Cazarabet conversa con... Rosa Miró,
autora de “Filferrada, la platja de les cigonyes negres” (Onada)
Rosa Miró ens apropa a una historia, de
narrativa plena, que ens apasionarà.
El llibre, editat per Onada Edicons, s´ha
alçat amb el 14é Premi de Narrativa Villa d´Almassora.
La sinopsi del llibre: Barcelona, 1939. La nit
del 24 de gener, l’Àngela Bonet i la seua família, junt a un grup d’amics
valencians i uns de barcelonins, tots veïns del barri de Sant Andreu de
Palomar, fugen cap a l’exili dos dies abans que Barcelona siga ocupada per
l’exèrcit franquista. Damunt d’un atrotinat i vell camió Ford Thames carregat
amb les seues pertinences, inicien un llarg viatge pels camins de La Retirada
sense saber quin serà el seu destí i si ni tan sols en tindran, de destí.
Aquesta obra es trova dins la col-lecció
narratives Onada Edicions.
L´ autora d´ aquesta novel-la narrativa:
Rosa Miró (Castelló de la Plana, 7 de
juliol de 1961). Treballa al rectorat de la Universitat Jaume I de Castelló i
forma part d’El Pont Cooperativa de Lletres. Els seus relats i poemes han estat
seleccionats i publicats en més d’una trentena d’antologies. Finalista en
quatre ocasions del Premi Literari de Narrativa de Dones, convocat per la
Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, el
va guanyar en l’edició de l’any 2014. Altres obres seues guardonades
són Camins d’aigua, paraules de mar (XXII Premi de Poesia Miquel
Peris i Segarra 2015), la col·lecció de relats Som d’amor (XIX Premi
de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado 2018) i Filferrada, la platja de
les cigonyes negres (Premi Vila d’Almassora de Narrativa 2018), novel·la
amb la qual debuta en aquest gènere.
Cazarabet conversa amb Rosa
Miró:
-Rosa,
hi ha alguna raó al darrere d´aquest llibre? Alguna cosa et fa que la teva creativitat narrativa vagi
a narrar aquesta història?
-Diversos motius em van portar a
escriure Filferrada, la platja de les cigonyes negres. Tal vegada la raó
primigènia va estar aquella visita que vaig fer a la Maternitat d’Elna, (molt
recomanable) a la Catalunya Nord la primera setmana de desembre de 2015. A dins
d’aquell palauet es respira un silenci diferent. Una calma respectuosa que
empatitzava amb les visites només hi
entrés.
Pel que a mí respecta em va deixar
l’ànim corprès i una mica trastocat. Què havia succeït en aquell castell de Bardou des de
novembre de 1939 fins a abril de 1944? ; Quines
biografies de dones anònimes callava?; Qui era Elisabeth Eidenbenz? ; Una infermera, una comare, una mestra? Per què aquell
llistat amb més de cinc-cents noms de
criatures nascudes allà?...Poc temps després i casualment (o no) una bona amiga
i escriptora em va regalar un llibre de la historiadora Assumpta Montellà “La
maternitat d’Elna”. Un llibre ple de testimonis de dones que van viure l’infern
de la platja d’Argelers així com en altres camps de refugiades propers al poble
d’Elna, a la comarca del Rosselló. Per altra banda em vaig preguntar que va
significar vertaderament allò de La Retirada. A
mí no m’ho va explicar ningú, ni a casa ni a l’escola. En canvi, una de les
meues filles viu a Perpinyà i va estar ella
qui ens portar a visitar La Maternitat i ens va fer una mica de guia. I una
cosa va portar a una altra. Em vaig comprar el llibre Més enllà de la
Maternitat d’Elna, també d’Assumpta Montellà,
i em vaig dir que per totes aqueixes dones explicaria
una història de ficció però basada en fets reals. Tenia llibertat per a crear personatges, situacions, antagonistes,
protagonistes, però i a la vegada tenia un compromís
amb elles com a dona i com a mare i un compromís amb les bones persones i amb l’historia no oficial. M’agradaria
afegir que Montellà ha fet una tasca molt
important recollint els tes_monis de les dones exiliades així com tot un
treball de camp entrevistant a l’humil
senyoreta Elisabeth. Un dia d’aquests em complauria molt enviar-li un exemplar de Filferrada, la platja de les cigonyes
negres.
