La
Librería de El Sueño Igualitario
Cossetània
Editorial ens apropa a una obra magna, ATAC I DEFENSA DE LA REREGUARDA.ELS
BOMBARDEIGS FRANQUISTES A LES COMARQUES DE TARRAGONA I TERRES DE L´EBRE
1936-1939.El llibre el subscriuen Ramon Arnabat Mata i David Íñiguez Gràcia.
Tal i com ben bé diu la introducció aquest treball recull la historia dels
bombardeig feixistes sobre les deu comarques de Tarragona i de les Terres de
l´Ebre durant els tres anys de la Guerra Civil Espanyola
És un dolor, un cruel dolor, el veure les cases
enderrocades, les parets caigudes, els trespols foradats, les runes amuntegades
d’entremig de les quals han estat trets els morts i ferits que ja arriben a
centenars. I és un conhort el comprovar que, a despit del llarg martiri, la
vida persisteix, minvada però bategant, en els carrers que mostren, solta l’alt
cel del Camp, les cases esbocinades i malmeses. A les cares dels reusencs i
dels tarragonins apareixen els senyals del sofriment, però també els senyals
del coratge. La gent del Camp fa la seva vida i la seva feina a despit de l’amenaça
dels ruixats de foc.
Antoni Rovira i Virgili «Dues ciutats màrtirs», La
Humanitat, 28 d’agost de 1938.
Índice, introducción y primeras páginas: http://www.cossetania.com/tasts/Atacidefensarereguarda.pdf
Ramon Arnabat Mata (Santa Margarida i els Monjos, 1957) és doctor en Història, professor de
la Universitat Rovira i Virgili i membre del grup de recerca consolidat ISOCAC.
És director del projecte Tots els Noms (el Penedès, 1931-1979), president de
l’Institut d’Estudis Penedesencs i autor de diversos llibres i articles sobre
la Segona República, la guerra civil espanyola i el franquisme.
David Íñiguez Gràcia (Barcelona, 1971), doctor en Didàctica de les Ciències Socials i Patrimoni
per la Universitat de Barcelona, és investigador especialitzat en l’aviació i
la guerra d’Espanya, i autor de diversos treballs sobre aquesta temàtica.
Cazarabet
conversa con Ramon Arnabat i David Íñiguez:
Per què
li heu ficat al llibre el nom de : “ Atac I defensa de la
rereguarda…”?
Volíem deixar clar que el llibre tracta tant dels
atacs aeris, com de les estratègies de defensa de les ciutats bombardejades.
Massa sovint els estudis sobre els bombardeigs aeris durant la Guerra Civil
espanyola (GCE) se centren en el nombre d’atacs i víctimes i en l’estudi dels atacants,
en el nostre cas volíem analitzar tant les estratègies dels atacants, com les
dels defensors. En aquest cas de la defensa activa i passiva republicana que
aconseguí evitar que el nombre de víctimes fos molt superior.
En les comarques de
Tarragona i les Terres de l´Ebre, en particular, tant importants van ésser les
bombardeig?
Nosaltres hem comptabilitzat un total de 1.318 atacs
aeris sobre la rereguarda tarragonina, descomptant els atacs aeris quan
aquestes comarques esdevenen front de guerra. Possiblement un estudi més a fons
dels bombardeigs aeris sobre la Catalunya republicana ens donarien unes xifres
semblants pel que fa a les comarques litorals i prelitorals de les demarcacions
de Barcelona i Tarragona.
És fruit dels bombardeig
que la Guerra Civil en aquest indret assumeix el nom de “Guerra Total”?
És evident que la Guerra Civil espanyola és la primera
en que s’implanta l’estratègia de guerra total, tot i que les idees de guerra
total neixen en el període d’entreguerres, sobretot entre els militars alemanys
i italians. A partir de la GCE, totes les guerres seran “totals” i l’exemple
més clar és la Segona Guerra Mundial. Coneixem molt be els raids aeris alemanys
sobre Anglaterra, però desconeixem força els raids aliats sobre Alemanya al
final de la guerra.
Com definiríeu: “Guerra Total”?
El concepte de guerra total vol dir que quan un país
entre en guerra, tot el país i la seva gent ho estan. És igual que estiguin al
front o a la reguarda, perquè aquesta línia desapareix. És igual que la gent
porti o no uniforme, perquè son un objectiu de guerra, perquè es considera que
tots treballen per la guerra (fent armes, municions, roba, mantes, aliments,
....), Ara bé, la guerra total tant sols es pot desenvolupar quan hi ha mitjans
tècnics per realitzar-la i això passa amb el desenvolupament de la aeronàutica
en general, i de la militar en particular. A partir de començaments dels anys
trenta del segle XX, els avions poden transportar i llençar tones de bombes
sobre objectius situats a molts kilòmetres del front, poden atacar les ciutats
de la rereguarda.
