Cazarabet conversa con... Vicent Gabarda Cebellán, autor
de “El cost
humà de la repressió al País Valencià (1936-1956)” (Universitat de València)
Vicent Gabarda torna a fer un estudi minuciós sobre la repressió al País valencià
des de l’any 1936 a l’any 1956.
El llibre és editat per la Institució Alfons el magnànim i per el
departament de Publicacions de la Universitat de València.
La sinopsis del llibre: Vint anys i milers de víctimes que amb la seua
desaparició van causar dolor en uns familiars que continuaran patint durant
anys les conseqüències de la repressió; una repressió sobre persones que són
acusades de pensar diferent de com ho feien els seus botxins, de creure distint
de com ho feien els seus denunciants, de defensar unes idees, una forma de
vida, de treball, diferent de la dels seus contraris. El cost humà de la
repressió. Les víctimes de la repressió franquista i republicana s'afegeixen a
les morts produïdes en els fronts de guerra o pels bombardejos sobre les
ciutats de rereguarda d'una incivil guerra civil. No es tracta d'igualar dues
repressions, però sí que cal pensar que per tot arreu hi va haver viudos,
viudes, orfes, robatoris, saquejos, confiscacions, assassinats, extorsions,
terror calent, terror fred, actuacions incontrolades. i quan s'empren aquests
termes cal tenir present que, en un moment determinat, es poden aplicar a
qualsevol dels dos costats de la línia divisòria. Una altra cosa és el tracte
que va donar el franquisme a unes víctimes i a altres. Ací sí que hi ha una
barrera que és necessari eliminar si volem facilitar un clima de
concòrdia.
En Vicent Gabarda, l’autor: Vicent Gabarda (Paterna, 1959) ; és doctor en
Història per la Universitat de València. El 1985 inicia els seus treballs
d'investigació, que se centren en les víctimes mortals de la Guerra Civil i la
postguerra al País Valencia.
És autor de Els
afusellaments al País Valencià (1938-1956) (1993 i 2007), La represión en la retaguardia
republicana. País Valenciano (1936-1939)
(1996) i d'altres estudis, a nivell local, sobre la repressió, els resultats
dels quals s'han donat a conèixer en congressos, conferències o cursets sobre
aquest tema.
Aprofundim una miqueta més amb els altres llibres d´en
Vicent Gabarda:
Institución Alfonso el Magnánimo-Institució valenciana d´Estudis
i d´Investigació 1947-1997; el llibre ens conta la
història d´ aquesta institució.
La represión en la retaguardia
republicana. País Valenciano 1936-1939; Vicent
Gabarda Cebellán analiza cómo tuvo lugar
esa represión republicana
en el País Valenciano desde
1936 a1938. El libro se encuentra
dentro de la colección
Arxius i Documents en la materia de Historia de
España y Europa.
El llibre present es trova dins
de la col-lecció Història i Memòria dels franquisme,
sota la direcció d´Ismael Saz
i Julián Sanz de la Universitat de València i el Consell Editorial està format
per: Paul Preston de
la London School of Economics ; Walter Bernecker de la Universität Erlangen a Nuremberg ;Alfonso Botti
de la Università di Moderna e Reggio
Emilia ; Mercedes Yusta
Rodrigo de la Université Paris VIII; Sophie Baby de la Université de Bourgogne ;Carme Molinero i Ruíz de la Universitat
Autònoma de Barcelona ;Conxita Mir Curcó de la
Universitat de Lleida; Mònica Moreno Seco de la Universitat d’Alacant ; Javier Tébar Hurtado de l´ Arxiu Històric de Comissions Obreres de
Catalunya ; Teresa María Ortega López de
la Universitat de Granada.
De este libro hablamos con Vicent Gabarda: http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/gabardaretaguardia.htm
Otro libro de Vicent Gabarda es :
Els afusellaments al País Valencià.
