Cazarabet conversa amb... Adolf
Piquer, autor de “La identitat narrativa valenciana en el segle
XX” (Institució Alfons el Magnànim)
Adolf Piquer des de
la col-lecció Estudis Universitaris ens endinsa en els trets i reflexions més importants de la narrativa
valenciana en el sigle XX.
La sinopsi del llibre: Aquest estudi és un recorregut per la producció narrativa
valenciana en el segle XX. L’obra revisa les diverses tendències estètiques que
han influït els escriptors valencians: des dels ecos romàntics i realcostumistes dels primers temps amb Morales Sanmartín o el grup de Castelló; les publicacions
d’escriptors lligats amb el Modernisme com Eduard López-Chavarri
i les novel·les de Jacint Maria Mustieles, passant
pels intents de renovació anteriors a la Guerra Civil propiciats per l’avantguarda
amb contes de Carles Salvador, novel·les com El cavaller del dubte de Carreres Calatayud i Ícar o la impotència d’Artur Perucho, a més de les
aportacions d’Ernest Martínez Ferrando. La revisió historicista s’allarga amb
una mirada a la postguerra, els anys setanta, la fi de segle XX i la primera
dècada del XXI. En els capítols finals introdueix un seguit de reflexions
crítiques sobre temes i escriptors. L’autor ha buscat fer una aportació de
conjunt que ha esdevingut necessària per a la construcció d’una perspectiva
crítica d’un període clau de les lletres valencianes. En definitiva, ens
ofereix uns materials on consultar i accedir a informació de les obres que han
constituït una veritable recuperació de les nostres lletres.
L´autor,
Adolf Piquer: (Vila-real, 1962) professor
a les Universitats de Salamanca, Califòrnia i Jaume I de Castelló. El 1993 es
va doctorar amb una tesi sobre la narrativa dels anys setanta; els seus
treballs se centren en la narratologia, l’anàlisi del
discurs literari i la sociologia de la literatura; s’ha ocupat de la narrativa
valenciana publicada en els anys setanta i vuitanta. Ha publicat Vint anys de novel·la catalana al País Valencià (1992), Aproximació a
la narrativa valenciana (1994), El discurs prefabricat (2000), Catalana i
criminal (2006), Narrativa catalana. Discurso y sociedad en la literatura del siglo XX (2012), L’argumentació.
Teoria i pràctica (2016) i Fantastic Tale. Usage
and Social Applications (2016). Articles en revistes especialitzades i capítols
sobre narrativa contemporània: «Engagement in Catalan
Novel of 70ths» dins The Rise of Catalan Identity (Melbourne, 2019), «Catalan Novel
in the 20th Century»
dins History of Catalonia and Its Implications for Contemporary Nationalism and
Cultural Conflict (Pennsylvania,
2020), «The Ages
of Phaedra. Ageing in Literary Contexts» en Ageing (Cambridge, RU, 2020).
Cazarabet conversa amb Adolf
Piquer:
-Amic Adolf, com és que vas voler fer un estudi
d’investigació i d’assaig literari sobre la narrativa valenciana del segle XX?
-En realitat això arrenca de la meua tesi doctoral, 1986-1993 llegida el
1993. En 2012 em van fer un encàrrec per a completar un treball sobre
literatura valenciana contemporània. Dissortadament va morir el professor Josep
Lluís Sirera, que s’havia encarregat de la part del
teatre, i jo vaig decidir continuar amb la primera meitat del segle XX, de la
qual ja havia tingut alguna conversa molt interessant amb Joan Fuster mentre
preparava la tesi.
-Et vas plantejar preguntes
abans d´ escriure aquest assaig? Aquestes han trobat resposta?
-Fonamentalment la pregunta és la constant, feta per molts crítics i
estudiosos del territori, de voler saber fins a quin punt les nostres lletres
viuen de la innovació o només són producte de modes forànies
que ens arriben de manera tardana.
-Quines conclusions vas
traure del mateix treball d´ investigació?
-Sobretot una, que els anys 30 van ser una gran oportunitat per al
reviscolament de la cultura local. Les arts en general, amb Josep Renau i tants
altres, van veure frustrat el seu camí per les circumstàncies històriques.
