La
Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre de poemes de Manel Mas que és quelcom més
que un poemari, és un tribut a l´herència humana i la
que ens deixa tota la
natura des de els arbres,
les flors a les pedres….
Un homenatge, de caire i tracnà ecològic, mitjançant les paraules poètiques al respecte i l´estima pels nostres
companys de vida….
Podríem parlar del llibre
de poemes de cap a peus i , fins i tot, comentar-hi molts trets i missatges
que porta escrits, com amagats, dins d´ ell , però pensem
que lo millor és conversar
i xerrar ambl´autor e invitar-vos a degustar el llibre que, ell, tan amablement , i amb generositat, ens deixa per a tots i totes.
Cazarabet conversa amb Manel
Mas:
-Manel, llegint aquest llibre m´he
adonat que per a vos les pedres
són allò més paregut a un ésser viu, almenys
d´entrada…
-Sí, les pedres són essers
vius, que tenen un cicle
vital... només que a un ritme extremadament
més lent que el nostre. Ho comparo amb els arbres mil·lenaris:
nosaltres, al seu ritme
vital seriem com a
mosquetes que només duren una nit.
-Sempre he pensat que el poeta té
que tindre ànima de filòsof, com ho
veus?.
-Cert, i millor ens aniria
si els filòsofs també tinguessin ànima de poeta.
- Des de quin racó filosòfic
surt el poeta que portes dins?
-De l’observació ingènua del meu entorn. Parlo de l’entorn per a fer-me entendre, però en realitat no hi ha entorn: jo formo part ineludible de l’entorn, i és des d’aquesta convicció que tracto d’expressar-me.
-Els poemes són
ferramentes, estris per a
pensar; l´art de les paraules
ben composades i compassades
al servei del pensament i
de la reflexió?. Tu a ho veus així,
també? Per què?
-Els poemes són
un grapat de paraules que expressen un estat d’ànim congelat en el temps, com la llum
dels estels que observem a la nit... Però també la pintura és un grapat de colors que ens fa vibrar, o la música un grapat
de notes... Totes les arts parteixen
d’una reflexió o emoció prèvia que els hi dóna
vida, per a fossilitzar-la i poder-la compartir.
-L´art de pensar i de reflexionar podríem
dir que és la filosofia i no déu de convindre massa que hi pensem i reflexionem
perquè a la filosofia se l´està enterrant des de les aules. Què ens
pots dir?
-Cert, són mals
temps per a la lírica (que tan bé
deien Golpes Bajos)... és difícilment explicable que als governants no els hi interessi que la joventut aprengui a pensar i sàpiga dels pensaments
d’altres congèneres al llarg del temps: quins governants hi haurà demà
si volen als ciutadans instal·lats en la mediocritat? Ens manaran uns ineptes tan o més mediocres que els actuals.
-Tú ací en aquest poemari
has pensat i reflexionat envers les paraules ben lligades i com compassades, però n´hi ha que pensen pintant, amb la narrativa o fins i tot amb
llibres d´assaig e investigació i /o divulgació…el cas és aportar quelcom, no?
-Cert: tot són
maneres d’expressar emocions, sentiments, pensaments... la música, la pintura, la literatura: tot neix de la necessitat d’exterioritzar una visió única de la vida.
-De tota
manera val a dir que tot el
teu llibre és una petita obra d´art perquè, amic
Manel ;
és de les petites coses d´on surten , sovint, les millors i més sinceres reflexions…no?
-M’agrada pensar que faig poesia rural, feréstega, apropada a la natura i la multitud de petits
instants que ens envolten; diferent de la poesia urbana, més immersa en el brogit i en les preocupacions de l’instant que se’ls hi escapa. A mi l’instant m’atrapa: no hi ha ahir ni demà, només
l’ara (“tot és ara i res”, que deia Joan Vinyoli).
-Aquest llibre de poemes és un homenatge
a les petites coses que fan camí
i que fan gran a la vida, no?
-Són les petites coses (una posta
de sol, l’ombra d’un arbre una tarda calorosa d’estiu,
el soroll del rierol fent cloquejar les pedres...) les que ens omplen: els diners
(una entelèquia per la qual
la majoria ven allò més preuat que té: el propi temps), el treball, la xerrameca buida dels mitjans de desinformació de masses... tot això,
buida, cansa, més que omple.
-Parla´ns de les il·lustracions, dibuixos d´en Rafel
Garrit que acompanyen , com si es tractés
d´un ball, als teus poemes?
-Estic molt agraït
als dibuixos de Rafel Garrit... li vaig deixar
llegir els poemes quan la idea de llibre ja estava
en marxa i li vaig demanar que em pintés allò
que li ressonaven. El resultat d’uns quants d’aquells dibuixos esta al llibre, dansant amb les paraules, si.
-Però també estan les teves fotografies i les pedres pintades des de la delicadesa de Natasha
Newton…
-Per a mí la poesia és més que unes paraules sobre un full en blanc.
He escrit poemes sobre pedres, sobre fusta, sobre qualsevol
material. Em fascina la gent
que pot fer poesia sense emprar paraules (poesia visual de Joan Brossa, J.M. Calleja, Chema Madoz
-imatge inferior- o les pedres
pintades de Natasha
Newton).