Tot i que nosaltres pensem fer la nostra pròpia entrevista vos deixem també
aquesta que l’autor va dispensar a Levante-El
Mercantil Valenciano.- https://www.alfonselmagnanim.net/media/dival/files/book-attachment-5787.jpghttps://www.alfonselmagnanim.net/media/dival/files/book-attachment-5787.jpg
Cazarabet conversa con Vicent Gabarda:
-Vicent,
amic, com ha estat endinsar-te en la repressió en el conjunt del País Valencià?,
tenint en compte que no és, ja, la primera vegada que ho fas….- Es tracta d´un treball que reagrupa les
teves investigacions anteriors?
-Com bé dius, no és la primera vegada que ho faig, això de
veure les dos repressions; fa ja uns quants anys, cap a 1993 (posteriorment va
ser reeditat en el 2007), vaig publicar un treball sobre la repressió
franquista en el País Valencià (1938-1956), amb l'objectiu de conèixer i donar
a conèixer no sols les xifres de víctimes sinó noms i cognoms, junt amb les
altres dades personals d'edat, professió, estat civil, data de la mort i lloc
on esta es va produir, agrupats pel seu últim domicili; de totes les víctimes
mortals, de forma violenta o “natural” com a conseqüència del que es considera
repressió franquista (execucions per aplicació de Sentència de pena de mort,
defuncions a la presó, centres d'internament, penals, camps de concentració… mentres complien les sentències dictades per uns tribunals
militars; o els morts en enfrontaments amb les forces de seguretat ¾guardia civil, policia armada…¾ com a membres del maqui,
guerrilla urbana, etc.). Donar-los nom i cognoms, que deixaren de ser meres
xifres i meres gràfiques.
Finalitzat eixe treball, inconclús, amb moltes llacunes per ser el resultat
d'un treball individual i que comprenia molt espai geogràfic, moltes persones,
moltes històries, vaig començar amb l'estudi de les víctimes de la violència en
la rereguarda valenciana durant els anys de la guerra, eixa repressió que apareixia
reflectida en les fatxades de les esglésies de cada població, d'eixa de què ja
es coneixien molts més noms, dades, històries, en un intent de comprendre el
perquè d'eixa violència tan brutal de la postguerra.
Hui, el llibre sobre el cost humà de la repressió en la rereguarda no és
una mera suma d'ambdós treballs; és el resultat de l'actualització de les
llistes però també de l'experiència adquirida, del dia a dia en contacte amb
els familiars de les víctimes, dels congressos, xerrades, conferències, d'observar
el resultat que, un a u, van tindre ambdós publicacions, tan diferents a pesar
de ser tan paregudes.
- Explica´ns, per
favor, el per què del treball en la forquilla temporal entre 1936-1956?
-Bé, la primera de les dates és senzilla; es tracta d'un estudi
sobre les víctimes de la repressió duta a terme com a conseqüència de la guerra
civil; per tant, l'inici del mateix és juliol de
1936, amb el fracàs de la sublevació en la zona geogràfica del País Valencià
(Castelló, València i Alacant) i l'inici de les
represàlies contra els militars i civils que pretenien sublevar-se;
perquè el pla de sublevació estava forjat, però la indecisió i l'espera de
veure el que ocorria en la resta d'Espanya ho va condemnar al fracàs; i després
d'ells, o junt amb ells, l'inici de la busca,
persecució i eliminació moltes vegades, del sospitós de combregar amb les idees
dels conjurats, a les mans de les milícies armades integrants de les forces
polítiques i sindicals que havien plantat cara als conjurats i s'havien fet amb
el control de la situació en els ajuntaments de ciutats grans i xicotetes,
litorals i de l'interior, agrícoles i industrials.
La segona és perquè 1956 va ser l'any en què es va dur a terme l'última
execució de Sentència de pena de mort, per motius polítics, en el territori del
nostre estudi, i en concret en les proximitats del Cementeri de Paterna, lloc
emblemàtic per a la memòria històrica al ser el punt geogràfic on es van dur a
terme el nombre més gran d'execucions després de la guerra civil de tota la província
de València, i crec que de tota Espanya.
-Què et va dur Vicent a l’estudi i la
investigació envers la repressió al País Valencià?