Afortunadament, el sotrac que va suposar la postguerra, ha anat superant-se en
qualitat i quantitat amb el pas del temps.
-Quines qüestions et vas
plantejar des d’un principi?. Des quin punt sorties?
-Coneixia la literatura dels setanta fins l’actualitat perquè ha estat la
més viscuda. La qüestió era plantejar-se què hi havia
abans. A més, evidentment, calia aclarir quins corrents estètics eren aquells
que produïen canvis en la nostra societat i en les lletres per extensió. Com a
curiositat, en alguns treballs publicats a una revista nordamericana
ja vaig donar una bestreta del que suposava la renovació estètica dels setanta,
de quines vivències “contraculturals” es va partir, fins i tot dels models de
procedència estrangera que es podien trobar en la gent més inquieta
intel·lectualment parlant.
-Algunes d´ aquestes
qüestions es van fer més fàcils de resoldre que d´ altres?
-Algunes eres hipòtesis que, com en tot procés científic, calia provar amb
dades. Per exemple, això de la contracultura que he esmentat abans. Quan un
revisa publicacions i documents de l’època se n’adona que hi havia una escala
de hippies nordamericans,
aterrats a Madrid, que viatjaven a Eivissa des de València. En això, la ciutat,
es veia una mica afectada: els bars del moment i les influències musicals, el
vestit, les drogues. També el cinema va ser un punt de reflexió, revisar quines
estètiques eren les millor acollides en determinats moments: el cinema francès,
el neorealisme italià, Fassbinder, també Passolini... Altres qüestions eren més difícils, per
exemple, trobar la relació d’autors com ara Artur Perucho
i el món valencià va suposar haver de rescatar la seua novel·la (1929) de l’oblit;
també d’altres com ara la Carreres Calatayud, de la mateixa època, i sobretot
alguns escrits de principis de segle XX, Morales Sanmartín
especialment, del qual Joan Fuster havia apuntat alguna cosa.
-Però per investigar sobre la narrativa del segle XX ..hi ha que
arribar...com ho fa la narrativa valenciana des del segle XIX?
-Efectivament, la resposta està en l’autor que acabe
de citar: Morales, -----López Chavarri i el
Modernisme finisecular de Rusiñol, igual que alguns
escriptors de l’anomenat grup de Castelló, els quals
escriuen amb l’estètica del XIX i tracten temes del XIX. El Tombatossals de Pascual i Tirado és una peça simbòlica perquè lingüísticament i
temàtica respon a paràmetres de la Renaixença i de l’esperit del romanticisme
fantàstic i llegendari, entre d’altres coses que hi influeixen.
-Quins noms marquen el
compàs de la narrativa del segle XX?
-Alguns el marquen pel seu paper en la cronologia. Salvador per unes
primeres alenades modernes, Valor per la recuperació de la postguerra i de la
memòria col·lectiva, Francesc Mira o Lozano per aportacions de qualitat en un
moment important de la història literària, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent
per com han sabut popularitzar el gènere.
-La narrativa valenciana
pren més identitat conforme la nostra llengua es va utilitzant més?
-No. De fet la identitat és una cosa que, si seguim temàtiques i actituds,
va abocant-se cap a la globalització. La trilogia de la ciutat de València de Joan
F. Mira és un punt interessant per a la reflexió sobre aquest cas,
particularment El professor d’història
i, fora del camp estudiat, les publicacions de tall autobiogràfic d’aquest
autor fan un retrat d’un món perdut o, com a mínim, en procés de desaparició.
M’estic referint a la identitat que va des d’elements antropològics com ara la
convivència als pobles i a les ciutats petites fins a la identitat que es perd
amb el desconeixement d’allò que ens envolta. Ho comprovem cada dia quan, en
les aules universitàries, la llengua o qualsevol altre aspecte de les
humanitats es veu devaluat i menyspreat. Hui per hui interessa més un videojoc
o una xarxa social que saber perquè el nostre paisatge presenta determinades
característiques.
-Amb aquest llibre pretens
reconciliar als valencians i valencianes amb la seva terra, llengua utilitzant
la narrativa?