Es tracta, aquest d´un
llibre magne i molt laboriós….quant de temps heu invertit i quina metodologia
heu utilitzat?
Hem treballat durant dos anys en aquest llibre. Un any
l’hem dedicat fonamentalment a la recerca, i un altre a l’elaboració de la
informació i a la redacció del text. Hem realitzat una recerca exhaustiva als
arxius militars espanyols i italians, als arxius administratius catalans i
espanyols, així com en molts de locals i comarcals. Hem llegit molts llibres i
articles que s’han publicat sobre el tema i molts diaris i setmanaris. Amb tot
plegat hem obtingut molta informació textual i gràfica, tant sobre els atacs
aeris com a la defensa antiaèria, activa i passiva.
Quina importància tenien o
varen tindre els serveis d´espionatge amb els objectius de l´aviació feixista?
Van tenir una importància molt gran. La consulta dels
arxius militars ens ha permès comprovar la gran quantitat d’informació que els
feixistes tenien per a preparar i programar els seus atacs aeris.
Veritablement, la cinquena columna existia, i a Catalunya era força important i
estava ben organitzada, de manera que els avions que bombardejaven Catalunya
tenien clar els objectius a assolir, una altra cosa és que ho aconseguissin.
Els ports, com el de Tarragona, eren
enclavaments molt més importants que altres llocs, però com van ésser de
diferenciadors?
El principal port català era el de Barcelona, per això
va patir un setge aeri des del febrer de 1937 i fins el gener de 1939. Degut a
aquest setge els altres ports catalans, entre ells el de Tarragona, que era el
segon per importància, van assumir un paper més important, i per tant van
esdevenir objectiu prioritari dels atacs navals feixistes, primer, i dels atacs
aeris, a partir de l’abril de 1937. Cal recordar que amb les fronteres
terrestres tancades, els aprovisionaments principals de la república arribaven
per mar.
Parleu-nos dels primers
bombardeig….com afectà sobretot als habitants?
El primer bombardeigs aeri a aquestes comarques es
produeix el 23 de febrer de 1937 sobre Flix i Tortosa. En un primer moment la
idea de bombardeigs aeri no és assumida per una part important de la població.
No serà fins que es produeixin els primers bombardeigs sagnants sobre Reus,
Tarragona i Tortosa, la primavera de 1937 que la població prendrà consciència
que el perill també podia venir del cel, i les autoritats civils i militars acceleraran
l’adopció de mesures de defensa i protecció de la població civil. A partir
d’aquell moment, els habitants de les ciutats més bombardejades viuran en una
situació constant d’angoixa, ja sigui pels bombardeigs o pel perill de
bombardeigs, ja que no se sabia quan podia produir-se..
Els ferrocarrils, les
estacions també eren dels primers objectius…què ens podeu dir?
Els objectius de l’aviació feixista eren diversos.
Podem dir que en global pretenien destarotar la vida i l’economia de la
rereguarda amb l’objectiu de debilitar els front, dificultant-ne els
subministraments. En aquest sentit els principals objectius eren els sistemes
de comunicació (carreteres, ports, estacions i vies de ferrocarril i els
aeròdroms), les fàbriques ja que “totes” eren susceptibles de produir per a la
guerra (des d’armes i municions a roba, passant per aliments), les casernes i
edificis militars i les seus dels partits que estaven al govern de la
República. I, naturalment la població civil, amb l’objectiu d’atemoritzar-la i
desanimar-la.
A tots els conflictes
bèl-lics els ponts són punt d´alta conflictivitat on tenen lloc batalles
molt importants…com li va anar a les comarques de Tarragona I les Terres de
l´Ebre?
Els ponts, anomenats “obras de arte” en la
documentació de l’espionatge franquista, son també un objectiu prioritari, ja
siguin ponts de ferrocarril o de carretera. Hem localitzat nombrosos documents
de l’espionatge franquista documentant la localització de ponts en la via
fèrria entre Port-bou-Barcelona-Tarragona- València. Cal dir, però, que els
bombardeigs no n’enfonsaren cap.
En què va consistir la defensa activa al davant dels bombardeigs?