-Sens dubte la ignorància rere anys d'estudi i, com no, de la meua vida; la
sensació d'haver perdut part del meu passat, d'haver perdut una part del meu
temps; el fet de, a pesar d'haver realitzat la carrera d'Història, no tindre
cap coneixement sobre el que havia ocorregut en el meu poble, Paterna, en uns
paratges on per la teua vida diària havia deambulat centenars de vegades, i en
un cementeri en què, anualment acudia a dipositar les flors a uns nínxols que
sí que tenien nom i cognoms. El treball sobre Paterna, sobre les execucions de
la postguerra realitzades en les tàpies del seu Cementeri, o en El Terrer, em
va fer pensar en quantes Paternes més hi havia en la nostra Comunitat, i davant
de la falta de bibliografia sobre el tema, em vaig plantejar la busca de més
llocs que, com el meu poble, havien sigut testimoni de l'aplicació de les
sentències de mort dictades pels tribunals militars des del moment de
l'ocupació.
-És un treball d´investigació
molt faixut, molt minuciós, oi? Com ho has fet?
-Doncs a base d'hores i hores de treball, de revisar
documentació de qualsevol tipus, de realitzar correccions com resultat de noves
fonts documentals que de sobte són accessibles, o de publicacions locals que et
donen més informació però que et fan modificar llistats i amb això xifres
finals, gràfiques, taules… I sens dubte amb el suport de la família, d'amics,
de companys, de familiars de les víctimes, que et convencen de que la teua
labor serveix per a molt més que per a omplir llacunes de temps.
No forme part de cap equip d'investigació; vaig
començar així i és un poc tard per a canviar, crec; tal vegada per això m’ haja
costat tant de temps acabar este últim treball
(encara no està acabat, per descomptat, sempre hi ha coses que rectificar,
dades que modificar, cites que afegir), a l'haver d'alternar la meua vida
personal i laboral amb el treball d'investigació. Sobre mi han de caure les
crítiques i els aplaudiments, que de tot hi haurà.
-Ens pot
xerrar de la metodologia de treball que has utilitzat envers aquest llibre?
-Per “este llibre” entenc que et
refereixes al del cost humà. La metodologia és senzilla: he intentat arreplegar
a tots i cada un dels difunts que, després de diversos anàlisis, he considerat
que entraven dins de la categoria de víctimes mortals com a conseqüència de la
repressió directament relacionada amb la guerra civil; en els llistats, seguint
un orde cronològic de la data de la seua mort, agrupats per localitats (i
aquestes al seu torn agrupades per comarques) apareixen: durant els anys del
conflicte, les víctimes de passejos, assalts a presons, saques, execució de
Sentència de tribunals populars, difunts a la presó mentres
complien condemna, civils assassinats per soldats en retirada al negar-se a
evacuar una població… junt amb aquells membres de Falange, Dreta Regional
Valenciana, tradicionalistes, etc. que, com a soldats de l'Exèrcit Republicà,
van ser executats com a conseqüència dels informes sobre la seua militància (i
amb això el seu possible intent de deserció) remesos pels propis ajuntaments a
les unitats on estaven enquadrats; no apareixen els morts per bombardejos per
exemple, al ser considerats resultat d'una acció de guerra; després del fi de
la guerra, seguint cronològicament als anteriors, apareixen els executats per
Sentència de pena de mort dictades pels tribunals militars establits després de
l'ocupació, els difunts en centres penitenciaris, camps de concentració,
comissàries, centres de detenció, membres del maqui i guerrilla urbana, etc.
etc. Uns a continuació d'altres, sense més distinció que el tipus de lletra,
cursiva per a les víctimes de la repressió que anomenem “popular” i normal per
als que anomenem repressió franquista.
No vull parlar de repressió popular o de repressió franquista ni de
comparar l'una i l'altra. Cada una és el que és i cada una té uns motius. Vull
parlar de les víctimes que va costar una guerra civil que va ocórrer més enllà
dels límits geogràfics del País Valencià.
-Aquest llibre, El cost humà de la
repressió al País Valencià, què hi aporta ara de nou, tenint en compte altres
llibres e investigacions teves?