-Curiosament els escriptors són uns éssers aliens i estranys per a la
societat valenciana. Caldria fer un estudi sociològic per saber quin interès
desperten i en quina mesura es prenen en consideració les seues idees. Veient
com és d’irreconciliable la vida política local ja ens podem imaginar que la
llengua, per a una majoria de valencians, només és un instrument: per
comunicar-se amb el veí o, per desgràcia, per aconseguir una titulació que et
puga obrir les portes a la funció pública.
-També es reflexen els desconcerts, certs desenganys de les plomes?
Què et va significar això com a estudiós, com a valencià que llegeix una part
de la seva/nostra narrativa i com a divulgador? -Efectivament, el desengany està molt present. De fet,
la quantitat d’escriptors que van aparèixer entre els anys setanta i els
noranta era considerable. La majoria han deixat d’escriure. No tenim `gaire
professionals de l’escriptura perquè això no dóna per a viure; també hi ha el
fet que les institucions, des del 1995 a 2015 han fet ben poc per incentivar la
lectura i l’aparició de gent amb creativitat. Vint anys de menyspreu passen
factura. El poble on ara visc, per exemple, ha passat de tindre dos premis
literaris a no tindre’n cap perquè els escriptors i lectors fomentaven el
pensament crític envers determinades ideologies. Les autoritats “democràtiques”
no ho acceptaren i van triar la “llibertat” de no auspiciar
publicacions de llibres. Us sona, això?
-Amic parla´ns del treball d´ investigació versus documentació entorn a aquest llibre; -Com ha sigut?;
-Què ha significat per a vos com a estudiós i apassionat?
-Hi ha diverses fonts de documentació: el corpus sobre el qual tractar, els
estudis sobre les obres i els autors i, finalment, buscar què s’ha dit
encertadament i què no s’ha dit. Hi ha una part interessant, descobrir autors,
estils, paraules... Hi ha una vessant molt ingrata, la de llegir coses que fan
certa pena. Entre les coses molt grates he trobat un conte de Joan Fuster que
és una joia, especialment per a infants, i que mostra molt bé com era la vida
al camp, a Sueca: una autèntica mostra de la identitat local.
-Una vegada vas anar reunint
o vas tindre tot el material reunit com t’ho vas fer?; com és la teva
metodologia de treball?
-Primer la lectura i anotació de llibres existents en fons, biblioteques o
llibreries de vell. En realitat no s’acaba mai perquè vas descobrint més obres
que no sabies que existien. Després comprovar què s’ha escrit sobre cadascú i
si hi estic d’acord en tot o no. Finalment, el procés porta a sintetitzar
aquelles coses més destacables d’autors i obres, perquè les publicacions tenen
un límit.
-Aquest treball ha fet que t´
apropes ,més si cap, a alguna narrativa, ploma...?
- L’arxiu de Carles Salvador (digitalitzat a la nostra
Universitat) ha aportat molta llum sobre les inquietuds de l’autor; les seues
relacions amb José Gaos i Josep Renau, per exemple. D’Artur Perucho,
les cartes donen idea de com veia els valencians “poc preparats per a una
narrativa moderna”. Evidentment, un senyor que fa de corresponsal de premsa al
París de 1929 té una visió molt diferent al localisme de costums que encara es
prioritzava entre els valencians. Martínez Ferrando, tot i que ha estat
estudiat, no ha estat molt aprofitat pels historiadors de la literatura, crec
que hauria de tindre més presència. Dels actuals, crec que hi ha tres o quatre
que tenen molta potència.
-T´ ha obert aquest estudi , aquest treball
d´ investigació la ment per a emprendre futurs estudis d´ investigació i
assaig?
-Sí. Encara que amb ell volia tancar una etapa, fer un llibre de referència
que no havia tocat completament el gènere en aquells cent anys, hi ha algunes
qüestions que convindria abordar per aprofundir en elles.
-Ens pots fer cinc cèntims
d´ allò en que estàs treballant ara?
-Estic preparant un monogràfic col·lectiu sobre personatges i gènere en la
literatura catalana. La intenció és publicar-lo en anglès en una editorial de
primer nivell. La idea és donar a conèixer aquest aspecte a la resta d’Europa,
contribuir en estudis literaris transversals posant en el mapa la nostra
llengua i els nostres escriptors.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069