La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... los autores
del libro "Converses sobre el llegat cultural de la República" (Societat
Coral El Micalet)
Un llibre que ens
aproparà a lla cultura que bategà en temps de la República, però també, i a la vegada al llegat
dels valors republicans que van molt més enllà d´un
“No a la Monarquía!!!”
Aquest
llibre és un aplec de reflexions entorn al llegat cultural de la
República que reuneix la Societat
Coral El Micalet.
Aqestes
plomes són: Ricard Camil Torres Fabra, Gabriel
Benavides Escrivà, Cristina Escrivà
Moscardó, Rosario E. Fernández Terán, Vicent Gabarda Cebellán,
Francisco A. González Redondo, Jose Vicente Martí Boscá, Vicent Sampedro Ramo
Alló que ens diu la Societat Coral El Micalet:
A la Societat Coral el Micalet,
l'any 2014, es van iniciar unes Converses sobre el llegat cultural de la República, amb
la idea d'instituir anualment,
durant el mes d'abril, una
jornada de debat amb visió integradora des de la individualitat
dels seus participants, a la col•lectivitat
social, humanista i de progrés.
El contingut d'aquest llibre ajuda a comprendre millor els anys trenta
del segle XX i apreciar, descobrir,
recordar i dignificar la importància dels valors republicans
i democràtics de llibertat,
igualtat i fraternitat.
Què
és la Societat Coral El Micalet?, tot un univers de seccions de neguit cukltural, de llibertat, d´expressions i reflexions amb més de cent anys d´història : http://elmicalet.cat/
SUMARI
O ÍNDEX
La presentación és de Tonetxo
Pardiñas i Vidal
• De quina República parlem? Ricard Camil Torres Fabra
• Escolars educats
en igualtat, en temps de
guerra. Cristina Escrivà Moscardó
i Gabriel Benavides Escrivà
• Les cendres científiques de la
República: de la JAE al CSIC. Rosario E. Fernández Terán
• El cost humà
de la reforma educacional. Vicent Gabarda Cebellán
• Cultura i Ciència durant la República: de la Generació
del 76 a la Generació del 27. Francisco A. González
Redondo
• Aportacions llibertàries
a la sanitat republicana. Jose
Vicente Martí Boscá
• Maçoneria i Segona
República. Vicent Sampedro Ramo
Cazarabet conversa amb els autors:
Cazarabet conversa,
avui, amb set
investigadors sobre les seves converses sobre la República, que van tenir lloc
a la Societat Coral el Micalet, de València. Una conversa/ entrevista
coral...
Ricard Camil Torres
Fabra, Cristina Escrivà Moscardó, Gabriel Benavides Escrivà, Francisco A. González Redondo, Rosario E. Fernández Terán,
Vicent Gabarda
Cebellán i José Vicente Martí Boscá.
RICARD CAMIL TORRES FABRA
-Amics, en aquest llibre no es parla només del llegat
cultural que va deixar la II República a
València i més enllà…, també es parla i es fiquen els fonaments d´ allò que, en realitat, és la República i dels valors que d´ ella es desprenen i ens hem d´ impregnar. Què ens hi podeu dir?
–Cada llibre és
un món, tot i que el tema d’arrencada del que tractem siga
allò que en el camp cultural ens ha arribat de la Segona República de manera
succinta. I justament els valors que ens ha transmès la cultura republicana, en
la vessant classista o no, responen al dilema de la igualtat social i al
desenvolupament humà sota paràmetres igualitaris.
-I és que la gent, sovint, quasi automàticament, només veu
amb la República la “mort” de la Monarquia… i cal una educació amb la qual
retornen els valors republicans…
–En efecte, per
què no podem trobar una monarquia amb valors de tot tipus de qualitats? El
problema no rau en escollir entre un rei i un president estatal llurs
atribucions vénen a estar versemblants. La qüestió rau en la concepció de la cosa pública, de
quina manera s’enfoca el concepte de societat. Si entenem la societat com un
conjunt d’individus llurs interessos són homogenis, una república és el marc
ideal de relacions. Donada la seua estructura, vindria a ésser estable respecte
a afrontar problemes sense necessitat de diferències socials. Ans al contrari,
una societat desestructurada per definició és
inestable, i aleshores els valors de convivència, solidaritat, etc., es fan
indefugibles i per tant fan imprescindible cert marc polític que canalitze el procés d’igualtat, llibertat i fraternitat.