També em fascinen els poetes anònims que omplen de paraules i vida les parets també anònimes de ciutats anònimes.
-Parlant dels poemes:
per què aquesta mètrica tant lligada
a l´orient?
-De ben jove que m’ha interessat
la poesia d’orient (Li Po, Matsuo Basho) i en especial un tipus de poemes molt curts, els
HAIKU, que fan pensar més pel
què insinuen que pel què diuen...
(tres Haikus de Matsuo
Basho)
-Té a veure ,en
part, al seu pensament, a la seva manera de concebre la vida, a la seva filosofia més lligada
amb lo integral i lo holístic?
-Ja els poetes xinesos
acompanyaven de dibuixos els seus versos, fets amb una delicada cal·ligrafia. A Occident l’art de la cal·ligrafia es va pràcticament perdre amb la introducció de la impremta. El llibre pretén ser un petit homenatge a aquest manera de concebre la poesia no només con a una col·lecció més o menys encertada de paraules, sinó com estan escrites
i com estan acompanyades. Intento buscar una visió
més global del poema, per a donar a entendre una visió global de la
vida...
-Amic quan escrivies
aquestes poesies en què o en qui pensaves.
Les teves reflexions per on viatjaven?
-Amb moltes coses… I en res en concret. A vegades, quan la ment està
en calma I els pensaments només son un murmuri llunyà, com el sorollet de les formigues en
transportar menjar, és quan s’obre, fugaç
com un llamp, aquesta visió de formar part d’un tot
que normalment es veu com allò-que-passa-for a-de-nosaltres. És aquest instant
de sorpresa el què pretenen
capturar les paraules, com
la fotografia captura un moment.
-La natura i el compromís envers ella està present en tot moment. D´una persona compromesa amb la salut del planeta i amb l´ecologisme no es podria
esperar menys. Què ens pots comentar?
-Per això dic que faig
poesia rural (de fet ja hi ha novel·la
rural, o sia que no he inventat
la sopa d’all), ja que des
de la ruralitat es té més consciència dels canvis a llarg del dia, al llarg de les estacions, de les nits en què els estels
es poden quasi tocar i la negror del firmament impressiona i empetiteix l’observador. És des d’aquest batec amb la natura que neix la meva poesia
(o col·leccions de paraules).
Una de les observacions que impacten més als amics de ciutats
que em visiten és, en determinats dies d’un cert grau
d’humitat, veure com d’un punt
del cel blau on no hi ha rés
comença a sortir un nuvolet que es va transformant, engrandint, movent-se, empetitint i finalment desapareixent: és una paràbola sense paraules de la vida humana. D’altres
vegades, els núvols formen caravanes que
recorren el cel, com en una
Ruta de la Seda aèria.
-Per cert, Manel, quants
anys portes de compromís, lluita i reivindicació envers la natura i l´ecologisme?
-Bufff! Crec que des que vaig néixer que m’ha interessat i sorprès allò que m’envolta, i del què en formo part. Diguem que, de manera organitzada, als 17 anys ja vaig
convèncer a alguna gent per
a endegar un grup
ecologista que es va anomenar P.A.T.I.N.E.T. (mitjà de transport sense ús de combustibles fòssils, però també l’acrònim de “Pilot d’Amics Tècnics en Informar Normalment d’Ecologia a Tothom”), que ens reuníem al local de la recent reconstituïda CNT, a Manresa.
L’inici del grup
va ser tan curiós com que vaig fer una pegatina (amb un dibuix d’un
germà meu), i la vaig anar ensenyant,
com si es tractés d’un grup que ja
funcionava... D’inici vam ser unes deu persones, totes joves, des d’àcrates a insubmisos, rebels, inconformistes, conscienciats, vegetarians, nudistes... Va ser l’embrió de moltes altres mogudes: una revista i ràdio lliure (LLAMBORDA), una associació de veïns, el renombrament com a Col·lectiu ecologista L’ALZINA... i un enorme pòsit que encara es recorda.
-I veus, notes al teu arrere consciència ecologista? I relleu?
-Sí. Però no és una cosa que em preocupi. Tots
els moviments ciutadans tenen un període de vida, si no es respecta no es fa rés més que aguantar forçadament un cadàver. Així també totes les formes de
protesta i reivindicació s’han
d’adaptar als temps en què es desenvolupen, si no volen acabar sent absorbides per allò a que s’estan oposant.
Com serà l’ecologisme d’aquí un temps? No ho sé (potser una resposta està al llibre anònim DESIERTO:
MANIFIESTO POSTECOLOGISTA, de l’editorial melusina), però tampoc em
preocupa: de ben segur que serà el què decideixi la gent que es vagi incorporant a la defensa d’aquest
entorn del què depenem i en formem part.
Crec que davant
determinades agressions o injustícies sempre hi haurà gent
que s’hi oposarà (tot i que relativament poca,
donada l’època de mediocritat
i conformisme que ens ha tocat viure), i és aquesta gent
la que ha de triar les eines que consideri
oportunes.
Sempre m’ha agradat la carta del cabdill Seattle
al president dels Estats Units, i en concret la frase “nosaltres som una part de la Terra, i ella és una part de nosaltres”.
25891
Flors de pedra. Manel Mas
82 páginas 15 x 21 cms.
Manel Mas
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069