La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Jordi Rubió
Coromina, autor de "L'èxode català
de 1936 a través dels Pirineus" (Gregal)
Jordi
Rubió Coromina trau un excel-lent treball d´investigació, amb Gregal, que ens
apropa a l´èxode català dels que ben pocs estudis han profunditzat com el de
Rubió Coromina, el de l´any 1936…el dels primers dis
No per
això menys trist i menys dramàtic perquè dir adéu a la teva terra, sempre, és
dur, trist I dramàtic…
Tot i
això les circunstàncies que van envoltar l´èxode de les acaballes de la guerra
encara fou molt pitjor per les circunstàncies, les pors, les massificacions…
De tota
manera el llibre que tracta un tema de manera inèdita aporta una montonada
d´informació, estudis, reflexions e investigacions que , estem segurs, serán
tiguts molt en compte en l´estudi de qualsevol procés d´èxode, de guerra i, en
concret de la guerra i les conseqüències de la Guerra Civil española a
Catalunya.
Allò que
ens diu Gregal del llibre:
Aquest llibre ens apropa a l'èxode a través dels Pirineus que es produeix a
Catalunya durant l'inici de la Guerra Civil i, alhora, a les bases de la
construcció del poder local durant el primer franquisme; dos elements
entrelligats. La guerra i la revolució que es van desencadenar l'estiu de 1936,
fruit del cop d'estat d'un sector de l'exèrcit, van provocar la fugida de
milers de persones. Els Pirineus esdevenen aleshores un territori de trànsit
per a tots els fugitius que escapen en solitari o amb l'ajuda de guies que, en
cordades més o menys nombroses, els encaminen per les muntanyes cap a França o
Andorra. Els recorreguts i les motivacions d'aquests refugiats, gent de dretes,
desertors de l'exèrcit o republicans desencantats, centren l'atenció d'aquest
treball. Tres etapes diferents marquen els espais d'aquest desplaçament de
població: la fugida a través dels Pirineus, el sojorn en camps d'acollida a
França i l'entrada a l'Espanya nacional. Un cop a la zona ocupada per les
tropes franquistes, la major part dels refugiats catalans en edat militar
engruixiran els batallons de voluntaris o de regulars i seran destinats a la
primera línia del front de guerra. El fet d'haver lluitat voluntàriament al
costat de l'exèrcit franquista els conferirà –acabada la guerra– una situació de
privilegi dins dels estaments de la Dictadura. Per això, de retorn a Catalunya,
molts d'ells assumiran càrrecs de responsabilitat en el nou establishment
franquista.
L´autor,
en Jordi Rubió:
Jordi Rubió va néixer el 1983 a Olot. És doctor en Història Contemporània per
la Universitat de Girona (2011), màster en arxivística per la Universitat Jean
Moulin de Lió (2012) i membre del Grup de Recerca i anàlisi del Món Actual
(GRANMA) de la Universitat de Barcelona. Professionalment exerceix d'arxiver a
França, tasca que complementa amb la recerca en dos temes: el franquisme
(1939-1975) i els desplaçaments de població durant el segle XX (1914-1989). Ha
publicat diversos articles científics en revistes com Ayer i Diacronie, ha
realitzat una estada de recerca a l'École des Hautes Études en Sciences
Sociales (EHESS) de París (2010) i ha participat en seminaris i congressos
internacionals d'entre els quals destaquen La dictadura franquista: La
institucionalització d'un règim (Universitat de Barcelona, 2010), El asociacionismo
de la emigración española en el exterior: significación y vinculaciones (UNED,
2012) Desplaçaments forçosos i exilis a l'Europa dels segles XX i XXI,
(Universitat de Perpinyà, 2013). És autor, junt amb Jordi Pujiula, de la
monografia El franquisme publicada dins de la col·lecció dels Quaderns
d'Història d'Olot (2014).
Cazarabet conversa amb Jordi Rubió Coromina:
-Jordi, per què un llibre dedicat a l ´ èxode
català vinculat al 36?; què et fa triar aquest any per a la teva tesi i després
per a editar aquesta síntesi que és el llibre de Gregal que tenim entre les
nostres mans?
