibre. Ens ho conta Gregal:
On vas,
Irina? és la història d’una nena que creix en un món marcat per l’accident
nuclear. Per sort, ella i la seva família comptaran amb l’ajuda d’una
associació que acull famílies ucraïneses a Catalunya. A través de la vida de la
Irina, coneixerem de ben a prop la tragèdia de Txernòbil i les seves
conseqüències..
Podem enriquir el comentari que ens porta la editorial amb
aquest altre:
http://editorialgregal.blogspot.com.es/2014/07/on-vas-irina.html
L´accident de Txernòbil:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_de_Txern%C3%B2bil
http://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_de_Txern%C3%B2bil
http://biotop.blog.cat/2006/05/06/laccident_de_txernobil/
Un document que val molt la pena:
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000027.pdf
La prensa i l´accident de Txernòbil, 25 anys després:
http://ciencia.ara.cat/tempspeltemps/2011/04/22/25-anys-txernobil/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/titol-video/video/3489531/
Quan apareix la solidaritat:
http://www.urv.cat/a_mes_estudiar/urv_solidaria/nenschernobil.html
http://asociacionchernobilelkartea.blogspot.com.es/
L´ autora del llibre, Rosa Maria Pasqual:
Aquesta autora i escriptora viu a Cardereu, Barcelona ,un
poble al que ella defineix com que:” estima molt cultura…” i afegiix: “ …aquest
fe tés important per a mi perquè el que més m´interessa és la inquietud que
regirá i mou, l`ànima. La nostra casa està envoltada d´un jardí romàntic per on
passegen tres gats i un gos…” L´autora es segueix presentant: “ He treballat de
mestra durant més de trenta anys. Últimament compagino l´activitat docent amb
la gravació de llibres per a cecs, l´escenificació de contes i relats, i
em responsabilitzo de tallers literaris,
tant d´escriptura creativa com de lectura….He elaborat llibres pedagògics que
s´han publicat per aprendre tot jugant, com ara els de les col-lecciona
“Pensem i Comptem”, “Les lletres
Amagades” i “Letras con disfraz”….”
Quan s´explica al davant de l´obra narrativa,ho fa de la
següent manera: “són láutora de “Tardor roja”, “Un mar de boire”Bell-lloc i
altres contes de ,estrés”, “La meva mare, la meva mestra” …”.
També ha escrit un conte infantil, “En Jordi i el drac” i una
peça teatral: ”El racó dels desitjos”.
Cazarabet conversa amb Rosa Maria
Pasqual:
-Rosa Maria, per què un llibre que, tot i que pren la forma de novel·la,
s’apropa a la tragèdia de Txernòbil? Què et va motivar a escriure sobre aquest
esdeveniment?
-El fet que durant
dotze estius hagi tingut una parella de germans afectats de la zona contaminada
m’ha fet viure la tragèdia d’una manera diferent a com havia llegit en les
notícies o en històries tipus ciència ficció. Aquest acolliment ha estat
ampliat en més d’una ocasió per l’estada de la mare, –quan havien d’intervenir
la nena– i per la d’amics que es trobaven en situacions especials. No han estat uns mesos puntuals, durant les
altres estacions, he mantingut amb ells correspondència seguida. M’han enviat
fotografies, vídeos...Fins ara que estan en guerra i morts de por, he pogut
imaginar què se sent vivint en una zona contaminada; m’han transmès l’alegria
d’aconseguir la independència del país i la desídia per la corrupció i l’engany
que els ha portat a perdre la pau.
La majoria d’escriptors recreava fets històrics quan ja no
quedava viu cap dels personatges que hi sortia? Quan en pensaven fer una
novel·la que defensés els drets humans d’aquesta gent?
-De fet, el 2007, vàrem fer un viatge a
Ucraïna i no vaig parar d’escriure. “Explica-ho tot” em deien a les escoles, a
les biblioteques, a l’hospital... a les aldees. Moltes històries que els nens
acollits em traduïen. Algunes s’assemblaven a les que els nens m’havien portat
en ciríl·lic els anteriors estius. Vàrem visitar Kíev i ens traslladàrem per
terres frontereres de Bielorrússia i Polònia.