Difícil si és dirigit per privilegiats.
-La gent hem de canviar d´ hàbits i obrir més la ment per emprendre el camí
ferm e irreversible cap a la República?
–No només que per
dirigir-nos cap a un sistema republicà. També per als nostre desenvolupament
humà.
-Demanem una República com cal, una tercera República…
personalment veig avui a més gent preparada per treballar per ella... perquè
una República, i d´ això diu molt el llegat que ens va deixar la II
República, s´ ha de treballar des del primer minut, no?
–I des del
primer segon. Ara bé, l’enfocament no ha d’estar una repetició de la Segona
República, el mateix que aquella no va estar de la primera. Allò positiu és
arreplegar uns valors concrets i certs exemples al temps d’aprendre dels seus
errors. El mimetisme sempre és perillós però cal reprendre la via republicana
com a construcció d’una societat millor.
-De totes maneres, sempre he dit que, tot i ficant-se al
dia, una III República té que recuperar,
heretar i mirar-se molt amb els llegats de les dues Repúbliques que, en
diferents moments, van sorgir en la historia de l´ Estat… Què ens hi podeu dir?
–La política,
la concepció social no és genètica. Els problemes de la primera o segona
república no tenen res a veure amb els problemes actuals. Cert és que el model
social és el mateix –capitalisme– però les urgències han canviat com és normal.
-Què hem de recuperar d´aquella
Primera República tan llunyana? I de la Segona?
–La concepció
del món i per tant de la societat. Assimilar que tots vivim junts, el que
obliga a construir una societat igualitària, solidària i amb un referent comú
de futur.
CRISTINA ESCRIVÀ MOSCARDÓ I GABRIEL BENAVIDES ESCRIVÀ
-El llibre em sorprèn per la seva força, quan hi mira als
nens i nenes que aprenien sota les bombes: tot i la guerra, tot i les bombes,
la por i les amenaces o allò que molts temien, la derrota i les represàlies…
s’ensenyava amb igualtat. Això és entranyable… Creieu que els xiquets i
xiquetes que van rebre aquell ensenyament són com llums que mai s’han apagat?
–La
veritat és que a través dels relats de vida de la majoria de la infància que
van viure aquest temps, es desprèn el que dius. La formació que van rebre, al
costat de la llibertat d'aprendre i els valors transmesos, els van deixar una
empremta evident fins i tot els que, després de la guerra van conviure amb la
dictadura, recorden la gran tasca que la Segona República en guerra -i
anteriorment sense ella- va fer per la seva educació.
-Ja ha aparegut la paraula “educació”. I és que, si no hi
ha una educació ferma i com cal:
pública, laica i oberta a tothom i a tots… sense oblidar-nos de que tenen que
canviar fins i tot els mètodes d’ensenyament i les maneres d’aprendre… res canvia en realitat, no?
–És evident, hi ha un
refrany que diu que el que s'aprèn al bressol, sempre queda. El que s’ensenya
el nen i la nena, en coeducació, des dels bons hàbits, al respecte que cal
tenir cap als altres, és l'arrel d' on creixeran els fruits. L'educació no ha d'optar
per la rigidesa, per la memorització de conceptes... cal conviure amb ells,
aprenent fent, demostrant els valors humans, en els temes elementals de
ciutadania i en els formatius al costat de l'acció, de l'activitat.
FRANCISCO A. GONZÁLEZ REDONDO I ROSARIO E. FERNÁNDEZ
TERÁN
-Dins del llegat de la Segona República es troben persones
que van de la generació del 76 a la del 27. Quan pensem sobre això i,
especialment, en el que va passar després, trobem un ventall de pensaments, de
persones, de situacions que podríem qualificar com, no sé, calidoscòpiques? Què
ens podeu dir sobre això?