-Quan vaig publicar el primer llibre, el de la repressió
franquista, va servir perquè moltes persones conegueren la magnitud del
fenomen, ja que, com he dit més amunt, no era un tema tractat en la
Universitat, ni en instituts, ni era un tema al corrent; el llibre va tindre i
continua tenint una gran acceptació per la necessitat que hi havia i hi ha de
veure en lletra impresa els noms dels acostats, i per conèixer l'impacte de la repressió. Quan vaig publicar el segon, no
va tindre tanta repercussió tal vegada perquè els interessats eren menys; ja
sabien la destinació que van patir els seus familiars i eixe afany per conèixer
no va ser igual.
Però els lectors d'un es van mostrar incapaços de veure més enllà del que
mostraven les seues pàgines; de veure les causes d'una repressió, de veure les
conseqüències de la mateixa, considerant-se els únics
familiars de víctimes i apartant del seu voltant tota la resta; les víctimes de
la repressió dels anys de la guerra sempre han sigut considerades com quelcom
superior, “caiguts”, han sigut catalogades, comptabilitzades i registrades des
de quasi el mateix moment de la seua mort, però dubte molt que coneguen o conegueren el valor numèric i humà que va tindre
la repressió que es va dur a terme en la postguerra (o ja durant la mateixa
guerra civil) sobre l'altre bàndol. Ells eren les autèntiques víctimes i els
altres eren els culpables. I el mateix ocorria amb l'altre llibre; els
familiars de les víctimes de la repressió franquista veuen als seus com el
resultat d'una repressió sense sentit perquè la guerra ja hi havia
finalitzat i havia arribat el temps de la pau; i veuen les seues víctimes com
les úniques víctimes, perquè les altres eren cosa de la guerra i elles ho són
de la postguerra, quan la guerra, o la situació d'Estat de Guerra, en realitat
no va finalitzar fins a 1948, perquè fins a eixe any no va deixar d'estar en
vigor el Ban Declaratori emés en 1936 per la Junta de
Defensa.
Anys d'entrevistes, converses, xerrades, comentaris, lectures, de presència
en exhumacions… et fan ser conscient que tampoc són conscients del pes de les
altres víctimes, a pesar que en el seu moment van ser recuperades, exhumades,
inhumades, reconegudes públicament, etc. etc. però no reviscudes, i que
numèricament eren moltes com per a ser considerades simplement com el resultat
de l'actuació d'uns “incontrolats” en uns moments determinats.
Els uns i els altres no pareixen donar-se compte que la verdadera víctima
de la repressió va ser el poble, la localitat, la vila, la ciutat, que va
perdre una part molt important de la seua població al llarg d'una sèrie d'anys
per una sèrie d'idees, de situacions socials o econòmiques, que uns
consideraven les bones i altres les equivocades. I en un context històric, el
de la primera meitat del segle XX, en que a nivell europeu i mundial, la vida
del contrari pareix que havia perdut tot el seu valor, i on la crueltat del ser
humà, per cridar-li d'alguna manera, quedava justificada per defensa i
imposició d'uns ideals. No és el mateix, al parlar de les víctimes per la
repressió en una zona geogràfica com el País Valencià dir que van ser un 2.92 ‰
durant els anys de la guerra, i un 2.73 ‰ durant la postguerra, que dir que,
com a conseqüència indirecta de la guerra civil, perquè no parlem de morts en
combat ni per bombardejos, en el País Valencià van ser assassinats, executats…
un 5.65 ‰ de la seua població, que és el que realment va ocórrer.
-Quin és, en essència, el cost humà de la
repressió al País Valencià?
-Independentment del color ideològic de les víctimes, de la
situació econòmica de les mateixes, de les seues creences religioses, inclús
del seu paper durant la fracassada sublevació, la pervivència de la República
durant els anys de la guerra al capdavant d'ajuntaments, comissions gestores, comités, cooperatives agràries i industrials… (açò és
quelcom que no ha d'influir a l'hora d'entendre els objectius del llibre), i
tenint molt clar que ambdós repressions van ser molt diferents a pesar de la
seua similitud, amb uns objectius molt diferents i amb uns subjectes molt
diferents, igual que va ser molt diferent el tracte donat a les víctimes de
l'una i l'altra, ambdós, repetisc, i a pesar de les
seues diferències, van donar com resultat víctimes, familiars de víctimes,
viudos, viudes, òrfens, amb un dolor igual per la
pèrdua d'un ser volgut, arrabassada la seua vida lluny d'un front bèl·lic
d'eixa incivil guerra civil; i que per unes idees que consideren
inqüestionables, els hòmens en un moment determinat
són capaços de perdre el seu caràcter d'humans i tallar per la tangent; ni
camps de treball, ni camps de concentració, ni programes de reinserció;
assassinat o execució com a mode d'eliminar a aquell que s'oposa al teu
projecte de revolució social, o a aquell que, per les seues idees, és
“irrecuperable per a la societat” i mereixedor per això de la pena de mort.