-La Retirada de 1939 ha captat l’atenció de bona part
dels historiadors durant els darrers 40 anys, des dels treballs de José Luís
Abellán i Javier Rubio als tot recents de Pelai Pagès. En canvi, l’estudi de
l’èxode català de 1936 ha evolucionat molt poc des que Albert Manent reclamava
a finals de la dècada de 1980 profunditzar en el tema. L’any 2003 es publica la
primera monografia específica, Els “catalans de Gènova”, de Rubèn Doll-Petit,
que aborda la fugida marítima a través del port de Barcelona però l’èxode a
través dels Pirineus és un tema que quedava pendent.
Qualsevol que esculli un tema d’investigació ha de
fer-ho amb un interès especial, una curiositat que ha d’impulsar el treball. Jo
vaig escollir l’èxode català de 1936 perquè volia entendre el perquè d’aquest
desplaçament de població; perquè milers de catalans decideixen fugir de
Catalunya clandestinament per lluitar amb les tropes franquistes i quines
conseqüències té aquesta presa de posicions en la conformació de les
estructures polítiques i socials del primer franquisme.
-Ho anomenes “èxode”,
perquè no exili?
-No defujo el terme “exili” però vull marcar certes
diferències. Al 1939 la població es veu forçada a marxar fora del seu país per
motius polítics i a residir a l’estranger mentre la situació no canviï; per
tant, s’exilia. Al 1936, en canvi, es produeix un desplaçament de desenes de
milers de catalans cap a França i Itàlia però en la seva majoria ho fan per
entrar de nou a Espanya pel territori ocupat per les tropes franquistes. Una
part d’aquests catalans decideix exiliar-se mentre duri la guerra però emprar
el terme “exili” pel conjunt no em sembla del tot apropiat mentre que l’èxode,
com a emigració sense més adjectius, pot convenir al conjunt de desplaçats.
-No tots els que van marxar
amb aquest èxode eren o van formar part dels vençuts al cap de tres anys(ni
molt menys)…Comenta, per favor....
-Ben al contrari, els que integren aquest èxode són,
seran, els vencedors. Els motius de la fugida són diversos però la gran majoria
acabarà la guerra al costat dels nacionals i això els hi valdrà el respecte de
la Dictadura, que els hi atribuirà nombrosos beneficis dins de la societat. El
règim franquisme reconeix a excombatents i excaptius el dret preferent a les
places de concurs públic de l’administració i de l’empresa privada, l’accés als
comandaments dels òrgans de Falange i de l’administració local i provincial, a
més de l’exercici del poder moral damunt d’una societat esberlada entre
vencedors i vençuts.
Els vençuts els troben en alguns grups minoritaris que
he pogut identificar dins d’aquest desplaçament de població. Entremig dels
homes en edat militar que escapen a la mobilització i dels catalans d’ordre i
dels religiosos que fugen de la repressió republicana hi ha, per exemple,
membres del POUM o membres del govern de la Generalitat amenaçats dins mateix
de l’ordre republicà. Els vençuts són també aquells grups a qui les males
condicions de vida que ocasiona la guerra fan marxar cercant més una millora de
la seva situació econòmica que no pas cap altra cosa. Aquest fenomen afecta a
diversos grups de gitanos.
-Hi havien , no pocs, que
no volien saber res de les guerres, de les confortacions…fins i tot entre la
família, els amics…Molts degueren pensar, dels que van marxar al 36, que
estarien fora de les fronteres només un breu temps i així fou en alguns casos,
no?…
-Efectivament, no tothom es posiciona clarament a
favor d’uns o altres. Existeix un refus a l’esforç militar, ja sigui al costat
dels republicans o dels nacionals. Fugir per esquivar la mobilització al front
és una reacció humana que trobem en totes les guerres. Ara bé, els pròfugs que
fugen durant la Guerra Civil acabaran gairebé tots, de grat o per força,
lluitant en un dels dos bàndols. Un grapat dels refugiats de 1936 tornarà a
Catalunya per acollir-se a les amnisties del govern de la República i la gran
majoria anirà a l’Espanya de Burgos engruixint les tropes franquistes. Als que
aconsegueixen evitar la mobilització militar, de retorn a Espanya acabada la
guerra, Franco els hi imposarà 3 anys de servei militar obligatori.