–Realment, aquesta
realitat tan complexa que apuntes potser es podria resumir a l'inrevés,
concloent que la Segona República va ser el resultat dels anhels, els
compromisos i les actuacions de significatius representants de les generacions
del 76, el 98, el 14 i el 27. Aquestes personalitats tenien uns orígens i van
tenir uns posicionaments molt diversos (liberals, reformistes, republicans
moderats, radicals, socialistes, etc.), tant abans de la Guerra, com durant i
després de la contesa. Potser va ser el mateix Franquisme, en delimitar la
depuració i repressió dels vençuts amb la que van entendre que s’havia
d'iniciar la construcció del nou Estat Nacional-Catòlic,
que va donar una identitat comuna a aquest llegat que es va pretendre eradicar
el 1939... però que es va mantenir latent i va ressorgir orgullós a partir de
1976 per oferir un nou esperit amb el qual reconstruir la Democràcia perduda.
Com deixem escrit, deu anys enrere, “Franco va guanyar les batalles entre 1936
i 1939, però el Franquisme aniria perdent la Guerra a partir de llavors per la
seva decisió de retallar tot projecte de reconciliació nacional i condemnar-nos
als espanyols a la divisió, separats entre vencedors i vençuts, nosaltres, que
patim d'una més que demostrada predisposició caïnita a enfrontar els uns amb
els altres”.
-La ciència també va créixer amb la Segona República i és
que es mirava l'educació en unes dimensions tremendes ..., amb la Junta per a
Ampliació d'Estudis i tot el que allà es va forjar deixant pòsit ... tot això
van ser els fonaments de l'actual CSIC . Parli'ns de la Junta per a Ampliació
d'Estudis i de com allà la gent treballava, de la il·lusió, de la força...
–Quan José Echegaray va llegir el seu discurs d'ingrés a la Reial
Acadèmia de Ciències en 1864, va clamar perquè arribessin aviat “els temps del
treball alegre i l'alegria treballadora”. I, en efecte, després de tocar fons
amb el "desastre de 1898", tota Espanya es va implicar en un procés
il·lusionat de regeneració col·lectiva del país, situant la renovació educativa
com a eix del procés. Primer des dels partits monàrquics alternant-se
en el govern, amb la creació del propi Ministeri d'Instrucció Pública en 1900
(fins a aquest moment no existia!) per part dels conservadors i, sobretot, amb
la posada en marxa en 1907 de la Junta per a Ampliació d'Estudis i
Investigacions Científiques (JAE) per part dels liberals inspirats des de la
Institució Lliure d'Ensenyament. La JAE, va ser una Universitat pública,
dependent de l'Estat, però amb total autonomia per gestionar els seus fons i
organitzar les seves activitats amb l'objectiu d'aconseguir la convergència
científica amb Europa. Després d'uns anys de Dictadura primorriverista
durant els quals la Junta es va beneficiar del “paternalisme” del règim, la II
República va heretar i va completar la tasca regeneradora d'Espanya amb la
creació d'una nova institució, la Fundació Nacional per a Investigacions
Científiques i Assaigs de Reformes, que havia de cobrir aquells àmbits als
quals la JAE no havia arribat: les ciències aplicades, la relació del món acadèmic-universitari amb el teixit productiu, empresarial
i industrial, la descentralització d'uns instituts situats només a Madrid, etc.
I, en efecte, sobre les cendres de la Junta i de la Fundació es van edificar
els fonaments del CSIC en acabar la Guerra.
-Creus que els científics es van veure afectats i condicionats per unes situacions polítiques
tan canviants? Com es van materialitzar els seus compromisos?