En marxar, des de l’avió, un
espot publicitari lluïa Ucraïna amb un cor al mig. Com podia ser que si Ucraïna
ens estimava deixéssim que hi nevés tant? De cop, un dia, se’m va aparèixer la
imatge d’una adolescent amb un bebè dins la motxilla fugint d’Ucraïna cap a
Polònia dalt d’una vespa. I, la inquietud, en un moment donat, em va sorgir en
forma de carta dedicada als meus personatges de ficció:
A
la Irina i en Bacil,
Amb
el desig que tingueu un futur millor que el dels vostres pares i avis:
Estimats,
perdoneu-me, però cal que –per valorar la dignitat que encara teniu–
transformi la vostra vida en una novel·la. Tot el que m’heu explicat, hem
viscut, sentit, interpretat i estimat no es pot perdre... com l’ucraïnès, que
està sent desplaçat pel rus i l’anglès. L’ucraïnès només el parleu els pagesos.
Els pagesos heu de menjar del que colliu. El que colliu, gràcies a Déu, diuen
que està infestat i ningú no ho vol. Com que no veneu els excedents, us els
mengeu vosaltres. De seguida que podeu, parleu rus i apreneu l’anglès o bé
altres idiomes. Només així, gràcies al Dimoni, podeu guanyar diners. L’ucraïnès
es queixa, brama... la seva musicalitat baixa xisclant pel Dnièper, com una
lluna que s’enfonsa i, en mirar-s’hi, es veu bonica, però menyspreada. Des de
fa molt, totes les llunes noves us giren la cara gentil i us mostren la d’una
vella amb una falç: la del vaixell de la mort. Pobra Ucraïna!, graner de
Rússia, terra de pas de totes les guerres, mans d’esclaus durant segles per als
rics... milions de persones i animals morts de gana perquè se’ls ha robat el
menjar per alimentar el monstre de Rússia, fins fa ben poc. I ara, ara que heu
aconseguit ser lliures, feu com ocells que han estat engabiats i no saben enlairar-se.
Ara que us han tornat el país, que teniu contaminat –pels segles dels segles–
des de l’explosió de Txernòbil, ara que sou independents, ha vingut la maganya
de la guerra i sou més pobres que les
rates...
- Aquest
llibre surt quan a Ucraïna s’està vivint una guerra punyent…està
relacionat o penses que ho puga estar l’esdeveniment i la tragèdia de Txernòbil
amb la present guerra que té molt a veure amb les energies, la geopolítica…
-Sí, això em preguntava jo: per què Ucraïna
havia aconseguit la independència poc després de la desgràcia de Txernòbil? Li
havien regalada a canvi que s’espavilés amb el desastre de vint segles?
Per què sovint el partit comunista
de Crimea amenaçava amb la separació si Ucraïna passava a formar part de
l'OTAN?
El mur de Berlin s’havia passat més a la
dreta d’Europa i allà hi quedava millor!
La crisi del gas entre Rússia i Ucraïna era
una batalla més que encara estava per concloure. L'aparent victòria de Kíev era
només parcial, ja que si d'una banda assolien els preus de “l’or gris"
dins d'uns límits raonables, d'altra les concessions podrien ser la base de nous conflictes en el
futur. Què els compraven a canvi d’escalfor?
El que està passant era tan tristament
previsible. Com podia ser que els països d’Europa paguessin el gas més barat
que Ucraïna si les canonades la
traspassaven d’est a oest?
-Amiga, ens
presentes a la Irina? La novel·la està plena de molts
més personatges: d’on els treus perquè els seus “retrats són tan
impressionants…?
-Escrivint “On vas, Irina” desitjava canviar el passat i el futur d’aquella
gent. La Irina havia de ser una noia plena d’ira però també d’amor. Havia de
tenir a la seva sang totes les històries acumulades: havia de ser valenta com
la dona del bomber que el segueix fins que el fiquen a fèretre de zenc...