-Podríem entendre
que estem al davant de la història d´un exili d´exilis?.
Perquè cadascú vivia la història de l´exili com la seva pròpia, no?
-La Retirada, l’exili dels republicans durant
i després de la Guerra Civil, ha estat un dels exilis
més nombrós quant a persones, quasi cinc-centes-mil. Però si ens anem cap
a darrere en la història, ja va succeir al 1492 amb
l’exili dels jueus, o amb la Inquisició o amb
l’expulsió dels jesuïtes, o en acabar la Guerra de Successió, o durant
l’absolutisme de Ferran VII. Sempre ha hagut exilis, hi ha exilis i
sempre hi haurà, d’exilis.
Contestant a la segona part de la pregunta,
crec que cadascú vivia la història de l’exili com podia. Però hi han uns trets
comuns que el caracteritzen: tristesa, sofriment, qui més qui menys va pa_r
molt i va perdre familiars i persones estimades, terror, mort, fam, malaties,
decepció, saber que mai no a veure aquells que van quedar a l’altra banda dels
Pirineus. Va estar un gran nombre de persones que va fugir per por a les
represàlies. Espiades, mentides, enveges, cels, revenges… podien i van acabar
amb la persona més innocent i bona tan sols per pensar diferent.
-El filferro i la
filferrada són trets o un tret d’una d’aqueixes característiques dels camps de
concentració de l´exili que més recorden els testimonis…
-Es fa difícil contestar. Per més que vulgues
posar-te en la pell de l’exili, per més que intentes comprendre que significa
un fil d’aram, una tanca punxosa, un no poder escapar-se, considere una falta
de sensibilitat sols el fet d’imaginar-m’ho perquè no ho he passat per aquelles
circumstàncies. Però s’ha de fer un esforç per no esborrar de la memòria
col·lectiva uns fets tan dramàtics. Puc pensar que tal vegada el que més
recorden pot ser siga la fam assassina, la falta de latrines, el fred del vent
tramuntanal, l’aigua salobre, els plors desesperats dels nadons, de les mares
sense llet als pits, els càstigs, les violacions, els colps… i, sobretot,el perquè d’estar allà, si no havien fer res.
-Són
també tots ells i elles víctimes de la maquinària repressora del franquisme,
oi?
- És clar. Si més no, per què van haver de
fugir? Per què van haver d’abandonar la seua
terra amb les seues pertenences? La maquinària repressora obligava a anar-se’n
a mesura que anava avançant
l’exèrcit franquista i també en acabar la Guerra Civil perquè si et quedaves el destí estava escrit en la persecució dels
vençuts en la cruel post-guerra. La
persona que ha sobreviscut, que ho sap, que ho ha explicat o que ha restat callada fins al final dels seus
dies, que ha estat testimoni d’aquella tragedia no ho posarà mai en dubte. Un altra cosa és negar les evidències. Les víctimes republicanes van agafar
el camí cap a la llibertat i van estropesar amb les autoritats franceses, autoritats que de la nit al matí es van
trobar amb una inmensa allau de
gent, un contingent humà impossible d’ubicar.
Si hom tornava el més probable és que fora
afusellat, si hom es quedava la sort esdevindria aliada o enemiga. Unes
persones van estar obligades a fer infraestructures per als nazis, d’altres van
lluitar per la llibertat en la Resistance… altres van estar deportades als camps
de concentració i d’altres exterminades.
-Quin paper juga
ací la por? Por a les represàlies, però també a la
incertesa, no?
-Tres paraules: por, represàlia i incertesa.