–Sense cap dubte, entre
1898 i aproximadament 1910, davant la
descomunal tasca de regeneració i convergència amb Europa que tots ells
(conjuntament) van emprendre, els diferents posicionaments polítics dels
científics van quedar en un segon pla, encara que durant les següents dècades
començarien a sorgir fissures. D'una banda, els homes (i algunes dones, però
comparativa i lamentablement poques) elegits pels que hem anomenat “mentors”,
per protagonitzar aquesta nova etapa cultural i científica, els “tutelats”, van
constituir una elit burgesa de tarannà progressista que va poder dur a terme la
seva tasca, sense discontinuïtats, al llarg de les diferents formes de govern:
Monarquia parlamentària, Dictadura de Primo de Rivera
i Segona República. Com és natural, es van despertar no poques enveges entre
els que van quedar al marge de les beques a l'estranger (“pensions d'estudis”
es van denominar) i de les places a les universitats i als centres de recerca
de la JAE. I, sobretot, es van generar odis larvats en les classes
conservadores que van arribar a identificar la intel·lectualitat del primer
terç del segle XX amb la Institució Lliure d'Ensenyament, i, a uns i a una
altra, pràcticament, com els culpables de la situació que va portar a Espanya a
la Guerra Civil. Però si el compromís dels nostres científics amb la
modernització d'Espanya es va mantenir inamovible fins 1936, l'ambient
revolucionari a l'Espanya republicana a l'inici de la
contesa va fer que, exceptuant el col·lectiu traslladat a la Casa de la Cultura
de València quan el Govern va abandonar Madrid , una part molt significativa
dels nostres científics, encara que no arribessin a identificar-se amb
l'Espanya colpista, sí fos caient en la desafecció amb la República,
mantenint-se al marge de l'esforç bèl·lic de defensa de la legalitat
republicana i, fins i tot, abandonant el país. Però aquesta és una altra història...
VICENT GABARDA CEBELLÁN
-Quin cost humà va tindre tot aquest esforç de la II República cap a
l'educació, cap a la ciència, cap a mimar escriptors, pensadors, artistes…?
–Sens dubte,
enorme, perquè hem de tindre en compte que entre els plans de la reforma
educativa de Marcelino Domingo, es va plantejar la
creació de 27.000 noves escoles que, clar, haurien de ser ocupades per alumnes
i per mestres, i si dels primers hi havia en potència molts, perquè gran part
de la població espanyola dels anys 30 era pràcticament analfabeta, dels segons
es necessitaven molts, i de qualitat, d'ací la creació de les Escoles Normals
de Magisteri; després del fi de la guerra, a banda del nombre de mestres,
professors, escriptors, pensadors, artistes, que van morir durant o després de
la mateixa, executats o morts de malaltia en una presó, penal, camp de treball…
estan tots aquells que van haver d'agafar la ruta de l'exili a Europa, América
o nord d'Àfrica, i que van deixar allí l'empremta del seu pas i la mostra del que
havia perdut Espanya amb la seva marxa; però també estan els que van optar per
l'exili interior, deixant de pensar, de treballar, de pintar, d'escriure,
perquè el que feien estava prohibit i podia costar-los molt car.
Només lloant el
Cabdill i la seua obra podia un dir-se escriptor, pensador, filòsof o artista.
-Però parem-nos a pensar i a reflexionar en els
responsables directes de l’educació i en els mestres, professors… perquè
aquests van ésser un col·lectiu que va
pagar molt car la manera de fer, la filosofia de la II República, no?
–Sens dubte; la
figura del mestre nacional es repeteix entre els afusellats de molts dels
pobles de la Comunitat valenciana, grans i xicotets, perquè no hem d'oblidar
que en els xicotets, el mestre, junt amb el metge i el sacerdot, i com no, el
cap de la guàrdia civil, eren les vertaderes forces vives del poble,
independentment del seu caire polític, perquè eixe ja jugaria el seu paper més
tard. I això feia que les seues tendències polítiques foren conegudes per tots.
No hi havia escapatòria.
Almenys 21
mestres nacionals van ser executats després del fi de la guerra civil, sense
cap dubte pel paper revolucionari que havia significat la seua actuació en els
col·legis de cara als seus alumnes, i en els carrers de cara als seus veïns;
sense oblidar que molts d'ells jugarien un paper rellevant en política local o
provincial.