En un principi, la vaig escriure d’una forma més lineal i, el personatge de
la Liúsia, se’l trobava l’Esperança en fer el viatge a Ucraïna. Però, no era
cert d’aquesta manera, la veritat és que la família que vaig acollir va portar
revistes i moltes fotografies de com havia anat l’explosió. Van ser uns papers
que, de mica en mica, vaig anar assimilant i, és d’aquesta manera que intento
que el lector no oblidi el desastre, amb la fugida de la Irina, o la infància que
ha tingut. Aquestes tres línies que avancen paral·leles de cop es troben amb
tota la seva força en el missatge que deixa la Liúsia quan l’Esperança visita
Kiev: aconsella a totes les noies que no es perdin el goig de tenir fills que
si els falta una mà ja escriuran amb l’altra... és d’aquí que la Irina
contradiu la lògica de no tenir els fills en un país pobre i contaminat.
De fet, als pobles que vaig visitar hi havia moltes mares joves...pot ser
també perquè no tenien diners per avortar... però també perquè la vida se’ls
acaba abans que nosaltres i se la beuen a fortes glopades. Q després alguns van a parar a les borderies,
és ben veritat, que alguns tenen defectes també i poca salut, masses.
La fugida de la Irina seria una manera, no de salvar-se a
ella, sinó de salvar la Vida la llavor, la dignitat ... Segurament pretenia
massa!
-Rosa Maria, parla’ns, per
favor, de com va ésser el procés de documentació?
-Els primers papers varen ser els documents dels nens que vaig acollir.
També totes les indicacions de l’associació Vallès Obert que ens els portava.
Els nens venien amb una carpeta plena de fotografies de Txernòbil barrejades
amb les de la seva família: monstres al mig d’àngels de cabell rossos i ulls
blaus.
Van passar del ciríl·lic al català amb un llibre que havia editat: “Les
lletres amagades” on es convida als nens a buscar grafies dins de dibuixos que
les contenen i expliquen una història. Quan les havien practicades acabaven
fent-ne un dibuix lliure. A la R tots dos hi amagaren un reactor...
Vaig anar a la biblioteca i vaig anar llegint llibres que em parlessin de
la història d’Ucraïna. Dels seus escriptors. Dels seus poetes. Recollia retalls
de diari. I finalment la llibreta del viatge.
-I com va estar la metodologia
de treball que has anat utilitzant…?
-Quan
s’acabava l’estiu ells s’emportaven a Ucraïna el llibre per a repassar i jo em
quedava els treballs fotocopiats. Al costat de moltes a paraules bàsiques i frases hi havia la corresponent en
ucraïnès. Era una gran font d’inspiració me’ls imaginava com reaccionarien o
què dirien en la situació que m’estava inventant.
Jo no he conegut mai una noia que s’escapi
d’Ucraïna, però sí que pensava que n’hi havia d’haver força que ho volguessin fer.
Així amb un fillet abraçat i anar fent milles, fins que es pongui el sol, fins
arribar en un país on hi hagi pau i la terra doni fruita sana: pomes o
maduixes, tant és, però que no portin el verí de la bruixa.
-És una historia tràgica i
punyent ….Rosa Maria, mentre escrivies, mentre t’anaves documentant, anaves
preparant els treballs, les entrevistes per a després bolcar-les en la
novel·la…quantes vegades t’has hagut de parar i agafar aire?
-Moltes. Dels que han llegit el llibre m’han
assegurat que m’identificaven amb l’Esperança, la mestra acollidora...jo els
dit que molt bé, però que jo ja no en feia ja de mestra, que mentre escrivia el
llibre el que volia ser és una bona escriptora. Que era una barreja de tots els
personatges, aquesta esquizofrènia que et permet treure’t les màscares de
l’Esperança la Pietat la Ira i, que
posats a triar, seria la Irina que tenia molt camí per davant.