Tres paraules ben tristes i pertorbadores. Mots inquietants, plens de dubtes,
d’inseguretats i de desconfiança. Por al sofriment, por a desaparèixer en
qualsevol moment, por de viure, por de no viure, por de no poder menjar ni de
poder donar menjar als teus fills, por de no saber si seran vius o morts, por
de riure, por de parir una vida entre la mort, por per la separació dels éssers
estimats, por a deixar-se morir. Aquella por va furtar el passat i el futur de
les persones amuntegades entre filferros. Sols vivien un present però dins d’un
ara, d’un aquest moment, després… incertesa.
-Has escrit
poemes, relats… en quant als segons com és el viatge com a escriptora de passar
del relat a la novel·la?
-Més que viatge com a escriptora, es podria
dir trajectòria d’una dona a qui li agrada escriure i que treballa
d’administrativa. Però bé, hom diria que vaig passar del relat a la novel·la
empentada per diverses raons. Sols hi comentaré un parell per no fer la
resposta massa llarga. Fins la presa de la decisió d’escriure una novel·la,
havia treballat el relat i publicat en unes quantes antologies comparant amb
altres autores i autors; també m’havia presentat a concursos de narra_va curta
i havia estat premiada en alguna ocasió. Aleshores, a casa, van a començar a
dir “Rosa, i la novel·la per a quan?” Fins que una cosa va portar-me a un
altra.
-Com va ésser i
esdevenir el treball de documentació envers aquest llibre?
-Ha estat intens i emotiu. Frenètic,
matemàtic, viatger, descobridor, enriquidor… La primera visita a la Maternitat
d'Elna al desembre de 2015, que ja he esmentat més a dalt, em va fer pensar
molt sobre el patiment de les dones en general però les mares i embarassades en
particular. Continuant amb la lectura de quatre llibres: La maternitat d'Elna;
Elisabeth Eidenbenz, més enllà de la maternitat d'Elna, els dos de la
historiadora Assumpta Montellà; Els vençuts, de Xavier Benguerel i Ara que
estem junts de Roc Casagran. Des d'un primer moment em vaig quedar encisada per
la forta personalitat de la mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz així com també
per l'episodi de la Guerra Civil que es coneix com la Retirada. Tot seguit vaig
encetar un període llarg de temps immersa en la tasca de documentació que va
suposar viatjar unes quantes vegades a la Catalunya Nord, visites a museus com
ara el MUME (Museu Memòria de l'Exili) a la Jonquera, el Memorial de Rivesaltes
o la mateixa platja d'Argelers suportant un matí la forta tramuntana, o l'anada
a Burjassot només per veure la placa commemorativa al seu Carrer Colom en
memòria de l'ajuda suïssa als xiquets de la guerra.
-Vas poder
entrevistar-te amb algú de manera més o menys directa d´aquells que van
estar-hi sotmesos al darrere de la filferrada?
-Sí. Amb la mare d’una bona i estimada amiga
nascuda a Sabadell que va haver d’anar a l’exili i finalitzada la Guerra Civil
encara va estar uns anys vivint i anant a l’escola francesa. De fet la novel·la
va dedicada a ella, amb anècdota i tot, perquè el cognom que hi figura és el de
la meua amiga i no el de la seua mare: Anna Ivars.
-La filferrada,
la sorra, el salnitre, l´afinament de la gent allí ficada, la pluja, el calor,
el sol, la poca higiene, les malal_es… un camp d´ acollida o un lloc on es
negaven i el vulneraven tots els drets humans?
-M’imagine que les autoritats franceses davant
aquella riuada de gent es van veure desbordades, a més pense que _ndrien els
ulls més cap a l’amenaça de la Segona Guerra Mundial que amb aquelles persones,
no obstant ho van resoldre de la manera més fàcil i ràpida que es pot resoldre
un exili massiu, de moment tancant-lo en grans extensions de platges
filferrades, separar homes i dones i posant vigilancia les vint-i-quatre hores
com si es tractés de criminals i assassins. Les primeres setmanes d’aquell
gèlid hivern de 1939 va morir un gran nombre de persones a causa del fred, de
l’aigua salobre, de malalties i de desesperació.
-Camps
d´afinament que avui encara existeixen, oi? No sé si, per desgràcia hem avançat
massa amb l´aprenentatge de certes coses que mai hagueren de repe_r-se, què ens
pots comentar-hi?