Molts dels refugiats de 1936 es dirigeixen a França
amb la única intensió de retornar a Espanya per Irún, porta d’entrada al territori
ocupat pels rebels. Per aquests, la fugida, el sojorn a l’estranger no és més
que un tràmit d’uns pocs dies. Tot i així, aquests homes no se senten tant a
casa com lluitant per arribar-hi. Per ells l’objectiu és l’ocupació de
Catalunya per les tropes franquistes, que representa el moment en què podran
tornar als seus pobles i ciutats d’origen i retrobar-se amb els seus familiars.
-Però gent de la ciència,
intel·lectuals que fins i tot signaven documents a favor de la República també van
marxar-hi, per què?
-Sí, entre els refugiats de 1936 hi ha reconeguts
científics i intel·lectuals. Potser el cas més significatiu és el de José
Ortega i Gasset, que tot i haver signat un document de suport al règim
republicà va prendre el camí de l’exili l’any 1936. Segurament aquí hauríem de
saber dissociar l’adhesió a un govern o fins i tot el refús al cop d’estat
davant dels actes revolucionaris perpetrats dins del territori republicà. La
violència revolucionaria exercida dins de l’Espanya republicana té una
incidència clara en l’actitud dels republicans més moderats i, per suposat,
entre els sectors més conservadors.
De Catalunya marxa gent tant important com Joan
Casanovas, president del Parlament de Catalunya, Josep Maria Espanya, conseller
de Governació, Ventura Gassol, conseller de Cultura, Frederic Escofet,
comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya o Santiago
Gubern, president del Tribunal de Cassació. Estaven amenaçats i corrien risc de
mort per haver facilitat la sortida de Catalunya a molts perseguits.
-Havia gent que va marxar
cap a l´ èxode i que ho van fer per por a certes repercussions i van marxar a
terra neutra per a intentar buscar una entrada, altra vegada a l´ Estat
Espanyol, i en territori conquistat pels rebels franquistes…Com ho feien
escapant des de Catalunya i el Pirineu….?
-La fugida a través del Pirineu és una fugida
clandestina, que es fa de nit i per passos fronterers poc concorreguts. Senders
de muls, colls i ports de muntanya són els indrets preferits pels guies que
condueixen les expedicions de fugitius. Un cop a França, tots els refugiats són
identificats per les autoritats gales, que els ofereixen la possibilitat de
residir a França, en centres o camps d’acollida o bé el trànsit cap a Irún.
Naturalment, també poden refer el camí cap a Catalunya encara que són ben pocs
els que ho fan (o que declaren voler fer-ho). A partir de l’octubre de 1937
França no deixarà elecció als refugiats, als quals se’ls donarà 48 hores perquè
surtin de França cap a una de les dues Espanyes en guerra.
-Què ens pots dir,
breument, dels altres èxodes:el de la frontera portuguesa, el del Pirineu
Navarrès i les Bascongades, el marítim…
-Portugal és la via de fugida de diversos generals,
militars i civils involucrats amb el cop d’estat del 18 de juliol. Al Pirineu
de Navarra hi conflueixen diferents desplaçaments de població, el dels
republicans que fugen d’un territori dominat des del juliol de 1936 per les
forces rebels i el dels catalans que han sortit de Catalunya entre finals de
juliol i primers de setembre de 1936. És per la frontera navarresa que arriba a
Pamplona Josep Maria Conill Postius, el cap del requetè català.
La frontera basca viu diferents onades de l’exili
republicà, primer amb la caiguda d’Irún al setembre de 1936 i després amb la
presa de Bilbao a l’estiu de 1937.