La suma dels uns i els altres fa que cada poble de la nostra geografia vera
sorgir en el seu si encara més odi i rancor entre els seus veïns, ja que durant
la guerra uns van ser perseguits i exterminats per les seues idees; i després
del fi de la mateixa la venjança es va unir a la imposició pels vençuts a costa
de noves víctimes; si la guerra civil va ser el resultat del fracàs d'una
sublevació que en teoria era per a acabar amb la violència social i en canvi va
generar centenars de milers de morts, la postguerra en compte de pacificar, va
acréixer l'odi i les diferències entre uns espanyols i altres.
-La cita d´Arthur Koestler del prefaci és molt encertada…què
ens pots explicar-hi perquè en tan sols aquest paràgraf i la seva
lectura diu molt del que va passar i de lo poc que vam traure envers la lectura
fins i tot en perspectiva del que va passar…oi?
-Són uns versos de Goethe, arreplegats per Arthur Koestler,
que vénen a dir que, al final, tots som el mateix, ossos i despulles sense
distinció de galons, riqueses, misèries, ideologies o actituds; sense distinció
de mansos o braus; alló que queda en la tomba es convertix en una amalgama a què només se li distingix pel tracte que se li ha donat prèviament: uns
soterrats en taüts de zinc i caoba, en panteons o nínxols individuals; altres
soterrats en grups, sense mortalles, de vegades encara amb les lligadures en
les mans, abandonats, sense identificar, sense individualitzar, però al final
de tot, ossos, despulles. Per això el que apareguen
en les llistes sense major distinció que el tipus de lletra, per posar quelcom
i que el lector veja que ningú mereix un tracte
especial, i que veja que, ambdós, en normal o en
cursiva, contribuïxen a engrossir els llistats de les
víctimes de la rereguarda.
-Estem preparats per sentar-nos
a xerrar, per apendre, educar-nos i traure quelcom de
trellat
-Crec que no. Encara hi ha molts ressentiments i diferents
arrasadors, per l'esquerra i per la dreta. Sens dubte s'han portat moltes coses
a cap a fi de conéixer més d'eixa etapa del nostre
passat i contribuir amb això a eixir de l'obscurantisme; però correm el risc de
fer el mateix que es va pretendre fer fa molts anys, ocultant una part de la
Història; no per no parlar d'ella desapareixerà, i no
podem pretendre que no va ocórrer, però hem de conéixer-la
bé, contextualitzar-la, ubicar-la en el seu moment i veure en cada moment els
dos vessants. És cert que d'una fase de la repressió tenim molta més informació
que de l'altra, però no podem veure una sense veure l'altra, no són quelcom que
es produïx en una bambolla
de vidre i que ni afecta ni es veu afectada.
-I no hem fet, gens ni mica, ni
cap exercici d’autocrítica, ni de fer o demanar comptes als que en nom de les
idees que pot ser compartim van exercir la repressió… Això per a un poble i el
seu devenir i futur si no es duu a terme un canvi és un pes molt feixut del que estirar….
-Seria l'ideal, un exercici d'autocrítica però sense
desestimar al contrari perquè sí; assumint cada un el seu paper en la Història,
com a víctimes però també com a botxins, els uns i els altres. I d'una vegada
per sempre acabar amb eixa desigualtat donada a les víctimes i eixes prebendes
donades als botxins. Però sens dubte és quelcom complicat dur-ho a terme,
perquè ningú pareix disposat a dur-ho a terme. Només hem de veure les crítiques
que generen les exhumacions alhora que es concedixen
medalles al mèrit policial, o es continuen mantenint entitats amb fins
d'exaltació de figures de la sublevació.