-Us propose la lectura d’un parell de relats
curtets. De seguida en deduireu el que puc comentar-hi.
UN LLAC EN EL CEL
Nalia, on ets? Nalia!, contesta’m, per favor! Mami!, mami!, tinc
fred; mami, dona’m la maneta. Plag! Plag!, on estàs? Estic ací, mama; ja no
tinc por. I el pare, has vist el pare?
De la boca d’Anher ha eixit una glopada
d’aigua salada i ha inundat el tros de cel on la parca els acaba d’abocar al
tres. Mentrestant, el pare corre amunt i avall per la vora de la platja maleïda
amb les mans clamant el cel. Crida embogit, s’arrenca els cabells, s’agenolla i
comença a soterrar-se el cap en l’arena.
Rosa Miró (Castelló de la Plana)
UN ARBRE EN EL CEL
Tooba( 1) regresa a sa
casa-container-humanitari. L’extrema calor li provoca una asfixia nauseabunda.
Els ulls no li fan cas, només miren cap a fora de la tanca. Atordida, de poc
cau dins d’un toll enfangat del carrer improvisat. «Un dia em mataré! He de parlar amb les xiquetes són tan menudes he de cremar
la maleta és perillosa no podré és el meu passat la meva vida enllaunada sí per
elles la convertiré en cendres» i, absorta, va repassant un reguitzell
d'objectes —cinc flascons buits de perfum francés dos poemaris nou cartes de
Pierre un nard sec dues revistes Vogue cinc fotografies de la graduació dos
vinils de The Ink Spots unes sabates de taló les pintures al carbonet—.
En entrar al contenidor s'ha trobat l’ahir tot
escampat i jugant amb les seues filles. Després d'una dolorosa xerrada, l’han
arreplegat, l’han posat dins la maleta entre les tres i li han calat foc a la
vora de la tanca.
***
Tooba va estar una bona estudiant. Li agradava
passejar descalça. Ballar, vestir faldilles de tub i pintar-se els llavis i els
ulls a joc amb el seu mocador. Des de que va cremar la maleta i fins al dia que
va morir, la seua vida va ser el no-res. Era una
refugiada en un camp de tristesa on el passat, el present i el futur
desaparegueren en creuar fils ferros endins.
(1)Tooba: significa Un arbre en el cel
Rosa Miró Pons (Castelló de la Plana)
-Abans hem parlat
del procés de documentació que ha _ngut que Fer-se al voltant d´aquesta
narració... ens pots explicar-hi, ara, com i dequina manera t’ho has fet a
l´hora d´escriure. Quina és la tevametodologia de treball?
-Confese que no tinc cap mètode de treball. He
utilitzat diagrames circulars, encerclant una idea matriu i envoltant-la de
cercles més petits desenvolupant les parts del que podria ser un capítol. He
utilitzat la meua escaleta particular. He tractat cada capítol com a una unitat
intercanviable. D’aquesta manera podia jugar amb el temps tant històric com de
la narració. No he volgut veure cap film, com ara La llum d’Elna perquè no
volia cap interferència. Volia escriure allò que imaginava que hagués sentit jo
allà dins en carn pròpia, tal vegada per la personalitat empàtica que em
caracteritza, o pel meu caràcter hiperestèsic. Tampoc he programat horaris de
dedicació. Venia com venia. Escrivia quan podia, però sobretot els caps de
setmana. Durant la setmana i eldia que podia llegeia la documentació que havia
anat trobant. Els dissabtes al matí i diumenges a la tarda m’asseia davant la
pantalla en blanc i no em calia més que escriure. Les parets del meu estudi van
estar empaperades de mapes, fotografies, notes a mà, diagrames… a la taula
tenia un potet amb sorra de la platja d’Argelers, i un munt d’objectes em van
acompanyar durant tot el camí de creació de la novel·la. Abans de presentar-la
a concurs vaig estar reescrivint i reescrivint. Al cap i a la fi escriure és
reescriure.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069