La
Librería de El Sueño Igualitario
Cazarabet conversa con... Joan Ignasi
Castelló Vidal, autor de “El bosc
immobilitzat. Evolució històrica i anàlisi crítica de la política forestal
catalana (1980-2014)” (Pagès)
Un llibre que explica com va ésser la evolució
histórica i la anàlisi crítica de la política forestal a Catalunya entre els
anys 1980 i 2014.
Allò que ens diu Pagès d´aquest llibre:
Aquest llibre resumeix, des
d'una perspectiva actual, les diferents polítiques adreçades als boscos des del
segle XVIII fins avui. Mostra com la política forestal s'ha orientat cap al
bosc públic i analitza, críticament i amb detall, les polítiques aplicades als
boscos de Catalunya des del restabliment de la Generalitat l'any 1980. L'obra
assenyala per primera vegada les clarors i les ombres d'aquestes accions, i és
útil per accedir a una visió panoràmica de les idees i realitats
socioeconòmiques sobre els nostres boscos. També ajuda a entendre la reducció
de la superfície forestal –la vella base física sobre la qual s'han
desenvolupat la societat i les seves activitats– que avui ocupa les dues
terceres parts de Catalunya. L'obra assenyala per primera vegada les clarors i
les ombres d'aquestes accions, i és útil per accedir a una visió panoràmica de
les idees i realitats socioeconòmiques sobre els nostres boscos. També ajuda a
entendre la reducció de la superfície forestal -la vella base física sobre la
qual s'han desenvolupat la societat i les seves activitats- que avui ocupa les dues
terceres parts de Catalunya.
L´autor, Joan Ignasi Castelló
Vidal: Aquest barceloní és enginyer de monts i antic director del Servei de
Parcs Nacionals i de l´Oficina Tècnica de Prevenció Minicipal d´Incendis
Forestals de la Diputació de Barcelona. Ha col.laborat en diferents comissions,
associacions, i grups de treball relacionats amb els boscos i, també, com a
profesor associat, amb l´ETSI d´Agrònoms i Forestals de Lleida. Des de 2012 és
un dels coordinadors del Fòrum Forestal de Barcelona. Manté un enfocament
materialista a la solució als problemes dels sistemes complexos en què vivim.
Així, considera més important gestionar democràticament les transformacions que
impedir-les, i pensa que els espais protegits i els salvaguardes externes no
són un fi, sinó un esglaó cap a una futura gestió integral, participativa i
consensuada del territori.
Cazarabet
conversa con Joan Ignasi Castelló Vidal:
-Joan Ignasi, què és el que li ha fet escriure o recopilar anys i
anys d’observació, estudi i investigació envers la política damunt els boscos a
Catalunya?
-Quan els homes aprenen a
domesticar algunes plantes i animals, abandonen poc a poc la recol·lecció i la
caça i esdevenen agricultors i ramaders. La vella superfície forestal s’ha
d’anar tallant per poder desenvolupar l’agricultura i la ramaderia. La
propietat de la terra esdevindrà l’objectiu de mils de persones. El bosc, la
seva progressiva transformació i els canvis en la seva propietat son una bona
guia per entendre alguns aspectes de la nostra història. D’aquí el meu interès
-El
llibre arranca l´any 1980 , ja assentada la democràcia, però com apleguen els
boscos després del pas per la dictadura?. O preguntat
d´altra manera: com van ésser les polítiques que va seguir el franquisme envers
els boscos, concretament a Catalunya?
-El franquisme, en el mon
forestal, es caracteritza per una organització centralitzada i vertical que te
dos objectius principals, la gestió dels boscos declarats d’utilitat pública
(30% del total) i la reforestació de tots aquests terrenys públics, en general,
propietat dels ajuntaments. A Catalunya, que te una superfície publica molt
petita, excepte les comarques de Lleida, aquestes polítiques tindran poca
incidència.
-El
llibre l´estructura des de definicions més genèriques dels boscos i les seves
característiques arreu del món, a Europa, a Espanya fins aplegar a Catalunya i
també seguint el temps cronològic; és com una mena d´història de la vida i de
la gestió dels boscos en una part del llibre, no?.
-Com he dit abans, l’evolució del
bosc i sobre tot de la seva propietat, ajuda ha entendre un mon en que la terra
es el be econòmic mes preuat. Una istoria que, encara que avui no es la
mateixa, ha estat viva durant segles hi ha configurat moltes coses entre les
que vivim ara
-I
quan es toca la historia , almenys per la meva part—la d´ésser uns humils
lectors--, la lectura entra en un entreteniment que facilita la resta de
lectura, què et pareix?. Ho sents així, també…em
refereixo a l´amor a la istoria dels boscos, no?