Això sí! i que em moria un xic cada cop que algun
dels meus personatges patia, o m’omplia de felicitat o d’ira segons el que els
passés. És ben veritat.
-Primer el drama de Txernòbil,
però després l’haver de deixar molt enrere: la teva terra, tot allò que mai
tornarà a ser igual, la gent que va morir, els que es van quedar tant malmesos
que van anar morint….haver de tirar
endavant…cal molta força…Fes-nos una reflexió…
-La reflexió me la feien ells cada cop que tornaven al seu país. Per una
part es morien de ganes de tornar veure els pares, però per l’altra sabien que
ens trobarien a faltar, allà el dia a dia és molt dur i més ara amb la guerra.
Venien no tan sols per pobresa, venien per a fer salut en un país no
contaminat. Les analítiques de finals d’estiu demostraven que les defenses
havien augmentat i tenien més possibilitats de no agafar una malaltia
degenerativa.
Del 2007 fins avui,
que sàpiga, han mort per culpa de càncer els avis amb menys de seixanta anys,
l’oncle i el pare d’uns quaranta dels nens de la família Skryt a qui vaig
acollir i vaig anar a visitar a Ivankiv. Aquest any tornarà a casa la Nàdia que
ja tindrà vint-i-tres, vindrà com a monitora de l’Associació Espertu, també
vindrà per primer cop l’Aliona una nena de set anys que té dues germanes més
acollides en diferents famílies i amb el pare apuntat al Front. Totes dues són
d’Ivankiv a 30 Km de Txernòbil. Acollir-los és una tasca que requereix de la
col·laboració de tota la família, fins i tot de la néta, la Martina que té set
anys, desitgem que ho visqui com l’oportunitat de fer noves amistats conèixer
altres costums i la generositat del compartir.
-El drama sembla no parar
perquè a la fi, a ella, amb el pas del temps, li toca fugir d’Ucraïna?
-Sí, com que tota la novel·la està impregnada de realitat i la Irina està
molt compromesa amb la seva família havia de trobar una ocasió greu que la fes
decidir a fugir...i és després d’haver agredit un guarda
de seguretat d’un supermercat que la intentava violar que comença el viatge.
-Com és el moure’s per tres
escenaris i situacions narratives diferents, però , a la vegada, ben fermes….
-Mitjançant salts temporals em permetia assistir no
només a la seva fugida, sinó i sobretot, al seu pas per Catalunya gràcies a les
famílies d’acollida amb els afectats de l’accident. No es tractava d’anar només
divertint al lector entretenint-lo amb les peripècies...volia que fes un viatge a les entranyes de la corrupció del
règim ucrainià, al descontrol i corrupteles de les entitats solidàries, al
complex mecanisme de la solidaritat a casa nostra, a l’interior de la pobresa,
la resignació i la lluita per la supervivència. Es tractava d’enganxar al
lector a l’estil que ho fan als serials televisius, a les pel·lícules que et
volen fer saber el passat d’uns personatges.
-Es aquesta, potser, la teva
obra: a la vegada més complexa---per lo de la seva construcció i treball—i , a
la vegada més compromesa perquè envia més d’un missatge de solidaritat,
d’estima a la natura, de tenir les coses clares…
-La Irina havia de demostrar,
davant dificultats paoroses, una enteresa, decisió i valor tan extraordinaris
que fessin pensar que s'ha fet adulta de cop. La seva odissea havia de fer
patir i al mateix temps omplir el cor de tendresa. Havia de semblar que estàs
escapant-te amb un bebè que t’omple de felicitat i et deixa extenuada. Que
gategés i es mogués i s’aixequés com ho fan els nens i només ho poden descriure
els que han passat amb ells moltes hores. El perdó i la confiança també fan el
seu camí, sense aquesta parella no valdria la pena tirar endavant.
-Rosa Maria, veig que ets una
escriptora una mica tot terreny i de les que no para: ens pots avançar quelcom
d’allò que estàs duent a terme o en el que estàs treballant?