La defensa activa era bàsicament, el conjunt de mecanismes i disposicions
encaminades a localitzar i neutralitzar els atacs aeris o marítims. La DA es
dividia principalment en la defensa mitjançant els canons antiaeris i les
metralladores, juntament amb les bateries d’il·luminació i so, és a dir, la
DECA, i la defensa amb caces, destinats a aturar els bombardeigs enemics.
Exigia una coordinació amb les transmissions i comunicacions entre uns i
altres.
La DA va assolir un nivell d’organització exemplar, malgrat la migradesa de
mitjans, que va ser un dels principals problemes que va tenir la República.
I la defensa passiva?
La defensa passiva consistia en tot un conjunt de mesures destinades a
prevenir i minimitzar els efectes dels bombardeigs aeris o navals: normes i
instruccions a la població civil, implementar els senyals d’alarma; coordinació
de forces militars, sanitàries i de seguretat; i, lògicament, de preparació i
construcció de refugis. Tot plegat va suposar un gran esforç col·lectiu
destinar a crear la protecció civil i sense tenir gairebé cap coneixement previ
davant una amenaça que es faria efectiva de manera continua.
Tant l´una com l´altra, amb la manera de fer, ens pot recordar quelcom a
altres defenses en altres indrets geogràfics com Londres o ciutats alemanyes
durant la II Guerra Mundial?
Tenim constància que els aliats de Franco es van interessar per la defensa
passiva i activa republicanes, així com d’altres països no bel·ligerants, com
França o Anglaterra. Això però no vol pas dir que imitessin o que copiessin el
model defensiu de la protecció civil republicana que, per altra banda, va ser
la primera aplicada en època moderna a les ciutats i poblacions costaneres
davant un setge aeri continu que s’inicia el 1937 i acaba el febrer de 1939.
La zona té un important patrimoni
històric i cultural i la Generalitat es va ficar mans a l´obra amb la seva
protecció. Quins criteris van seguir i feu una valoració del mateix?
La Generalitat de Catalunya va
desplegar des de l’inici de la guerra una gran tasca de defensa passiva, primer
de tipus informatiu i organitzatiu, i posteriorment construint refugis. Tasca
en la qual tingueren un paper molt important els Ajuntaments i les Juntes
Locals de Defensa Passiva. Cal tenir en compte que la República partia quasi de
cero pel que fa a la defensa de les ciutats de la rereguarda per la qual cosa
va haver d’innovar i ho va fer amb rapidesa i encert, tal i com mostra el fet
que a la Segona Guerra Mundial s’estudiés el cas republicà per aplicar la
experiència a diversos països. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que sense
la tasca de defensa passiva de la Generalitat i els Ajuntaments, el nombre de
víctimes per bombardeig a la Catalunya republicana hagués estat molt superior.
Per tant, a nivell general, cal valorar-la com a molt positiva.
Quants refugis antiaeris va aplegar a tindre la vostra àrea d´estudi? Com
eren? I com ha sigut la tasca d´anar-los recuperant?
És difícil fer-ne una quantificació exacte, però podem afirmar que les
ciutats de Reus i Tarragona, la primavera de 1938, de refugis suficients per a
la majoria dels residents. Tarragona comptà amb 60 refugis púbics amb capacitat
per a unes 31.000 persones, i Reus amb 14 grans refugis públics amb capacitat
per a unes 17.000 persones. A quasi totes les viles i ciutats de les comarques de Tarragona es construïren
refugis, si be, aquests no estigueren en funcionament fins a finals de la
tardor de 1938. Tortosa va tenir 12 refugis públics amb capacitat tant sols per
a 2.500 persones, un 10% de la població.
En gairebé tots els casos, la iniciativa popular o veïnal ha anat per
davant de les administracions i els responsables polítics, per conscienciar en
la preservació dels refugis arreu de Catalunya. Aquest fet s’ha viscut a les
grans ciutats catalanes i també a les més petites. El següent pas acostuma a
ser entomat per les administracions i consisteix en documentar i elaborar
informes per al seu manteniment o conservació i posterior adaptació a visites.
Cal servar el refugis antiaeris com a patrimoni històric. Avui és quasi
l’únic element patrimonial que ens resta dels bombardeigs aeris que van patir
les ciutats republicanes. Tant sols dins d’un refugi podem arribar a copsar la
sensació d’angoixa en la que van viure milers de ciutadans a la rereguarda
republicana.
Així tot i que cadascuna de les ciutats es sap el seu….però quina ciutat va
ésser la més castigada o si n´hi han algunes per damunt d´altres….?