-Crec que aquest llibre o com a
mínim les seves dues primeres parts tenen una
lectura bastant fàcil, perquè el
tema es amè i el text intenta ser concís. Jo mes que amor per els boscos, el
que experimento es curiositat i interès, em decanto mes cap a una aproximació
materialista que natural espiritualista
-I jo
que, de petita, pensava que els boscos que ens rodejaven eren de tots i de
totes i d´això res, però la majoria tenen propietaris o propietàries?
-Algú coneix a Europa algun pam de
terreny que no estigui escripturat i registrat en el registre de la propietat?
Els boscos, com les terres conomía, les carreteres, el carrers o el habitatges
son sempre d’algú. En ocasions el propietari pot ser públic, per exemple, un
ajuntament, en d’altres la propietat es privada. En certs casos la propietat
pot ser múltiple, de diversos propietaris. El dret a la propietat figura en
totes les constitucions de països amb conomía de mercat. Però es ben cert que
avui, la propietat està regulada més o menys pels interessos socials.
-Com
és el retrat d´aquests?
-Hi ha una gran heterogeneïtat
entre els propietaris forestals. Predomina la propietat privada (77%) sobre la
pública (23%). A la propietat privada son majoria les finques de menys de 25 ha
(95%), que pertanyen a 211.234 titulars, mentre que la resta, que posseeix el
67% de la propietat privada forestal, pertany a 10.545 propietaris (5%). Els
boscos públics, declarats d’utilitat publica, son majoritàriament possessió
dels ajuntaments (83%)
Actualment no hi ha cap estudi,
mes enllà de les experiències personals, que permeti parlar amb rigor de les
necessitats i motivacions de les diferents propietats, dels seus perfils, dels
interessos que tenen sobre el seu patrimoni o dels factors que desencadenen les
seves decisions de gestió.
Amb prudència podem qualificar la
propietat forestal en cinc grans categories:
* Els agricultors, que posseeixen
la part mes important de la superfície forestal privada.
* Els grans propietaris,
consolidats al llarg del segle XIX i principis del XX
* Els inversors urbans
* Els propietaris de menys de 25
ha
* Els 200 municipis amb bosc
d’utilitat pública
L’associacionisme, podria
estructurar aquesta divisió tant important, que fa inviables econòmicament la
major part de finques forestals del país, però a dia d’avui nomes un 3% dels
propietaris privats pertany a alguna associació forestal.
-Catalunya
quan de veres comença a assumir i a gestionar els seus boscos?
-La Catalunya sumirica sorgida del
règim de 1976, va iniciar el desenvolupament de les seves competències
estatutàries sobre els boscos l’any 1980
-Els
segles XIX i XX són políticament convulses. Com es gestionen els boscos en
aquestes circumstàncies? I com es van sumir les conseqüències de la
desamortització de Mendizabal?
-Al segle XIX es produeix amb
moltes complicacions el pas d’una societat estamental tancada, plena de
privilegis per naixement, a una societat classista burgesa, social i
econòmicament lliberal, on, en teoria, les agrupacions socials son obertes, no
tenen estatuts jurídics privilegiats; i estan caracteritzades per uns bens
econòmics lliurament alienables i per l’establiment de un estat de dret
Moltes propietats vinculades als
antics estaments no pagaven impostos i estaven fora dels mercats, pel que es
denominaven de mans mortes. La desamortització liberal es va proposar
nacionalitzar aquestes propietats per subhastar-les després entre els
ciutadans, amb la intenció de crear un mercat lliure de terres que impulses
l’activitat econòmica i la riquesa del país. Aquestes mesures varen afectar als
bens de l’església, dels ajuntaments i d’algunes altres corporacions, però no
les propietats dels grans latifundistes, que van continuar, fins i tot
augmentades amb noves compres de les subhastes, en mans de l’aristocràcia
espanyola. A les Espanyes no es va produir una revolució com la francesa.
Els boscos que eren propietat de
l’església o dels ajuntaments foren subhastats, excepte alguns que per les
seves característiques l’estat va declarar intocables i que van formar el
catàleg de boscos d’utilitat pública de les Espanyes. La major part d’aquests
boscos catalogats pertanyien als ajuntaments o al comú dels veïns que els
gestionaven des de l’edat mitja. El corrent lliberal va vestir un discurs
contra la gestió municipal o dels veïns, a partir de pensaments com: “El que es
del comú no es de ningú” o “la propietat col·lectiva es un fre a l’economia
capitalista”. D’acord amb aquesta concepció i en les idees de Cotta, el pare de
la gestió moderna dels boscos iniciada al segle XVIII, que creia que nomes la
iniciativa pública podia gestionar els boscos que necessitaven llargs períodes
de temps per madurar i que la iniciativa privada no garantia la persistència
del bosc, perquè cercava el benefici immediat, el govern va decidir passar la
propietat veïnal a municipal, treure la gestió dels boscos municipals als
ajuntaments i centralitzar-la a Madrid sota la direcció del cos d’enginyers de
monts
Aquesta situació ha centrat el
gruix de tota la política forestal governamental de les Espanyes que s’ha
orientat en els darrers 150 anys a la gestió dels boscos públics catalogats,
tot i que nomes representen el 30 % de la superfície forestal espanyola.