L’exili marítim, tal i com l’ha demostrat Rubèn
Doll-Petit, és molt quantiós i alhora constitueix l’exili més genuïnament
burgès dels que s’esdevenen durant la Guerra Civil.
-Por a les represàlies o,
com dèiem, gent que escapava del conflicte..tant d´ aquestes columnes un xic
descontrolades com d´ altres…però ja n´ havien que van escapar del conflicte
perquè tenien verdadera por al conflicte en sí, a la guerra i a tot el que
comporta i perquè, tot i ésser de tarannà republicà i d´ esquerres veien que
allò estava perdut perquè els rebels, des d´ un principi, contaven amb el
suports del poder monetari, del món burgés, de la “gent d’ordre”, de
l’església, de la majoria dels militars i, fins i tot, de la gent que ,com
ells, fugen del conflicte i no poden plantar cara(fixa’t que no dic
covardia)…però sí necessitat de fugir…d’escapar del conflicte per l’angoixa que
tot això els podia aportar…
-L’arbitrarietat i l’aprofitament de la guerra per
arranjar querelles personals van existir dins de les dues Espanyes. Així, la
por a represàlies només toca a la gent que senten un perill per la seva vida
car fugir implicava, de facto, la imposició de represàlies als familiars
que es quedaven. Per tant, si es feia, havia de ser per una bona raó.
-Molts que van iniciar
aquest èxode eren gent de molt de dreta i d´esglèsia que, després, van
reiniciar el viatge de tornada…què ens podeu dir?
-Sí, és clar, els homes d’església i d’ideologia dretana
ocupen un espai important entre els refugiats catalans de 1936 i la seva
tornada a Catalunya la viuen com a conqueridors de la pàtria. Molts d’ells
tornen tant bon punt els seus pobles són ocupats pels rebels i alguns causen
estralls denunciant a tots aquells que havien tingut simpaties amb els
republicans.
-Quins trets fonamentals
compartien els que van emprendre l´ èxode del 36?
-El catolicisme, la fe cristiana, sembla l’element més
transversal entre els refugiats de 1936 encara que no sigui del tot generalitzable.
Més enllà d’aquest element cal dir que es tracta significativament d’una
migració de gent d’ordre i de “quintos”, d’homes en edat militar.
-De quins llocs del
territori i de la terra de Catalunya venien aquests primers homes, dones que
van iniciar l’èxode i , passant pels Pirineus, cap on anàven?
-Hi ha refugiats de totes les comarques catalanes però
les comarques frontereres de Lleida i Girona estan especialment ben
representades així com les àrees més poblades al voltat de Barcelona. A la Catalunya
nova els percentatges de població que fuig pels Pirineus són molt inferiors.
-Poden equiparar alguns
trets o factors que van desencadenar l´ èxode del 36… comparant-ho amb
tot allò que es va desencadenar quan es va proclamar la II República al 31?
-Quan es proclama la II República el 14 de juliol de
1931 pràcticament l’únic que marxa és el Rei. Més tard, algunes accions
violentes contra l’Església causen el desplaçament de religiosos a França però
aquests fenòmens són constants en la història contemporània d’Espanya i es fa
difícil de comparar-los amb els esdeveniments de 1936, quan la repressió contra
sacerdots i religiosos és brutal i sistemàtica.
-Ostres , sempre m’ha
quidrat l’atenció, però en aquest llibre tot agafa més forma quan veig
que documentes que no poques gents de dretes,vinculades o simpatitzants als
rebels. ja havien agafat l´ èxode com a prevenció…..a molts, el Colp d´
Estat, els va agafar a la frontera o a l´ altra banda….Sembla que
tot estava més que dibuixat?
-No sé si podem dir que tot estigués dibuixat però el
cert és que hi ha coses que poden semblar casuals i que no ho són. Desencadenar
un cop d’estat en ple període estival pot afavorir que les classes benestants
estiguin fora del país i també que els membres del govern estiguin disgregats,
la qual cosa pot jugar l’èxit de la revolta.
-Com va ésser el procés de
documentació, amic Jordi, per aquest llibre i la metodologia de treball?