Les ciutats que van esdevenir front de guerra, van ser sens dubte les més
castigades per les bombes d’aviació i, les de l’artilleria. En aquest cas,
podem parlar de Tortosa com la ciutat veritablement màrtir. Ara bé, Reus i Tarragona
van patir un nivell de devastació brutal si tenim en compte que només van ser
bombardejades per aire o, puntualment per mar, en el cas de Tarragona.
Parleu-nos, per favor, de la Legió Còndor i dels seus atacs….
Hem pogut constatar que la Legió Còndor alemanya, va tenir un paper molt
més actiu i rellevant respecte els seus col·legues italians, contràriament al
que podríem pensar. Això és degut a dos fets: en primer lloc a la tasca
inesgotable dels hidroavions alemanys establerts a Pollença Heinkel He-59, que
intervenen sobretot durant els vespres, nits i matinades a partir de la segona
meitat de 1937 i fins el final de la guerra a les comarques. La seva missió:
fer la vida impossible a la rereguarda republicana amb la destrucció dels
transports i comunicacions: vehicles per tren o carreteres, estacions, molls,
parcs automobilístics, dipòsits de gasolina, magatzems, etc.
El segon fet rau en la intervenció dels avions alemanys establerts a la
Península, els quals s’aboquen al front de guerra en els darrers dies, des de
finals de desembre de 1938 fins a finals de gener de 1939. Serà un conjunt especialitzat d’avions formats pels bombarders pesats
Heinkel He-111 i els Dornier Do-17 de reconeixement, els avions d’atac i assalt
Junkers Ju-87 Stuka i, fins i tot els caces Messerschmitt Bf-109 que es
dediquen a protegir els primers i també a metrallar objectius a terra.
Quin paper va tindre l´aeròdrom de La Sènia…?
El paper d’aquest aeròdrom va ser fonamental per la seva situació
estratègica, des del primer moment en que s’hi estacionen l’abril de 1938 els
aparells alemanys. L’aeròdrom serà emprat per vols de tot tipus, d’enllaç,
observació i reconeixement, però sobretot, fou la base de les esquadrilles de
caça formades per l’aparell més modern de l’època: el Messerschmitt Bf-109.
També s’hi estacionarà una patrulla experimental dels famosos avions Junkers
Ju-87 Stuka. I durant la batalla de l’Ebre els Heinkel He-111 basats en els
aeròdroms a l’Aragó, també carregaran les seves bodegues de bombes per
intervenir en aquell front de manera continuada fent escala a l’aeròdrom
tarragoní.
15516
Atac i defensa de la
rereguarda: els bombardeigs franquistes a les comarques de Tarragona i Terres
de l'Ebre 1936-1939.
Ramon Arnabat Mata i David Íñiguez Gràcia
800 páginas 17 x 24 cms.
25,00 euros
Cossetània
És un dolor, un cruel dolor, el
veure les cases enderrocades, les parets caigudes, els trespols foradats, les
runes amuntegades d’entremig de les quals han estat trets els morts i ferits
que ja arriben a centenars. I és un conhort el comprovar que, a despit del
llarg martiri, la vida persisteix, minvada però bategant, en els carrers que
mostren, solta l’alt cel del Camp, les cases esbocinades i malmeses. A les
cares dels reusencs i dels tarragonins apareixen els senyals del sofriment,
però també els senyals del coratge. La gent del Camp fa la seva vida i la seva
feina a despit de l’amenaça dels ruixats de foc.
Antoni Rovira i Virgili «Dues
ciutats màrtirs», La
Humanitat, 28 d’agost de 1938.
Índice, introducción y primeras
páginas: http://www.cossetania.com/tasts/Atacidefensarereguarda.pdf
Ramon
Arnabat Mata (Santa
Margarida i els Monjos, 1957) és doctor en Història, professor de la
Universitat Rovira i Virgili i membre del grup de recerca consolidat ISOCAC. És
director del projecte Tots els Noms (el Penedès, 1931-1979), president de
l’Institut d’Estudis Penedesencs i autor de diversos llibres i articles sobre
la Segona República, la guerra civil espanyola i el franquisme.
David Íñiguez
Gràcia (Barcelona,
1971), doctor en Didàctica de les Ciències Socials i Patrimoni per la
Universitat de Barcelona, és investigador especialitzat en l’aviació i la
guerra d’Espanya, i autor de diversos treballs sobre aquesta temàtica.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol