La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Joan Esculies, autor de "Evitar l'error de Companys!
Tarradellas i la lliçó dels Fets d'Octubre"
(Edicions de 1984)
Un llibre d´Edicions
de 1984 sota la ploma de Joan Esculies.
Aquest
any és un any particular per a Catalunya i el recent
9N és un bon exemple…també és l´any de la conmemoració del 1914… per això els llibres que tenen a veure amb
els homes i dones que somiaven en duur la independencia
per a Catalunya són com més acollits i de millor manera…però al davant de l´allau de llibres, escriptors i personatges ens parem davant la figura de Tarradellas i al davant de la
ploma de Joan Esculies i d´un
llibre interessantíssim:
Evitar l´error de Companys!.Tarradellas i la lliçó dels Fets d´Octubre…una
publicació que ens aplega des de 1984 Edicions i que
ens donarà, quelcom més que una lliçó de historia.
Allò
que ens diu aquesta editorial, Edicions de
1984, sobre el llibre:
En el marc del procés
sobiranista actual, el catalanisme
té més present que mai la data del 6 d'octubre de
1934. Aleshores, Lluís Companys
va proclamar l'Estat Català
de la República Federal Espanyola i va acabar a la
presó. Vuitanta anys després, polítics, periodistes i tertulians empren
el gest del president de la
Generalitat per defensar o negar les possibilitats d'una proclamació unilateral d'independència.
En aquest joc, la figura de
Josep Tarradellas s'usa sovint com a sinònim
de moderació, del polític
que no se salta les regles establertes.
Aquest
assaig dóna la volta a aquesta visió i presenta un polític que va patir les conseqüències derivades dels anomenats Fets d'Octubre. Contra la imatge de moderació, Tarradellas va extreure una lliçó d'aquell moment per no repetir el que ell
va considerar l'error de Companys:
no mantenir la unitat del catalanisme i supeditar la política catalana a l'espanyola.
Per als qui
creieu que ja ho sabeu tot
sobre Tarradellas, per als seus defensors i detractors, per als qui imagineu el seu posicionament en el procés actual, en definitiva, per als
qui useu el seu nom en va, aquest és el vostre
llibre.
L'autor:
Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) és doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), màster en Nacionalisme i Conflicte Ètnic pel Birkbeck
College de la Universitat
de Londres i llicenciat en Periodisme
i en Biologia. També és membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) i del Grup d’Estudi de les Institucions i de
les Cultures Polítiques (segles XVI-XX) de la UPF. Recentment
ha estat guardonat amb la Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte «Pujol i Tarradellas.
Dos gegants en Transició».
En l’àmbit
de la no-ficció, ha publicat
diversos articles centrats
en l’aparició del nacionalisme
radical català i en els paral•lelismes que ha cercat el catalanisme amb altres moviments nacionalistes. És autor, entre d’altres, de les obres Josep Tarradellas
(1899-1936). Dels orígens a
la República (2012) i Joan Solé i Pla, un separatista entre Macià i Companys (2011).
Amb l’historiador David
Martínez Fiol ha escrit 12.000!
Els catalans a la Primera
Guerra Mundial (2014). En l’àmbit de la ficció ha publicat Contes bàrbars (2009), Tràilers (2006) —premi
Mercè Rodoreda de contes 2005— i L’ocell
de la pluja (2003), premi
de narrativa Ciutat d’Elx
2002.
Interesantíssim:
http://www.joanesculies.com/no-ficci%C3%B3/evitar-l-error-de-companys/
http://rac1.org/versio/blog/evitar-lerror-de-companys/
Sobre els
Fets d´Octubre:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_del_sis_d%27octubre
Lluís Companys:
http://es.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Companys
Es fa molt difícil parlar de Companys sense recordar a Macià:
http://es.wikipedia.org/wiki/Francesc_Maci%C3%A0
El
protagonista d´ aquest llibre,
en Tarradellas:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Tarradellas_i_Joan
Història d´ERC:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Esquerra_Republicana_de_Catalunya
Cazarabet conversa con Joan Esculies:
-Si algú s’apropa al llibre hi pensa que Companys, d´entrada va cometre un error…. jo allò que penso (estigui
o no d´acord amb tot allò que va anar desgranant la
seva política i /o polítiques) és que era un home
molt honest, políticament parlant, i que mai va enganyar ningú…no era hipòcrita
i va dur a terme allò que pensava…Què ens pots comentar?
-Més aviat penso que Companys no era diferent de la resta
de polítics, ni dels d’aleshores, ni dels d’ara, i que feia de més i de menys
com tots. En la política hi ha una dosi important d’hipocresia que, en bona
mesura, és necessària. El mateix passa amb la impostura, que ara alguns
escriptors sembla que hagin descobert el Mediterrani parlant-ne i
novel·lant-la. Sense hipocresia i impostura, i no només, no funcionaria res.
Altra cosa és que dir-ho i acceptar-ho sigui políticament correcte.
-Va esdevenir Companys un home hàbil amb la política catalana?
-Molt hàbil en la mesura que aconsegueix substituir Macià
al capdavant de l’Esquerra Republicana, el partit amb més quota de poder del
moment a Catalunya, i del Govern de la Generalitat a la mort d’aquest. Amb tot,
el veig més com un home de mítings que no pas de
gestió. Això va molt bé també quan se’l mira des de l’actualitat, perquè és
molt senzill prendre un parell o tres de frases seves i repetir-les amb
insistència per generar emotivitat, èpica per sentir-se “molt patriota”. En
Tarradellas, per exemple, això és molt més complicat.
-Per proclamar l´Estat Català de la República Espanyola, en Companys i el
seu govern, van ésser empresonats, després d’uns aldarulls més enllà de
les paraules i de les consideracions polítiques….Creus que la República
Espanyola és va equivocar…no va mesurar bé ni les seves forces ni res de tot
plegat?
-Allò que hauria passar si les circumstàncies haguessin
estat unes altres és sempre fabulació, però em sembla que és prou clar que si
els governs de dretes que governaven la República haguessin estat menys durs
amb la repressió posterior als Fets d’Octubre, el decurs de la història hauria
estat tot un altre. En aquest sentit, l’actuació d’aquests governants va fer el
joc de Companys d’erigir-se com a responsable únic dels Fets en el marc del seu
judici li sortís bé i es posessin les bases pel seu mite.
-És molt fort que s´ empresoni
a tot un president de la Generalitat i al seu govern al port de Barcelona….Què
en penses?
-En general és lamentable que s’empresonin persones, amb
càrrec o sense, per tenir una ideologia distinta a la imperant, sempre que la
defensi en un marc democràtic.
-Com era, en tot moment, la
postura d´en Tarradellas?
-Tarradellas era contrari a la proclamació de l’Estat
Català de la República Federal Espanyola per diversos motius. Un era que per la
seva formació política la resta de ‘pobles’ d’Espanya l’interessaven
relativament: per ell l’important era Catalunya i el seu govern. D’altra banda,
Tarradellas era un polític que sabia moure’s entre bambolines. Era un home de gestió. Això avui dia ho tenim associat a ser un home gris, però no necessàriament va de la mà. En cap cas
era, però, un home frívol, ni tampoc un home de mítings com Companys. És gairebé segur que si
hagués encapçalat mai una llista electoral, ni tan sols durant la Transició, no
hagués guanyat mai unes eleccions: li mancava aquest encant que sí que tenia
Companys. A més, Tarradellas pensava el 1934 que proclamar l’Estat Català era
fer el joc a l’oposició socialista, recolzar les esquerres espanyoles i entrar,
per tant, en una dinàmica que no podia dur res de bo a la governabilitat de
Catalunya. En la seva visió, Catalunya havia de restar al marge de la dinàmica
política de partits espanyola.