-Creus, amic Gabarda, que es necessari
assumir per avançar?; Creus que s’han tapat massa coses i/o conseqüències
envers la guerra, la repressió, envers tots els ingredients que van
desencadenar en el Colp d´Estat i en el seu fracàs,
en la guerra en sí i en les conseqüències d´un
conflicte…
-No es pot donar carpetada a un assumpte sense solucionar-ho i
esperar que el temps ho faça. Hem vist que no és la solució. S'ha d'assumir i
viure amb això, i una vegada assumit i reconegut, avançar. Però en una
societat, no ja l'espanyola, sinó l'europea, on a pesar del record de la II
Guerra Mundial i tot el que va portar emparellat, continuen estant presents les
idees que van desembocar en la mateixa, a pesar de les prohibicions expresses
d'exaltació de determinada ideologia, què podem esperar de la nostra on
impunement ixen a lluir banderes, salutacions, partits, que busquen eixa volta
al passat i quasi, quasi, la resurrecció dels seus líders? I un país en què
multitud d'arxius seguixen vetats a historiadors,
investigadors d'una etapa ja històrica com és la transició, com un mode, vetlat, de protegir la integritat d'unes persones que, pel
seu caràcter de funcionaris públics, de governants, de membres de
l'administració de l'Estat, haurien d'entrar automàticament en eixe nivell de
transparència que comporta ser un personatge públic… Tot això sens dubte no contribuïx a la concòrdia.
-Tot i que s´en
parla poc…la dona fou objecte de repressió per activa i per passiva,
no ?..quasi mai al front,gairebé sempre víctimes de la repressió a la
reraguarda.. ?
-Sens dubte la dona va ser objecte de la repressió, per ser
roja o dona, filla, germana de roig, i per ser dona; però de la mateixa manera
ho va ser per ser catòlica, beata, propietària, fatxa i per ser dona; i excepte
casos excepcionals, sempre en rereguarda, l'una i l'altra rereguarda, o en
postguerra, per no alçar malentesos; era una forma de demostrar la superioritat
del mascle sens dubte, i tan “mascles” eren en una zona com en una altra; no es
van conformar amb l'assassinat o l'execució, encara que del que més es parle a l'hora del veure la repressió siga
la situació de les preses en la postguerra i de la política antifeminista
del franquisme que volia transformar la dona espanyola en ama de la seua cuina
i de sa casa, submisa i sotmesa al marit, autèntic representant de la unitat
familiar, anul·lant així les mesures preses durant els anys anteriors tendents
a la igualtat en les condicions laborals i socials d'hòmens
i dones; però sol oblidar-se del car preu que van pagar unes dones pel fet de
no ser d'esquerres. Si la situació en les presons de dones durant la contesa no
ha generat tanta literatura com la de la postguerra, tal vegada se dega al fet que el temps que van transcórrer en les
mateixes va ser menor, i en situació privilegiada en moltes ocassions
al ser objecte de tracte preferencial i d'intercanvi de presoners; però no es
parla que moltes d'elles no van arribar a les presons, o van ser tretes
d'elles, i assassinades, no sols assassinades, en qualsevol cementeri, paratge
o descampat.
-Però la
repressió no era només la mort, la presó… hi havia moltes maneres d’exercir la
repressió, conta’ns per favor…
-Efectivament, la mort per assassinat o per execució, o l'internament en centres penitenciaris no van ser les
úniques formes de repressió, tant en una com en ambdós parts; igual que en la
postguerra es realitzaria una depuració del funcionariat municipal, provincial
o nacional, en l'àmbit de l'ensenyança, sanitat, administració, etc. durant la
guerra civil es va dur a terme un procés semblant, igual que es va analitzar la
tendència política dels individus; durant els anys del conflicte, les
propietats, agrícoles o industrials de què havien abandonat la zona que va
quedar sota el control de la República o les dels declarats facciosos, van ser
confiscades passant a ser gestionades per les col·lectivitats o cooperatives,
així com les propietats de l'Església; després de la guerra civil a les penes
dictades pels tribunals militars es van afetgir les
dictades pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques sobre els prèviament
condemnats pels primers, una forma de fer recaure sobre els mateixos els
“deutes de guerra” que se solen fer pagar als derrotats en un conflicte
internacional; o la forma de repressió plasmada en la impossibilitat de
realitzar un enterrament segons els propis desitjos dels familiars, als
executats o difunts a la presó, que van ser llançats a l'interior de fosses
comunes on han romàs anys i panys, o d'on van ser
trets per al seu trasllat a un ossari o, en el pitjor
dels casos, a un enderroc. Podríem buscar formes i modes de repressió i no
acabar mai (fins als noms dels carrers van ser modificats una vegada i una
altra en funció de la situació).