-El
temps de la República com afecta la gestió política dels boscos?
-La segona república va tenir poc
temps per desenvolupar noves polítiques. El projecte mes emblemàtic va ser
l’intent de reforma asara, per resoldre la exagerada desigualtat social entre
latifundistes i jornalers, sobre tot a la meitat sud de les Espanyes. Es va
pretendre expropiar amb indemnització una part dels latifundis per lliurar-los
amb lots de terra als jornalers i retornar als pobles, en determinats asar, els
seus antics bens desamortitzats. Això ja ho havien intentat els germans Graco,
tribuns del poble a la Roma al segle II aC, i tots dos varen ser assassinats.
Els resultats, en el nostre cas,
tampoc foren gaire bons pels reformistes, la gran propietat es va defensar amb
asaracia i va ser un dels col·lectius que va recolzar l’aixecament contra la
república, que al asara en moltes parts es va convertir en una guerra civil,
que varen guanyar. La nova dictadura que va sorgir va enterrar la reforma
asara.
En el univers forestal el retorn
de boscos desamortitzats als pobles no va funcionar. A mes, durant el govern
del Front Popular es van produir els lamentables fets de Yeste (Albacete), en
els que treballadors forestals en atur, que havien entrat en boscos
desamortitzats del comú de veïns, que ara pertanyien a qui els havia comprat,
varen enfrontar-se a la asara civil, enviada per desallotjar-los, amb el balanç
de un asara civil i mes de catorze jornalers morts. El govern va asar de
puntetes sobre el tema.
-Quines
diferències marcava aquesta al davant del panorama forestal que tenia pensat
dur a terme la Generalitat de Catalunya?
-La Generalitat va ser continuista
en les polítiques sobre el bosc públic i va introduir noves normes en el bosc
privat, sobre tot, la de sol·licitar llicencia a l’administració forestal per
qualsevol aprofitament. Però, basar la política del bosc privat mes en les llicencies,
que en la concertació i el progres tècnic no va millorar la gestió dels boscos.
Es destacable que, durant la
República, l’any 1936, per iniciativa del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de
la CNT es varen col·lectivitzar a Barcelona totes les industries i tallers de
tractament de la fusta constituint-se una gran societat la “Fusta
Socialitzada de Barcelona”, que va
arribar a agrupar mes de 7.000 persones. També cal destacar un projecte de
Decret per a la Socialització de la Riquesa Forestal, que no va tenir efectes
pràctics, que proposava reintegrar els bens desamortitzats a les entitats
desposseïdes i socialitzar els boscos catalans particulars de mes de cent
hectàrees de determinades especies previ el pagament d’una quantitat als
propietaris.
-Els
trànsits d´una manera de pensar un territori a una altra; com penses que
afecten, particularment, als boscos?
-Es difícil respondre aquesta
pregunta, perquè un canvi, el que sigui, no afecte per igual a tots els boscos.
A la nostra conó de clara influencia urbana, el bosc no es percep com un espai
productiu, i en moltes zones es potencien mes les seves funcions socials i
ambientals que les productives clàssiques. En altres àrees la necessitat de sol
per la urbanització li dona una nova dimensió conómica, molt ben remunerada,
que porta a la seva momentània desaparició
-Com
veus la salut actual dels boscos a Catalunya….?
-En tant que la pressió de
l’agricultura i la ramaderia a minvat en els darrers decennis, els boscos han
recuperat espais que havien perdut. En aquest sentit el boscam ocupa molt mes
territori que fa 100 anys. Ara be, la seva estructura dividida; i la manca de
rendibilitat a moltes contrades, el deixa al seu lliure funcionament. Això, no
representa cap problema, però quan la societat en fa un us intensiu, llavors
cal fer-hi alguna inversió per evitar la seva degradació. En aquests cassos,
tant en boscos públics com privats, hi ha mes inversió publica que hi ha hagut
mai, sobre tot en prevenció i extinció d’incendis. Tanmateix, aquestes
aportacions del comú no poden impedir que la baixa o nul·la rendibilitat els
porti cap a la immobilització
-Ha
pres exemple de la gestió evers els boscos d´algun altre lloc, país regió d´
arreu del món?