De la mateixa
manera, durant la guerra civil, la figura del mestre també va ser molt
castigada per les forces revolucionàries, almenys 66 casos localitzats (sense
comptar els religiosos que exercien com a mestres en els col·legis religiosos),
havent de suposar que la causa de la seua mort va ser la seua implicació en la
societat i en la vida política de la mateixa, més que la seua actuació en el
col·legi.
Tant en un grup
com en l'altre, ens trobem amb mestres joves, de les últimes fornades de
l'acabada de crear Escola de Magisteri i de les seues idees “revolucionàries”
en educació.
JOSÉ VICENTE MARTÍ BOSCÁ
-Vosaltres us fixeu en les aportacions
llibertàries en matèria de sanitat... però el pensament llibertari té molt més
a dir en el llegat de la República, no?
–Sí, certament, molt més, per
exemple, i ben treballat per diversos grups d'historiadors, l'educació, que
enllaça amb les idees de Ferrer i Guàrdia i, fins i tot anteriors, de Paul
Robin i la Primera Internacional. També a la literatura (poesia, teatre,
novel·la i, sobre tot, el potent periodisme llibertari) sense oblidar el cinema
o la pintura, el dibuix i l'escultura; i fins i tot la sociabilitat en ateneus
i col·lectius de diferents continguts (naturistes, lliurepensadors,
esperantistes... tots ells es podien combinar amb el moviment àcrata a
Espanya). De tot això hi ha interessants articles i monografies. Però alguns,
molt limitats, sabem alguna cosa de la història de la sanitat en relació amb el
moviment llibertari espanyol, per això treballem aquests temes, encara que la
seva importància pot ser menor que la d’altres aspectes comentats.
-També en el llibre s'expliquen
les idees llibertàries envers la sanitat. Què pot aportar de novetat als
lectors?
–En el fons, el treball
presentat és una revisió dels estudis publicats en l'última dècada, incloent
els nostres, com pot observar-se en l'àmplia
bibliografia. S'han pogut concretar algunes idees esbossades en el capítol
similar i del mateix autor, del llibre La
Rosa Il·lustrada (Universitat d`Alacant, 2006), incloent nombrosos aspectes
innovadors, que proporcionen noves conclusions millor fonamentades i una més potent
classificació dels principals protagonistes d'aquest fenomen, de manera
singular, dels professionals sanitaris no mèdics. La importància creixent en el
tema és paral·lela a la dificultat en la seva investigació, en comparació amb
els estudis sobre metges, temes tots ells que fa una dècada només s'esbossaven.
20935
Converses sobre el llegat cultural de la República. Ricard Camil Torres Fabra, Gabriel
Benavides Escrivà, Cristina Escrivà
Moscardó, Rosario E. Fernández Terán, Vicent Gabarda Cebellán, Francisco
A. González Redondo, Jose Vicente Martí Boscá, Vicent Sampedro Ramo
168 páginas
12,00 euros
Societat Coral El Micalet
A la Societat
Coral el Micalet, l'any
2014, es van iniciar unes Converses sobre el llegat
cultural de la República, amb la idea d'instituir anualment, durant el mes d'abril, una
jornada de debat amb visió integradora des de la individualitat
dels seus participants, a la col·lectivitat
social, humanista i de progrés.
El contingut d'aquest llibre ajuda a comprendre millor els anys trenta
del segle XX i apreciar, descobrir,
recordar i dignificar la importància dels valors republicans
i democràtics de llibertat,
igualtat i fraternitat.
SUMARI
Presentació. Tonetxo Pardiñas i Vidal
• De quina República parlem? Ricard Camil Torres Fabra
• Escolars educats
en igualtat, en temps de
guerra. Cristina Escrivà Moscardó
i Gabriel Benavides Escrivà
• Les cendres científiques de la
República: de la JAE al CSIC. Rosario E. Fernández Terán
• El cost humà
de la reforma educacional. Vicent Gabarda Cebellán
• Cultura i Ciència durant la República: de la Generació
del 76 a la Generació del 27. Francisco A. González
Redondo
• Aportacions llibertàries
a la sanitat republicana. Jose
Vicente Martí Boscá
• Maçoneria i Segona
República. Vicent Sampedro Ramo
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069