-Vas comarca a comarca; poble a
poble…quines comarques diries que són les més afectades per la repressió? Per
què, a què ho atribueixes?
-Òbviament, des del punt de vista numèric, les més afectades
són aquelles amb una major població, aquelles comarques del litoral, més
industrialitzades però al temps amb una riquesa agrícola evident per allò del
regadiu i els cultius citrícoles fonamentalment, i
amb això una zona amb major activitat política i sindical, i una bipolarització
social i econòmica més que evident. Moltes vegades eixa superioritat numèrica
és al temps una superioritat percentual, una densitat de repressió major,
encara que hi ha grans diferències en cada una de les províncies; així, si la
mitjana del País Valencià aconseguix el 5.65 ‰, la
província de Castelló la supera àmpliament amb un 8.75 ‰ (igual que la superen
la major part de les comarques, aconseguint inclús un 10 ‰ en el Baix
Maestrat), mentres que la d'Alacant només aconseguix un 3.40 ‰; en la de València sis d'elles no aconseguixen la mitjana però la resta la superen (7.90 en
la Safor, més del 8 ‰ a l’Horta Nord, Camp de Túria…) però rar és el poble,
gran o xicotet, que durant o després de la guerra civil s'alliberara
d'este tipus de morts, i en la majoria de les
ocasions no patira ambdós.
-La repressió envers el territori com
s’estudia i per què estudies la repressió prenent el pols al territori?.- Què
aporta aquesta relació?
-El
prendre un territori com a límit és una forma de fer País; si en les històries
“nacionals” es pren sempre com a referència allò que s'ha ocorregut en la
capital de la nació i en alguna ciutat important, o una zona determinada en un
moment puntual (estic pensant en els latifundis extremenys quan es parla de
reforma agrària per exemple, com si no hagueren més zones problemàtiques que Extremadura o els latifundis), en un treball d'este tipus no es pot globalitzar i pensar que el que va
ocórrer a Madrid és semblant a allò que s'ha ocorregut a Andalusia o Galícia;
eixa diferència és el que fa que en el País Valencià, com diuen alguns, sense
faltar-los raó però sí raonament, la repressió franquista es duguera a terme quan ja havia acabat la guerra. Fa falta
ubicar cada repressió en el seu moment històric i veure la seua evolució,
d'acord amb el desenrotllament dels esdeveniments en què es produeix: en unes
zones no va haver-hi repressió “popular” perquè va triomfar la sublevació en un
primer moment i ràpidament va començar la persecució dels enemics de la Causa;
en altres va haver-hi repressió “popular” fins a ser ocupada per les tropes sublevades, començant llavors el procés contrari; en altres
va haver-hi repressió “popular” durant tota la guerra i la franquista no va
començar fins al final de la mateixa. I no és el mateix l'una i l'altra encara
que el resultat siga la mort de la víctima.
Què aporta? En estos moments de recuperació de la memòria, el conèixer un poc
més del nostre passat i en el nostre entorn, sens dubte ajuda a eixe procés
assenyalat. En eixa labor d'educar per a difondre, és més fàcil acostar a un
grup d'estudiants al cementeri de la seua localitat o d'una localitat pròxima
que no anar d'excursió al Cementeri De l'Est de Madrid; sens dubte ha
d'haver-hi 13 roses en més llocs.