Treballar , tenint a l´ arrere a Àngel Duarte Montserrat i a Jordi Canal
Morell, té que ésser tot un estímul i, a la vegada, un repte… I la
col·laboració amb Gregal com ha anat?
-Documentar la fugida de tants catalans entre 1936 i
1938 ha estat la tasca més difícil ja que en els arxius catalans hi ha molt
poques traces d’aquest desplaçament de població. És gràcies als arxius
francesos i als arxius de l’espionatge franquista que he pogut identificar i
quantificar aquest èxode.
El treball amb els meus directors de tesi ha estat
molt gratificant. El més important per mi ha estat que hagin cregut i defensat
l’interès històric de la meva recerca doctoral.
Per a mi ha estat un goig poder treballar amb una
editorial jove i independent com Gregal, que inverteix en l’edició de llibres
de difusió histórica.
-En què estàs treballant
ara?
-Ara mateix no treballo en cap recerca específica. La
situació de crisi permanent que viuen les Humanitats des de fa anys no ajuda
gens a les persones que, com jo, procurem fer recerca als llims del sistema
universitari català. La producció científica haurà de passar per altres
viaranys o no passarà.
21266
L'èxode català de
1936 a través dels Pirineus. Jordi Rubió Coromina
388 páginas 15 x 21 cms.
22,00 euros
Gregal
Aquest llibre ens apropa a
l'èxode a través dels Pirineus que es produeix a Catalunya durant l'inici de la
Guerra Civil i, alhora, a les bases de la construcció del poder local durant el
primer franquisme; dos elements entrelligats. La guerra i la revolució que es
van desencadenar l'estiu de 1936, fruit del cop d'estat d'un sector de
l'exèrcit, van provocar la fugida de milers de persones. Els Pirineus esdevenen
aleshores un territori de trànsit per a tots els fugitius que escapen en
solitari o amb l'ajuda de guies que, en cordades més o menys nombroses, els
encaminen per les muntanyes cap a França o Andorra. Els recorreguts i les
motivacions d'aquests refugiats, gent de dretes, desertors de l'exèrcit o
republicans desencantats, centren l'atenció d'aquest treball. Tres etapes
diferents marquen els espais d'aquest desplaçament de població: la fugida a
través dels Pirineus, el sojorn en camps d'acollida a França i l'entrada a
l'Espanya nacional. Un cop a la zona ocupada per les tropes franquistes, la
major part dels refugiats catalans en edat militar engruixiran els batallons de
voluntaris o de regulars i seran destinats a la primera línia del front de
guerra. El fet d'haver lluitat voluntàriament al costat de l'exèrcit franquista
els conferirà –acabada la guerra– una situació de privilegi dins dels estaments
de la Dictadura. Per això, de retorn a Catalunya, molts d'ells assumiran
càrrecs de responsabilitat en el nou establishment franquista.
Jordi Rubió va néixer el 1983 a Olot. És doctor en Història
Contemporània per la Universitat de Girona (2011), màster en arxivística per la
Universitat Jean Moulin de Lió (2012) i membre del Grup de Recerca i anàlisi
del Món Actual (GRANMA) de la Universitat de Barcelona. Professionalment
exerceix d'arxiver a França, tasca que complementa amb la recerca en dos temes:
el franquisme (1939-1975) i els desplaçaments de població durant el segle XX
(1914-1989).
Ha publicat diversos articles científics en revistes com Ayer i Diacronie, ha
realitzat una estada de recerca a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales
(EHESS) de París (2010) i ha participat en seminaris i congressos
internacionals d'entre els quals destaquen La dictadura franquista: La
institucionalització d'un règim (Universitat de Barcelona, 2010), El
asociacionismo de la emigración española en el exterior: significación y
vinculaciones (UNED, 2012) Desplaçaments forçosos i exilis a l'Europa dels
segles XX i XXI, (Universitat de Perpinyà, 2013).
És autor, junt amb Jordi Pujiula, de la monografia El franquisme publicada dins
de la col·lecció dels Quaderns d'Història d'Olot (2014).
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069