-I des de l´exili
com va poder i com va actuar, per activa i per passiva?
-El què plantejo a l’assaig és que la lliçó principal que
Tarradellas extreu dels Fets d’Octubre i el fracàs i repressió posterior és
precisament que Catalunya ha de fer la seva. I que cada vegada que s’alia amb
una opció política espanyola no aconsegueix els seus objectius polítics. Durant
l’exili, primer com a secretari general de l’ERC i
després com a president de la Generalitat, Tarradellas va provar de fer
precisament això: mantenir-se al marge si no era que en podia treure un rèdit
molt clar o s’hi veia abocat per una manca de diners, centre de tota la
problemàtica a l’exili. Queda clar que les seves decisions no tothom les va
entendre.
-Anem a veure aquells dies,
aquells fets…de veres creus que es poden comparar amb la situació d´avui en dia: em refereixo a que el president Mas ha
intentat anar un xic més enllà que altres presidents (de caire independentista
de Catalunya) i que, fins i tot, va fer que el darrer 9N molts ciutadans
catalans poguessin dir quelcom sobre allò que voldrien ser o no ser dins l´Estat Espanyol….? ( a mi, és que em sembla que hi havia
més “nivell intel·lectual” i fins i tot com a “més serietat” abans i en aquells
dies que ara, però…).
-Discrepo. La mirada al passat sempre té un cert
component nostàlgic, sobretot si mires aquells de qui et sents més proper. Els
Fets d’Octubre i la situació actual no tenen res a veure. Les circumstàncies
polítiques internacionals i estatals són diferents, els actors i la situació
també. A mi el què m’interessa més però és veure si la mateixa incapacitat de
gestionar el tempo polític que els governants de la República van mostrar
davant l’escac de Companys –anant lluny amb la repressió, per exemple– es
podria repetir ara encara que la situació sigui diferent. Dit d’altra manera,
davant determinades situacions hi ha nacionalismes que són capaços d’adonar-se
que han perdut i aprofiten per obtenir-ne rèdits, per exemple el britànic en
l’abandó de les seves colònies. El nacionalisme espanyol no és molt hàbil fent
això. I després ho paga. Veurem si ho pagarà ara.
-Avui en dia hi han i es
produeixen moltes diferències entre polítics que volen una mateixa cosa…una
mateixa fita i/o finalitat….això jo no ho trobo malament…més aviat enriquidor
perquè crec que és bo que, dins d´una mateixa postura
existeixin punts de vista diferents…que hi hagi debat, intercanvis i que es
tracti de cercar el millor camí….Com ens pots explicar les diferents maneres d´afrontar l’Estat Català entorn als Fets d´ Octubre del
34?
-Bé, cada opció política defensava la seva posició. La
proclama de Companys volia, en part, donar solució a aquest anhels. Essent, per
exemple, separatista, en un sentit federal i a la vegada presentar Catalunya
com un bastió de la República i de les Esquerres. També recolzant els
socialistes de la resta de l’Estat. D’altra banda, quan Companys fa la proclama
té el recolzament del seu govern, però no té el vistiplau ni del seu partit ni
dels partits de coalició que tenen consellers a l’executiu.
-I ara, amic Joan, com ho
veus? (perquè dins de CIU hi han diferents postures amb un Duran i Lleida que
es desmarca més que mai; després està ERC que, crec, està com “pressionada” per
les postures més “renovadores” que han sortit del carrer i del descontent com
poden ésser la CUP..).