-A mi m’agraden, en particular,
les experiències de Quebec al Canada i la de les associacions de propietaris
forestals a Alemanya.
En el primer cas la planificació
forestal es concerta entre els propietaris, els ajuntaments, la industria i
l’estat. Tothom te dret de veto i el resultat coordina les actuacions de
aquests agents
En el segon, els propietaris,
sobre tot els mes petits, s’associen per executar un projecte comú i aprofitar
les economies d’escala.
-Amic
estem conversant, més que res, a ivel de la gestió pública, però com és a
Catalunya la vida d´un bosc que té “amo”, propietari privat?
-La majoria de boscos privats no
son rendibles, hi han de ser assistits amb el pressupost públic per tenir una
mínima defensa a la pressió a que estan sotmesos, sobre tot els incendis forestals.
Aquesta manca de rendibilitat, agreujada per la divisió de la propietat i la
manca d’un desenvolupament tecnològic avançat, els deixa immobilitzats, cosa
que com hem dit, no es dolenta en si, però que pot esdevenir nefasta quan per
un motiu o altre es trenca l’autocapacitat de restauració i supervivència del
sistema bosc
-Ets
especialista o millor dit en la teva trajectòria professional has estat molt
damunt de la problemàtica els incendis….les polítiques per combatre´ls han
sigut bones o han estat, més aviat curtes ….allò que
es diu:” voler i no poder”?
-A Catalunya les polítiques de
prevenció i extinció d’incendis han estat les mes desenvolupades de totes les
accions forestals. A la darrera oment, la omentora cremada anual s’ha reduït
notablement, en referencia les anteriors. A les comarques de Barcelona s’ha
desenvolupat els plans municipals de prevenció activa i passiva que han dat
bons resultats. A la resta de comarques encara no s’han aplicat. El tractament
del combustible, es a dir, el conreu actiu dels boscos, encara es una omentora
pendent.
-Els incendis ,en qualsevol lloc i en algun omento ,són provocats
perquè al arrere hi ha negoci…..és encara, això més trist que el tractar de
frenar el comportament d´uns piròmans o els “accidents”…..com s´ha fet des de
Catalunya?
-El 90 % dels incendis tenen
origen humà, el seu origen es deu a accidents relacionats amb activitats i
infrastructurals humanes o la voluntarietat dels incendiaris. Els incendis
criminals son un percentatge que, en general no acostuma a superar el 15%. Rara
vegada hi ha negoci, a la majoria del país, en un bosc no productiu que es
crema. Els productius que donen bones rendes acostumen ha estar en zones on la
pluviositat supera els 800 mm anuals i els incendis son escassos. Frenar els
incendis criminals al 100% es improbable, reduir la seva existència amb una
bona prevenció i uns bons serveis d’extinció es car però possible. En qualsevol
cas, en la situació actual, els propietaris, tant públics com privats, no poden
pagar al 100x100 ni de la prevenció ni de la extinció. La societat s’ha n’ha de
fer càrrec quan considera el bosc com una infraestructura bàsica del país. La
pregunta que cal resoldre sovint es la de: que aporta la propietat als
ciutadans que es fan càrrec de la prevenció i extinció dels incendis dels seus
boscos? Son suficients els serveis ambientals i socials que presten alconjunt
de la societat? Caldria ampliar-los? Respondre
aquestes i altres preguntes forma part del moll de l’os de la política
forestal.
25234
El bosc immobilitzat.
Evolució històrica i anàlisi crítica de la política forestal catalana
(1980-2014). Joan
Ignasi Castelló Vidal
520 páginas 15 x 21,5 cms.
24.00 euros
Pagès
Aquest llibre resumeix, des d'una perspectiva actual,
les diferents polítiques adreçades als boscos des del segle XVIII fins avui.
Mostra com la política forestal s'ha orientat cap al bosc públic i analitza,
críticament i amb detall, les polítiques aplicades als boscos de Catalunya des
del restabliment de la Generalitat l'any 1980. L'obra assenyala per primera
vegada les clarors i les ombres d'aquestes accions, i és útil per accedir a una
visió panoràmica de les idees i realitats socioeconòmiques sobre els nostres
boscos. També ajuda a entendre la reducció de la superfície forestal –la vella base física sobre la qual s'han
desenvolupat la societat i les seves activitats–
que avui ocupa les dues terceres parts de Catalunya. L'obra assenyala per
primera vegada les clarors i les ombres d'aquestes accions, i és útil per
accedir a una visió panoràmica de les idees i realitats socioeconòmiques sobre
els nostres boscos. També ajuda a entendre la reducció de la superfície
forestal -la vella base física sobre la qual s'han desenvolupat la societat i
les seves activitats- que avui ocupa les dues terceres parts de Catalunya.
Veure primeres
pàgines
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069