-Només en territori del País Valencià van
morir gairebé 11.000 persones, això és molt fort… amic quantes encara estan en
un lloc on les famílies no poden anar-hi a visitar-les?
-11.000 tenint en compte que les llistes no estan completes,
perquè en elles falten tots els casos que no van ser registrats ni en el moment
de la seua mort ni amb posterioritat, i dels que es té constància de la seua
existència però dels que no se sap ni el seu número ni el seu nom; són per
exemple els que segons testimonis es van llançar al mar en el port d'Alacant,
víctimes de la desesperació, o els que van morir en els mesos en què Albatera va estar en funcionament, o les víctimes d'eixes
execucions sumàries que segons pareix es van donar en alguns punts de la nostra
geografia, quan les tropes de l'un i l'altre exèrcit es trobaven i les d'un
procedia a exercir mesures repressives sobre l'altre sense formació de causa i
sense tractar-se d'una acció de guerra, com segons pareix va ocórrer en el camp
de concentració que es va establir en El Villar (Els
Serrans).
De totes maneres, sense cap dubte seran moltes; són centenars encara les
fosses comunes on continuen romanent amuntonats les restes dels executats o
morts a la presó i llançats a l'interior d'eixos soterraments tan especials i
tan diferents d'un nínxol individual; i són centenars possiblement les fosses
que han desaparegut, junt amb el seu contingut, per la remodelació dels
cementeris en un moment determinat de finals del segle passat. Afortunadament,
en el nostre territori no hi ha víctimes de la repressió soterrades fora dels
cementeris, com sí que ocorre en províncies de Castella o Andalusia per
anomenar tan sols dos exemples, encara que sí n'hi ha amb les restes de soldats
morts en combat i abandonats a la intempèrie, o llançats a l'interior de les
trinxeres abandonades, coberts amb pedres i terra, sense cap tipus de
senyalització; com possiblement hi haurà més d'un maqui que, ferit, aconseguirà
escapar de la guàrdia civil per a morir acatxapat en
un racó; i sens dubte hi ha molts, les famílies del qual inclús desconeixen què
va ser d'ells, com el quasi miler de casos l'últim domicili del qual
desconeixem i que van ser soterrats al seu dia en una fossa comuna de
cementeris com el de València o Alacant, que mai han sigut reclamats per ningú,
tal vegada per no saber qui eren.
-Lo pitjor de la guerra i de la repressió
va vindre tot just després d’acabar la guerra?
-No és que fóra millor o pitjor. Quan estàs fent un treball
dur, pesat, o recorrent una llarga distància, i estàs cansat, se sol dir, “ens
falta el pitjor”. Quan va acabar la guerra el pitjor és que no havia acabat
l'horror; no podia acabar; havien moltes coses pendents, i més al País Valencià
on, com va ocórrer a Madrid i en menor grau a Catalunya, tot estava per fer; si
en la resta de la península, ocupada progressivament per les tropes
franquistes, ja havia anat aplicant-se eixa política repressiva com a base de
consolidar la rereguarda i implantar a la força el nou orde, ací era terreny
verge que calia sotmetre i partits i sindicats que escapçar; i a això s'ha
d'afegir el donar satisfacció als familiars de les víctimes de la repressió
dels anys anteriors, que no anaven a conformar-se amb el comunicat de guerra de
l'1 d'abril, i eixir al carrer el dia 2 com si res haguera passat.
Convertint-se en el “braç justicier”, Franco es guanyava el suport dels
familiars de les víctimes, alhora que, per la seua col·laboració en la “neteja”
de la rereguarda (delacions, denúncies, acusacions, llistes de sospitosos…)
estos familiars, este sector tan important de la
població que va recuperar les seues propietats confiscades, les seues cases
ocupades, les seues prioritats a l'hora d'aconseguir places en l'administració,
en l'ensenyança, estancs, etc. etc. quedaven integrats en l'amalgama de
repressors, diluint en part la responsabilitat dels militars: “aplicaven
justícia”. Una simbiosi que explica, en part la tan perllongada durada d'una
dictadura en la qual havien tants beneficiats que garantien la continuïtat de
la mateixa fins i tot en les generacions següents.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com
libreria@cazarabet.com