-Estic novel·lant la vida de la meva mare. Una mestra que va passar la seva
trajectòria anant amb quatre fills pel món. Va estar a diferents pobles
de Catalunya i el mateix es cuidava, en els rurals, d’ensenyar els nens, que
d’escriure, per als adults, els certificats
necessitaven, o per l’alcalde les instàncies per aconseguir que arribés l’electricitat, el
telèfon o l’aigua. El mateix ensenyava a cosir a màquina a les dones, que a
teixir o bé els posava injeccions quan estaven malalts. Portava una bata blanca
i res l’espantava. Per això l’he titulada “Amb la rialla a la cara”. Tinc la sort que hi ha força alumnes seves que
la recorden i l’estimen i m’estan ajudant amb tota la tasca de documentació.
19666
On vas, Irina? Novel·la basada en la tragèdia de Txernòbil de
1986. Rosa Maria
Pascual i Sellent
304 páginas
20,00 euros
Gregal
A través de la vida de la Irina, coneixerem de ben a prop la tragèdia de
Txernòbil i les seves conseqüències.On vas, Irina?és la història d’una nena que
creix en un món marcat per la tragèdia de Txernòbil. L’explosió nuclear va
deixar la família en una situació molt precària i sense accés a la sanitat. Per
sort, comptaran amb l’ajuda d’una associació que acull famílies ucraïneses a
Catalunya durant els mesos d’estiu. Allà coneixerà l’Esperança, la seva mare
d’acollida, amb qui mantindrà una relació d’amistat que les unirà profundament.
Amb els anys, la Irina esdevindrà una jove adolescent, espavilada i decidida,
però un gir inesperat en la seva vida l’obligarà a fugir d’Ucraïna amb la seva
filla de pocs mesos.
La narració se’ns presenta en diferents escenaris simultanis. Tan aviat se’ns
relata la infantesa de la Irina, com la seva arribada a Catalunya o la fugida
amb la filla. D’altra banda, també viurem la història de la Liúsia i en Vàsia,
una parella acabada de casar. Ella està embarassada i ell és bomber i està de
servei el dia que es produeix l’explosió en el reactor número 4 de la central
nuclear de Txernòbil.
Amb destresa, l’autora ens ofereix una obra que ens parla de sentiments, lluita
i relacions humanes. Una obra que ens porta a conèixer la desesperació, però
també la generositat i la solidaritat dels afectats per l’explosió nuclear. Una
obra que vol recuperar el record d’uns fets passats, per fixar-los en la
memòria col·lectiva.
Rosa Maria Pascual i Sellent
(Sentmenat, 1951)
Fa més de quaranta anys que visc a Cardedeu, un poble que estima la cultura;
aquest fet és molt important per a mi perquè el que més m’interessa és la
inquietud que regira i mou l’ànima. La nostra casa està envoltada d’un jardí
romàntic per on passegen tres gats i un gos, que es tornen per buscar la porta
oberta per entrar a menjar o pujar a la meva falda mentre teclejo.
He treballat de mestra durant trenta anys. Últimament compagino l’activitat
docent amb la gravació de llibres per a cecs, l’escenificació de contes i
relats, i em responsabilitzo de tallers literaris, tant d’escriptura creativa
com de lectura.
He elaborat llibres pedagògics que s’han publicat per aprendre tot jugant, com
ara els de les col·leccions «Pensem i Comptem», «Les Lletres Amagades» i
«Letras con Disfraz».
En obra narrativa sóc l’autora de Tardor Roja, Un mar de boires (Premi Jalpí i
Julià de prosa poètica), Bell-lloc i altres contes de mestres, La meva mare, la
meva mestra (finalista del premi de memòria històrica Romà Planas i Miró) i la
que teniu a les mans, On vas, Irina? (finalista del Premi Gregal de Novel·la
Històrica 2013). També sóc autora d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i
d’El racó dels desitjos, peça teatral.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069