-Sóc escèptic davant de l’ anomenat “procés”. Crec que hi
ha un grup nombrosíssim molt mobilitzat i esperançat, que veu la sortida a
moltes coses negatives (crisi econòmica, social, valors, referents...) en la
consecució d’un Estat per a Catalunya. En aquest sentit ha fet un relat
independentista del què està passant i s’ha sabut moure molt bé (en l’ús de les
noves tecnologies, per exemple). El catalanisme en conjunt té ara un biaix més
independentista que fa deu anys, això és clar. Però tinc dubtes que aquest grup
nombrós aconsegueixi imposar-se i ser majoritari. Hi ha una part molt important
de la població catalana que no se sent apel·lada per aquesta via perquè el seu
relat per sortir del què està passant és un altre. D’altra banda, i ara parlant
des d’una posició, si vols, egoista, m’estimaria més que el gruix dels
independentistes fessin menys tuits abrandats i
passessin més per les llibreries a consumir llibres en català o altres
productes culturals d’aquí. Hi ha coses que es poden fer per les quals no cal
esperar a tenir un Estat. Clar que això és com allò que dèiem de Companys i
Tarradellas: abocar-se al balcó i llençar esgarips de l’estil “tornarem a
lluitar...” és gairebé sempre més senzill que no pas aconseguir que els
Rodalies arribin a l’hora o seure i llegir.
-Fenomen apart, però sí a
tindre en compte per estudiar-hi és el de PSC que amb tot això i fruit de
moltes altres coses ha acabat con per esclatar, com ho veus…?
-En certa manera és normal que quan les posicions es
tensen la marca que defensava una de les impostures que ha planat durant els
trenta anys de democràcia recent -dir que Catalunya era un sol poble-
s’enfonsi. A Catalunya hi ha dues grans comunitats imaginades, amb punts de
contacte òbviament, que a porta tancada es reconeixen com “l’altre” i es veuen
distintes. En el PSC han conviscut molt bé fent balanç de poder fins que el
moment social, polític i econòmic ha obligat a posicionar-se
més clarament. És per això que si no encertes el missatge sempre poden sortir
noves formacions, sense llasts de gestió, que pretenguin defensar millor que no
ho fas tu el teu electorat. Les escissions del PSC cal llegir-les en aquesta
línia, de defensa d’unes regidories, d’uns futurs votants –de feina, en
definitiva–, que no pas en nom de la defensa de la pàtria, tal com es
presenten. A l’hora d’analitzar el passat i també el present sempre cal
prendre’s un moment per pensar què és allò que hi guanya aquella persona fent
aquell gest i no empassar-se d’entrada la manera en com ho vol embolcallar.
-El Procés Constituent (amb Arcadi Oliveres i na Teresa Forcades), Guanyem (amb Ada Colau), els indignats de Plaça Catalunya, Podemos….quin paper els hi veus dins el procés independentista?
-En general tenen una vessant més social que no pas
nacionalista. Uns poden considerar que el relat independentista casa amb les
seves expectatives i contribuir a eixamplar les bases de persones favorables a
l’Estat Català en aquest sentit. Altres simplement tenen, com deia, un altre
relat, que no passa per la independència de Catalunya i no hi contribuiran. El
gran, o un dels grans, problema del nacionalisme català és que quan apareix a
Barcelona al tombant del segle XIX el moviment obrer ja està molt consolidat i
aquest segment no “compra” la idea que li ofereixen els publicistes del
catalanisme. Si aquest segment obrer hagués vist que per resoldre la seva
situació la solució passava per tenir un estat independent per a Catalunya avui
no estaríem discutint d’això.
-Perdona t´ he estat
preguntant per moltes coses i a lo millor et sembla que no ho he fet massa pel
llibre de manera directa, però indirectament hem anat fent-lo…Ara et
pregunto: com veus i a què atribueixes que la figura d´en
Tarradellas sigui tant estudiada, analitzada per escriptors, historiadors i
demés…? És un dels homes amb més pes, sense cap mena de dubte, de la política a
Catalunya en aquests darrers anys i temps…però quins van ser els seus
principals arguments i les seves principals habilitats coma polític?
-Precisament penso que no s’ha estudiat gaire. Una cosa
és la quantitat de publicacions sobre ell o d’ell i
l’altra la capacitat crítica d’aquestes, que és més aviat poca. La meva tesi
doctoral va versar sobre els primers quaranta anys de vida de Tarradellas i,
entre altres, deixava clar que
Tarradellas amb trenta anys s’havia fet a ell mateix, que comptava amb diners,
una certa posició social i que en entrar en política activa als anys trenta
podia fer política, en majúscules, i dir allò que li semblava perquè tenia on
tornar: tenia una professió –viatjant de comerç. En canvi, molts dels qui va
trobar-se en la seva aventura política depenien enterament de la voluntat de
l’Esquerra Republicana. Cent anys després aquesta mena de coses no han canviat.
Per ell va ser nefast que els seus companys veiessin que mentre la majoria
d’ells no havia passat d’oficinista i somiaven amb una feina de funcionari a la
nova Generalitat de Macià, ell hagués progressat, escalat econòmicament, i que, en molts casos, fos ell qui els donava la plaça
anhelada. Ara ens allargaríem, però per resumir-ho: la gelosia és un pou de
misèria.
18103
Evitar l'error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d'Octubre. Joan Esculies
160 páginas
14.00 euros
Edicions de 1984
En el marc
del procés sobiranista
actual, el catalanisme té més
present que mai la data del
6 d’octubre de 1934. Aleshores,
Lluís Companys va proclamar l’Estat
Català de la República Federal Espanyola
i va acabar a la presó. Vuitanta anys
després, polítics, periodistes i tertulians empren
el gest del president de la
Generalitat per defensar o negar les possibilitats d’una proclamació unilateral d’independència.
En aquest joc, la figura de
Josep Tarradellas s’usa sovint com a sinònim
de moderació, del polític
que no se salta les regles establertes.
Aquest assaig dóna la volta a aquesta visió i presenta un polític que
va patir les conseqüències derivades dels anomenats Fets d’Octubre. Contra la imatge de moderació, Tarradellas va extreure una lliçó d’aquell moment per no repetir el
que ell va considerar l’error
de Companys: no mantenir la
unitat del catalanisme i
supeditar la política catalana a l’espanyola.
Per als qui creieu que ja ho
sabeu tot sobre Tarradellas, per als seus defensors i detractors, per als qui imagineu el seu posicionament en el procés actual, en definitiva, per als
qui useu el seu nom en va, aquest és el vostre
llibre.
Joan Esculies
Serrat (Manresa, 1976) és doctor en Història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la
Universitat Pompeu Fabra (UPF), màster en Nacionalisme i Conflicte Ètnic pel Birkbeck College de la
Universitat de Londres i llicenciat en Periodisme i en Biologia. També és
membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) i del Grup
d’Estudi de les Institucions i de les Cultures Polítiques (segles xvi-xx) de la UPF. Recentment ha
estat guardonat amb la Beca Jordi Pujol 2014 pel projecte «Pujol i Tarradellas.
Dos gegants en Transició».
En l’àmbit de la no-ficció,
ha publicat diversos articles centrats en l’aparició del nacionalisme radical
català i en els paral·lelismes que ha cercat el catalanisme amb altres
moviments nacionalistes. És autor, entre d’altres, de les obres Josep Tarradellas (1899-1936). Dels
orígens a la República (2012)
i Joan Solé i Pla, un
separatista entre Macià i Companys (2011).
Amb l’historiador David Martínez Fiol
ha escrit 12.000! Els catalans
a la Primera Guerra Mundial (2014).
En l’àmbit de la ficció ha publicatContes
bàrbars (2009), Tràilers (2006) —premi Mercè Rodoreda de contes
2005— i L’ocell de la pluja (2003),
premi de narrativa Ciutat d’Elx 2002.
Podeu trobar més informació a www.joanesculies.com
Recull de premsa
- 1/2 Anna Ballbona / El Punt Avui
- 2/2 Anna Ballbona / El Punt Avui
- Agustí
Barrera / Llibertat.cat
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069